una conversa amb la Carme García

la Carme durant un moment de la distesa conversa 

Fa 2 dècades que conec la Carme. Ella és una dona afable, senzilla, amb sentit de l’humor ( d’aquells que fan pixar-te de riure). De fet, el primer que fa en veure’m és una de les seves conyes habituals. Però per sobre de tot, és una persona honesta. Vull agrair-li enormement que accedís a parlar, de bon grat, per al meu bloc en aquesta conversa mantinguda ahir, que passo a transcriure tot seguit :

J: Comencem des del principi, com eres de petita? Quines coses t’agradaven?

C: Doncs mira, era una nena molt feliç, súper feliç, vivia en “ los mundos de yupi “; una nena molt somiadora... i així m’ha anat. Quan anava a l’escola ja era una altra història, perquè jo era un zero a l’esquerra, no m’agradava. Era molt familiar i sempre he estat molt pels amics... tu coneixes Garraf, allò és molt petit. Érem una colla molt maca.

J: Carme, tu has estat sempre més pels demés que per tu mateixa, veritat?

C: Sí. Sempre... sempre pensant en els demés, això és veritat, Jèssica.

J: Potser hauries d’haver estat més egoista...

C: Ara intento ser-ho una mica més, però em costa, eh? Em costa molt. Però és cert  que haig de mirar més per mi.

J: Què vas estudiar? Et senties protegida a casa teva?

C: Vaig fer FP administratiu, tot i que enseguida vaig començar a treballar a la productora del meu pare. A casa es podria dir que m’he sentit molt estimada, tan per part dels meus pares com dels meus germans; encara que la meva germana gran sempre va ser la que havia despuntat més: l’alta, la rossa, la guapa, l’advocada... i d’alguna manera em sentia una mica com en un segon pla, tot i que és una història que em feia jo, perquè a tots els germans ens van donar les mateixes oportunitats.

J: Es podria dir que vas créixer envoltada d’un ambient cultural i d’avantguarda, per la professió del teu pare ( important periodista durant la transició democràtica i director de TVE a Catalunya, entre d’altres càrrecs...), de quina manera creus que va influir això durant la teva adolescència?

C: El meu pare era un home extremadament senzill i molt pencaire; sempre va voler portar amb molta discreció les seves funcions i  va mirar d’ inculcar-nos valors com l’esforç, la modèstia i la bondat. Sempre.

( Entremig recordem una ex-parella d’ella i alguna anècdota de caràcter familiar i riem molt, moltíssim).

J: Quan vas començar a prendre drogues? Què i amb quina freqüència les prenies?

C: Vaig començar als 27 anys, pel meu ex que també en prenia i, curiosament , vaig començar cuidant-lo jo a ell durant un any i mig, perquè n’estava enganxadíssim. I un per l’altre... venien visites a casa que també en consumien i mica en mica em vaig anar enganxant diàriament a la cocaïna, a l’heroïna fumada i a les pastilles sintètiques. Els dies que no podíem, perquè era molt cara, anava al metge per a no trobar-me malament, perquè em receptés metadona que és el substitutiu de l’heroïna.

Hi ha persones que en comptes d’això, es prostitueixen o atraquen la gent pel carrer... jo, gràcies a uns mínims valors que tinc no ho he fet mai, això. Tot i que sí que he arribat a amagar-me més d’una ampolla de whisky d’algun súper sota la samarreta, per a poder vendre-la i treure’m uns diners; o agafar algunes jaquetes d’uns grans magatzems i revendre-les a uns gitanos, que són els qui normalment passen la droga (..................) com podíem. Un infern.

J: Suposo que deuries deixar la feina...

C: Evidentment. És que no encertava una ... la meva única preocupació era cobrir la necessitat que tenia de prendre drogues. I psicològicament, tot i que físicament no vaig patir el que se’n diu “ mono”, de cap es fa molt dur  poder manegar l’addicció. Apart de la susceptibilitat, la irascibilitat i la irritabilitat que et suposa en el dia a dia. Un infern. Una mort lenta i cruel. Això és la droga.

