per a la vanessa

Sóc la petita de 8 germans, d’un nucli en què els rols parentals diria que han estat sempre bastant equitatius, i on l’únic mascle de la família arribaria en cinquena posició. Suposo que per proximitat d’edat – que no de caràcters- sempre he mantingut una relació molt estreta amb la meva germana gran més immediata, la Vanessa, la setena dels germans.

La Vanessa és la més diferent de tots els germans. De pell pàl·lida, té un cos estilitzat i un rostre ovalat que emmarca uns ulls verds grisosos i uns llavis carnosos perfectament dibuixats. Té uns cabells extremadament llisos, d’un llis que, quan em planxo els meus per treure’m els rinxols, mai aconsegueixo : oriental.

Ella és excepcionalment carinyosa, de natura altruista i sensible, i se sent molt unida a tots els seus germans. Des de petita li han agradat molt els nens. Ella va aconseguir la fita de tenir-ne dos. Dic bé, fita, perquè la Vanessa pateix la síndrome de Sheehan des del naixement del seu primer fill. La meva germana va patir una severa hemorràgia durant el part que li va causar la mort del teixit a la hipòfisi. Aquesta glàndula se situa a la base del cervell i és l’encarregada de produir les hormones que estimulen la producció de llet materna, el creixement, les funcions reproductives, la tiroides i les glàndules suprarenals.

És una síndrome que pateix molt poca gent al món i si no es tracta adequadament podria arribar a provocar la mort.

Les conseqüències? Incapacitat d’alletar, fatiga extrema, manca de menstruació, depressió, pressió arterial baixa, pèrdua de pèl púbic i axil·lar...

Després de donar molts tombs per metges, ginecòlegs i endocrinòlegs durant 2 anys sense entendre què passava, sortosament van trobar l’origen del seu mal a la clínica Dexeus i des d’aleshores rep tractament mèdic de per vida per poder fer una vida relativament normal per a una dona de 42 anys: gaudint de - l’encara- seva joventut i de la seva família malgrat les vicissituds perquè la pitjor ja la va passar.

Per cert, se m’oblidava: el dia 18 va ser el seu aniversari i en felicitar-la amb un vídeo dels Parchís, es va emocionar i va plorar com una magdalena, com sol ser habitual en ella.

( L’any que ve et prometo tornar al xinès, aquest any no podia ser).