reflexions a la sortida de l'escola

“ Mama, si ho penses bé, morir-se no és tan dolent.”

Aquest és el final d’una conversa que he tingut aquesta tarda amb el meu fill Gerard. Els dilluns, recullo els meus fills a quarts de 6 de la tarda, després de fer ceràmica. Surten contents, alegres, feliços i relaxats amb les seves primigènies obres d’art. Col.leccionem plats, sucrers, salers, tinters i cors petits pintats de vermell amb les restes de fang que sobren dels altres recipients.

Avui m’esperava algun bol en forma d’animaló. D’elefant, concretament.

En comptes d’això, el Gerard m’ha rebut mig consternat amb una notícia que m’ha anunciat així: “ mama, avui ha passat una desgràcia. Una desgràcia molt gran. La Marta ( la seva tutora) s’ha posat a plorar. I no només això, la resta de professores també han acabat plorant molt. La Montserrat ( la mestra de quart) s’ha mort. Tenia 47 anys. “

L’he deixat parlar. Sense intervenir amb prou feines. Com ho faria un nen de 8 anys, m’ha explicat que aquesta mestra estava malalta d’un tumor al cap i que tot havia anat molt ràpid.

En preguntar-li si ell havia plorat m’ha dit: “ no, els meus sentiments cap a ella no eren tan forts. Tot i que era bona professora. Avui és un dia especial però en negatiu. Avui és un dia trist. “

Després ha seguit amb els seus jocs de sempre: jugant, rient, fent-se la guitza amb el seu germà i menjant sushi per sopar, que li encanta.

Sovint penso que els fills simplifiquen respostes a preguntes que els pares no sabríem respondre mai.

Aquest és el meu fill Gerard. Amb la seva mirada d’aigua i el seu caparró sempre rumiant.