Bé, cruel és poc. Per aconseguir-la t’has de moure en uns ambients molt “ xungos”, a vegades has de cedir a xantatges, si vols aconseguir la teva dosi, i quan no pots accedir-hi és fàcil que et puguis sentir maltractada, utilitzada i humiliada. Veus coses duríssimes.

Dintre de “lo” molt fotut, ho he portat com he pogut, sempre sabent qui sóc, on estic i d’on vinc.

J: Què et va fer reaccionar i quan vas decidir ingressar a un centre de desintoxicació?

La mort del meu pare, fa 4 anys. Allà vaig dir: “si el meu pare és mort ho supero”, perquè per mi ell era Déu. I al mateix temps la meva germana és la que va començar a moure fils per ingressar-me.

J: Quant temps vas estar al centre?

C: 9 mesos a la granja de Montserrat, reclosa 5 sense poder sortir ni un sol dia. No ho vaig portar gens bé... i 12 mesos a un pis de reinserció a Barcelona compartit amb 9 penjats com jo o més! Un d’ells es va suïcidar. Es va tirar al metro del Clínic. Flipa. De tots els colors...

J: És fort això que m’expliques..

C: És heavy, és heavy... jo perquè ja ho tinc molt treballat i sobretot, molt assumit. No em vull fustigar més. M’he fet molts farts de plorar pensant que, amb 45 anys que tinc, no havia fet res en aquesta vida. Ara ho puc explicar. N’hi ha molts que no arriben i s´hi queden pel camí.

J: Actualment tens feina, veritat? En què consisteix? Estàs contenta?

C: Porto el control i recepció de la gent que entra a la central d’una entitat bancària al centre de Barcelona. M’agrada la feina. Tinc bon horari i és a prop de casa. Estic aprenent moltíssim. Estic súper contenta.

J: Em pots dir, mirant enrere, què et fa emocionar?

C: Els collons que he posat per sortir-me’n. ( m’ho diu amb una notòria seguretat i rient sonorament).

Dos fotuts anys , però he tornat a néixer.

( Vull fer un incís aquí: només un 5% dels ingressats en aquests centres es reinsereixen del tot a la societat ).

J:Vols donar les gràcies a algú en particular?

C: A la meva germana i la meva mare.

J: Alguna cosa important que no m’hagis dit?

C: Sí. Que em van fer fora de casa perquè no volia ingressar al centre inicialment.. no sabia si dir-t’ho. La meva mare i la meva germana van trucar a la policia i em van portar emmanillada al calabós. Vaig “liar” un sidral que no vegis... em sembla tan fort...! Imagina’t fins a quin punt deuria arribar per què la meva pròpia mare em fes fora.

I després, directament a Sant Boi per fer-me el tractament de desintoxicació durant 15 dies, perquè al centre s’ha d’entrar net de la síndrome d’abstinència.

Sense paraules, Jèssica. Sense paraules.

Dones amb clarobscurs dignes de Caravaggio . Dones que es refan, fèmines intel.ligents, il.lustres perdedores o triomfadores anònimes, lluitadores i gairebé sempre atrapades : el món és vostre, encara que l’entorn us sigui advers i tot faci presagiar el contrari. Sou totes admirables.

I sí, històries com les de la Carme també m’inspiren i m’emocionen.

reflexions a la sortida de l'escola

“ Mama, si ho penses bé, morir-se no és tan dolent.”

Aquest és el final d’una conversa que he tingut aquesta tarda amb el meu fill Gerard. Els dilluns, recullo els meus fills a quarts de 6 de la tarda, després de fer ceràmica. Surten contents, alegres, feliços i relaxats amb les seves primigènies obres d’art. Col.leccionem plats, sucrers, salers, tinters i cors petits pintats de vermell amb les restes de fang que sobren dels altres recipients.

Avui m’esperava algun bol en forma d’animaló. D’elefant, concretament.

En comptes d’això, el Gerard m’ha rebut mig consternat amb una notícia que m’ha anunciat així: “ mama, avui ha passat una desgràcia. Una desgràcia molt gran. La Marta ( la seva tutora) s’ha posat a plorar. I no només això, la resta de professores també han acabat plorant molt. La Montserrat ( la mestra de quart) s’ha mort. Tenia 47 anys. “

L’he deixat parlar. Sense intervenir amb prou feines. Com ho faria un nen de 8 anys, m’ha explicat que aquesta mestra estava malalta d’un tumor al cap i que tot havia anat molt ràpid.

