una conversa amb la Carme García

la Carme durant un moment de la distesa conversa 

Fa 2 dècades que conec la Carme. Ella és una dona afable, senzilla, amb sentit de l’humor ( d’aquells que fan pixar-te de riure). De fet, el primer que fa en veure’m és una de les seves conyes habituals. Però per sobre de tot, és una persona honesta. Vull agrair-li enormement que accedís a parlar, de bon grat, per al meu bloc en aquesta conversa mantinguda ahir, que passo a transcriure tot seguit :

J: Comencem des del principi, com eres de petita? Quines coses t’agradaven?

C: Doncs mira, era una nena molt feliç, súper feliç, vivia en “ los mundos de yupi “; una nena molt somiadora... i així m’ha anat. Quan anava a l’escola ja era una altra història, perquè jo era un zero a l’esquerra, no m’agradava. Era molt familiar i sempre he estat molt pels amics... tu coneixes Garraf, allò és molt petit. Érem una colla molt maca.

J: Carme, tu has estat sempre més pels demés que per tu mateixa, veritat?

C: Sí. Sempre... sempre pensant en els demés, això és veritat, Jèssica.

J: Potser hauries d’haver estat més egoista...

C: Ara intento ser-ho una mica més, però em costa, eh? Em costa molt. Però és cert  que haig de mirar més per mi.

J: Què vas estudiar? Et senties protegida a casa teva?

C: Vaig fer FP administratiu, tot i que enseguida vaig començar a treballar a la productora del meu pare. A casa es podria dir que m’he sentit molt estimada, tan per part dels meus pares com dels meus germans; encara que la meva germana gran sempre va ser la que havia despuntat més: l’alta, la rossa, la guapa, l’advocada... i d’alguna manera em sentia una mica com en un segon pla, tot i que és una història que em feia jo, perquè a tots els germans ens van donar les mateixes oportunitats.

J: Es podria dir que vas créixer envoltada d’un ambient cultural i d’avantguarda, per la professió del teu pare ( important periodista durant la transició democràtica i director de TVE a Catalunya, entre d’altres càrrecs...), de quina manera creus que va influir això durant la teva adolescència?

C: El meu pare era un home extremadament senzill i molt pencaire; sempre va voler portar amb molta discreció les seves funcions i  va mirar d’ inculcar-nos valors com l’esforç, la modèstia i la bondat. Sempre.

( Entremig recordem una ex-parella d’ella i alguna anècdota de caràcter familiar i riem molt, moltíssim).

J: Quan vas començar a prendre drogues? Què i amb quina freqüència les prenies?

C: Vaig començar als 27 anys, pel meu ex que també en prenia i, curiosament , vaig començar cuidant-lo jo a ell durant un any i mig, perquè n’estava enganxadíssim. I un per l’altre... venien visites a casa que també en consumien i mica en mica em vaig anar enganxant diàriament a la cocaïna, a l’heroïna fumada i a les pastilles sintètiques. Els dies que no podíem, perquè era molt cara, anava al metge per a no trobar-me malament, perquè em receptés metadona que és el substitutiu de l’heroïna.

Hi ha persones que en comptes d’això, es prostitueixen o atraquen la gent pel carrer... jo, gràcies a uns mínims valors que tinc no ho he fet mai, això. Tot i que sí que he arribat a amagar-me més d’una ampolla de whisky d’algun súper sota la samarreta, per a poder vendre-la i treure’m uns diners; o agafar algunes jaquetes d’uns grans magatzems i revendre-les a uns gitanos, que són els qui normalment passen la droga (..................) com podíem. Un infern.

J: Suposo que deuries deixar la feina...

C: Evidentment. És que no encertava una ... la meva única preocupació era cobrir la necessitat que tenia de prendre drogues. I psicològicament, tot i que físicament no vaig patir el que se’n diu “ mono”, de cap es fa molt dur  poder manegar l’addicció. Apart de la susceptibilitat, la irascibilitat i la irritabilitat que et suposa en el dia a dia. Un infern. Una mort lenta i cruel. Això és la droga.

Bé, cruel és poc. Per aconseguir-la t’has de moure en uns ambients molt “ xungos”, a vegades has de cedir a xantatges, si vols aconseguir la teva dosi, i quan no pots accedir-hi és fàcil que et puguis sentir maltractada, utilitzada i humiliada. Veus coses duríssimes.

Dintre de “lo” molt fotut, ho he portat com he pogut, sempre sabent qui sóc, on estic i d’on vinc.

J: Què et va fer reaccionar i quan vas decidir ingressar a un centre de desintoxicació?

La mort del meu pare, fa 4 anys. Allà vaig dir: “si el meu pare és mort ho supero”, perquè per mi ell era Déu. I al mateix temps la meva germana és la que va començar a moure fils per ingressar-me.

J: Quant temps vas estar al centre?

C: 9 mesos a la granja de Montserrat, reclosa 5 sense poder sortir ni un sol dia. No ho vaig portar gens bé... i 12 mesos a un pis de reinserció a Barcelona compartit amb 9 penjats com jo o més! Un d’ells es va suïcidar. Es va tirar al metro del Clínic. Flipa. De tots els colors...

J: És fort això que m’expliques..

C: És heavy, és heavy... jo perquè ja ho tinc molt treballat i sobretot, molt assumit. No em vull fustigar més. M’he fet molts farts de plorar pensant que, amb 45 anys que tinc, no havia fet res en aquesta vida. Ara ho puc explicar. N’hi ha molts que no arriben i s´hi queden pel camí.

J: Actualment tens feina, veritat? En què consisteix? Estàs contenta?

C: Porto el control i recepció de la gent que entra a la central d’una entitat bancària al centre de Barcelona. M’agrada la feina. Tinc bon horari i és a prop de casa. Estic aprenent moltíssim. Estic súper contenta.

J: Em pots dir, mirant enrere, què et fa emocionar?

C: Els collons que he posat per sortir-me’n. ( m’ho diu amb una notòria seguretat i rient sonorament).

Dos fotuts anys , però he tornat a néixer.

( Vull fer un incís aquí: només un 5% dels ingressats en aquests centres es reinsereixen del tot a la societat ).

J:Vols donar les gràcies a algú en particular?

C: A la meva germana i la meva mare.

J: Alguna cosa important que no m’hagis dit?

C: Sí. Que em van fer fora de casa perquè no volia ingressar al centre inicialment.. no sabia si dir-t’ho. La meva mare i la meva germana van trucar a la policia i em van portar emmanillada al calabós. Vaig “liar” un sidral que no vegis... em sembla tan fort...! Imagina’t fins a quin punt deuria arribar per què la meva pròpia mare em fes fora.

I després, directament a Sant Boi per fer-me el tractament de desintoxicació durant 15 dies, perquè al centre s’ha d’entrar net de la síndrome d’abstinència.

Sense paraules, Jèssica. Sense paraules.

Dones amb clarobscurs dignes de Caravaggio . Dones que es refan, fèmines intel.ligents, il.lustres perdedores o triomfadores anònimes, lluitadores i gairebé sempre atrapades : el món és vostre, encara que l’entorn us sigui advers i tot faci presagiar el contrari. Sou totes admirables.

I sí, històries com les de la Carme també m’inspiren i m’emocionen.