escriure

Tendeixo a escriure en primera persona, crec que com a fet inherent a tenir una ànima de natura rebel i autònoma. No entendria el bloc de cap altra manera. De vegades – tot i que poques- rebo crítiques dient-me que escric coses de caire massa intimista o que he tirat de viquipèdia en algun post. 

Efectivament, si tinc un bloc és per a canalitzar i treure enfora les meves manies i fòbies, si no , no el tindria. Naturalment, tampoc em molesta reconèixer que sóc una inculta ( llegeixo poc i m’allunyo el màxim de l’opinió publicada) i per aquest motiu, en ocasions, haig de consultar la xarxa cibernètica – encara que la viquipèdia m’agradi poc – per endinsar-me una mica més en temes que m’interessen.

Us asseguro que és més fàcil ser crític musical que músic. Ser politòleg que polític. Comentarista esportiu que esportista d’elit. Segurament, perquè la capacitat de goig de valorar en l’ombra és molt més gran que la d’aquell que treballa sota la llum.

Jo procuro ( i torno amb el jo) substituir la manca de talent amb tenir criteri propi, ignoro si bo o dolent. Amb les meves errades ortogràfiques i incoherències semàntiques,  però, en definitva, és i serà sempre el meu. 

I vull creure que és això el que us fa tornar a aquesta pàgina. Potser estic equivocada.