En preguntar-li si ell havia plorat m’ha dit: “ no, els meus sentiments cap a ella no eren tan forts. Tot i que era bona professora. Avui és un dia especial però en negatiu. Avui és un dia trist. “

Després ha seguit amb els seus jocs de sempre: jugant, rient, fent-se la guitza amb el seu germà i menjant sushi per sopar, que li encanta.

Sovint penso que els fills simplifiquen respostes a preguntes que els pares no sabríem respondre mai.

Aquest és el meu fill Gerard. Amb la seva mirada d’aigua i el seu caparró sempre rumiant.

Susan La Flesche Picotte

Ressonaven encara els ecos dels canons de la Guerra de Secessió nord-americana quan, a la reserva autòctona d’Omaha, a les planures de l’estat de Nebraska, va néixer, dins una família benestant ameríndia, una nena de dolços trets indígenes i mirada penetrant que marcaria, anys més tard, part del camí pels drets dels seus conciutadans.

La nena en qüestió va quedar impactada en veure com un metge de raça caucàsica rebutjava l’atenció a una dona indígena, malalta de tuberculosi, que moriria minuts després davant l’estupefacció de la noia i el passotisme del facultatiu.

La Susan (així s’anomenava la nena) es va anar fent gran. Va estudiar a l’escola de la reserva indígena i, essent una joveneta adolescent - i de bona família com era-, va anar a estudiar a Nova Jersey, a un dels pocs instituts que hi havia als recent formats Estats Units on podien estudiar negres, dones i nadius americans . Era una noia, a més de brillant, compromesa amb la causa per als de la seva mateixa ètnia en particular i per als drets de les dones en general, motiu pel qual es va enrolar a l’Associació indígena de Connecticut, una de les branques que representaven l’Associació de dones indígenes de la nació americana.

Mitjançant aquesta associació, aconsegueix inscriure’s a l’Escola de Medicina per a dones de Filadèlfia fins a graduar-se Cum Laude, amb 24 anys. El govern no deixa passar l’oportunitat i li ofereix un càrrec de metgessa per a l’Agència d’Omaha.

Faig un incís aquí per aclarir que l'any 1886 , les dones no tenien dret a vot, ni a la propietat, ni a mantenir el cognom propi després de casades, ni a fer discursos en públic a la universitat, malgrat hi estiguessin inscrites, i no hi havia cap llei que protegís les dones en cas de violació per part dels seus marits ( un fet força habitual).

Susan La Flesche va fer una parada temporal a la seva carrera de medicina per fer-se càrrec de la seva mare malalta i casar-se, posteriorment, amb gairebé 30 anys – tot i les reticències dels seus pares- amb un jove i gran orador Sioux, Henry Picotte, de consanguinitat francesa – i alcohòlica -  per les seves venes. De fet, i malgrat casar-se lliurement per amor, l’alcohol va ser el principal motiu de discussió al matrimoni, que va tenir 2 fills mascles, i el culpable de què es quedés  vídua amb només 40 anys. La Susan estava farta de veure com els nens nadius omahas vagaven beguts pel carrer, així com d’haver d’atendre les esposes maltractades físicament pels seus marits borratxos. No en debades, la seva lluita contra el consum d’alcohol a la reserva va ser infatigable.

La Susan amb el seu marit Henry Picotte, la seva germana i el seu cunyat. 1900.

Durant els 10 anys de matrimoni amb el seu marit, la casa dels La Flesche-Picotte era seu habitual de trobades de caire polític i cultural amb caps Omahas i dirigents euro-americans de l’estat de Nebraska. La Susan era una gran defensora de la sanitat pública a la reserva i millor activista, encara, pels drets civils dels seus conciutadans. Ella mateixa va corroborar, a la mort del seu marit, com li denegaven l’accés a l’herència que aquest havia deixat als seus fills i, només després de presentar referències d’amics seus blancs, va poder gestionar els béns per a la seva pròpia descendència. Així és com, l’any 1910, va encapçalar una delegació tribal que va anar fins a la Secretaria d’Interior a Washington D.C., per parlar de la competència i  abusos sobre els drets legals a les terres indígenes, aconseguint que es paguessin com calia aquests terrenys als seus propietaris i s’atorguessin les herències corresponents als seus hereus, independentment de la seva raça o gènere.

2 anys abans de la seva mort, el 1913, va fer realitat el seu somni d’obrir un hospital a la reserva indígena de Walthill, a Nebraska. Hospital que actualment porta el seu nom i, 5 anys més tard, a la XVIII esmena de la Constitució dels EE.UU. s’aprovava la llei seca, que prohibia el consum i venda d’alcohol a tot el país, llei que, tot i que només va durar 13 anys, encara avui és vigent a moltes de les reserves indígenes.

Susan La Flesche va viure folgadament fins a la seva mort, als 50 anys, però mai va deixar de treballar i de lluitar per als més desfavorits, esdevenint tot un símbol, no només per als drets dels indígenes sinó, també, per als de les dones i nens.

Susan La Flesche amb membres de la reserva nacional dels Omaha. 1910.

Bibliografia:

- Native American Women. Gretchen M.Bataille, 1993.

- Relations of Rescue: The search for female moral authority in the American West, 1874-1939. Oxford University Press, 1990. 

desesperança

Quan la desesperança se’m torna eterna

Quan el passat ja no és memòria

Un mar de dubtes perenne

I una decisió a prendre.

Sé que no farà història
Ni serà motiu de glòria

Però si la vida he de perdre

Per aconseguir un gram d'esperança

Creuaré un mar ple d’onades

Fins a trepitjar la terra desitjada.

Dedicat a tots aquells subsaharians que perden la vida a l’Atlàntic amb la intenció d'arribar a Europa. Per aquelles realitats tan crues i tan properes que se’ns fan invisibles.

escriure

Tendeixo a escriure en primera persona, crec que com a fet inherent a tenir una ànima de natura rebel i autònoma. No entendria el bloc de cap altra manera. De vegades – tot i que poques- rebo crítiques dient-me que escric coses de caire massa intimista o que he tirat de viquipèdia en algun post. 

Efectivament, si tinc un bloc és per a canalitzar i treure enfora les meves manies i fòbies, si no , no el tindria. Naturalment, tampoc em molesta reconèixer que sóc una inculta ( llegeixo poc i m’allunyo el màxim de l’opinió publicada) i per aquest motiu, en ocasions, haig de consultar la xarxa cibernètica – encara que la viquipèdia m’agradi poc – per endinsar-me una mica més en temes que m’interessen.

Us asseguro que és més fàcil ser crític musical que músic. Ser politòleg que polític. Comentarista esportiu que esportista d’elit. Segurament, perquè la capacitat de goig de valorar en l’ombra és molt més gran que la d’aquell que treballa sota la llum.

Jo procuro ( i torno amb el jo) substituir la manca de talent amb tenir criteri propi, ignoro si bo o dolent. Amb les meves errades ortogràfiques i incoherències semàntiques,  però, en definitva, és i serà sempre el meu. 

I vull creure que és això el que us fa tornar a aquesta pàgina. Potser estic equivocada.

per a la vanessa

Sóc la petita de 8 germans, d’un nucli en què els rols parentals diria que han estat sempre bastant equitatius, i on l’únic mascle de la família arribaria en cinquena posició. Suposo que per proximitat d’edat – que no de caràcters- sempre he mantingut una relació molt estreta amb la meva germana gran més immediata, la Vanessa, la setena dels germans.

La Vanessa és la més diferent de tots els germans. De pell pàl·lida, té un cos estilitzat i un rostre ovalat que emmarca uns ulls verds grisosos i uns llavis carnosos perfectament dibuixats. Té uns cabells extremadament llisos, d’un llis que, quan em planxo els meus per treure’m els rinxols, mai aconsegueixo : oriental.

Ella és excepcionalment carinyosa, de natura altruista i sensible, i se sent molt unida a tots els seus germans. Des de petita li han agradat molt els nens. Ella va aconseguir la fita de tenir-ne dos. Dic bé, fita, perquè la Vanessa pateix la síndrome de Sheehan des del naixement del seu primer fill. La meva germana va patir una severa hemorràgia durant el part que li va causar la mort del teixit a la hipòfisi. Aquesta glàndula se situa a la base del cervell i és l’encarregada de produir les hormones que estimulen la producció de llet materna, el creixement, les funcions reproductives, la tiroides i les glàndules suprarenals.

És una síndrome que pateix molt poca gent al món i si no es tracta adequadament podria arribar a provocar la mort.

Les conseqüències? Incapacitat d’alletar, fatiga extrema, manca de menstruació, depressió, pressió arterial baixa, pèrdua de pèl púbic i axil·lar...

Després de donar molts tombs per metges, ginecòlegs i endocrinòlegs durant 2 anys sense entendre què passava, sortosament van trobar l’origen del seu mal a la clínica Dexeus i des d’aleshores rep tractament mèdic de per vida per poder fer una vida relativament normal per a una dona de 42 anys: gaudint de - l’encara- seva joventut i de la seva família malgrat les vicissituds perquè la pitjor ja la va passar.

Per cert, se m’oblidava: el dia 18 va ser el seu aniversari i en felicitar-la amb un vídeo dels Parchís, es va emocionar i va plorar com una magdalena, com sol ser habitual en ella.

( L’any que ve et prometo tornar al xinès, aquest any no podia ser).

fets que se succeeixen

Novament els termòmetres en negatiu. Cauen missatges felicitant les festes. Noció del temps idènticament recapitulada cada any.

12 mesos. Rellotges mancats de minuts. Llibres pendents de començar. Pàgines encara per acabar.

Pupil.les passejant per carrers de tinta que emmarquen l’espai, l’univers, la història de les nostres vides. La vida de les nostres històries.

Passes a milers de kilòmetres en època d’estiueig. Vistes d’ocell des d’un avió creuant el Vell continent. Realitats congelades en filtres fotogràfics. Colors reals només registrats en la nostra retina.

Converses al matí. Rutines laborals. Papers, correus a la bústia, multes de trànsit, fets que se succeeixen en forma de notícia. Imatges que ens bombardegen als mitjans. Opinem. Critiquem. Els altres. Defugim l’autocrítica. El temps corre. I nosaltres amb ell. NO ENS ATUREM ni un minut.

Cafès. Cents i cents de cafès. Bosses que s’omplen al supermercat. Olles que bullen per sopar. Dutxes que ragen sobre el meu cap. Bambes que acumulen hores de trot. Petons. Petons.

Dies que pares i penses. Penses i pares. Preguntes. I també respostes.

Copes de vi. De l’any. Reserva. Criança. En moments d’anhel. Música. Clàssica, contemporània, d’autor, electrònica. Sensacions que s'engronxen pel paisatge dels sentiments.

Cels blaus, roses, taronges, grisos, negres, com des de la prehistòria. Sempre canviant. Sempre els mateixos.

Paraules que ressonen. I-pads, tablets, I-phones, endolls, bateries que s’esgoten.

La feina. Vendes. Més justes. Més folgades. La primavera comença amb bons auguris. L’any acaba contradient els bons presagis.

La salut. Allò que no valorem quan la tenim i trobem a faltar quan no la tenim.

Bon dia. Bons dies. Cada dia, cada ànima viva modula un nou bon dia. Se segueixen succeint les notícies. Les guerres, la corrupció, referèndums que es qüestionen, intervencions, suïcidis. Milers. Assassinats. Naixements. Coets que s’enlairen. Noves galàxies devorades per forats negres. Bancs intervinguts. Malalties africanes que envaeixen el primer món! Quin desastre! La Terra s’escalfa. La calor ja no és estiu. L’hivern arriba tard. Estacions que es fonen i ens confonen. Qui estableix què és què?  La natura o la intervenció de l’home? Tot canvia i segueix igual. Aquest any. El passat. El que ve. 

L’any vinent haig de comprar més flors. Margarides blanques. Quedaran boniques al menjador.

Bon Nadal 2014.

[Aquest escrit obeeix a pensaments vomitats pel meu cervell de manera automàtica i impulsiva fa 2 setmanes, durant un matí de ressaca].