les memòries d'adrià

Poques vegades he estat capaç de repetir la lectura d’una novel.la, principalment perquè prefereixo més l’assaig, la història o la poesia. Però com em passa amb certes cançons, pel.lícules o fotografies, m’agrada esplaiar-me en la reiteració de certs plaers artístics molt de tant en tant. Poques vegades també, he recomanat algun llibre aquí, tret que per algun curiós motiu hagi caigut a les meves mans o, com en l’extraordinari cas que avui m’ocupa, l’hagi rellegit fins a tres vegades: aquest és el cas de Les Memòries d’Adrià de la Marguerite Yourcenar. L’escriptora belga narra magistralment amb forma d’epístola la vida i no-miracles de l’emperador romà Adrià (76/138), l’emperador-filòsof amb una formació i interessos de la qual molts polítics actuals ja podrien prendre bona nota. L’Adrià emperador dóna pas a l’home, a l’equànime, lluitador però sobre tot sensible, reflexiu i dèbil en el final dels seus dies. Si voleu saber més sobre intrigues, pactes, assassinats i l’especial amor que li professà a l’adolescent d’anatomia i rostre perfecte, Antínous, us haureu de llegir la novel.la.

Antínous per l'escultor Antoniano d'Afrodisias

Narrat en primera persona, fregant sovint la prosa poètica, sembla ben bé que les paraules surtin de la mateixa ploma de l’emperador romà. Hi ha un fragment molt al principi de la novel.la que m’ha agradat especialment per la descripció tan exacta i precisa que fa sobre l’art d’escriure històries i narrar fets:

“Tots els escriptors menteixen, fins i tot els més sincers. Els menys hàbils, mancats de paraules i frases capaces de contenir-la, retenen una imatge pobre i carrada de la vida; alguns, com Lucà, la carreguen i aclaparen amb una dignitat que no posseeixen. Altres com Petroni, l'alleugeren, la converteixen en una pilota buida que rebota, fàcil de rebre i llençar a un univers sense pes. Els poetes ens transporten a un món més vast o més preciós, més ardent o més dolç que aquell que ens han donat, diferent i gairebé inhabitable a la pràctica. Per a estudiar-la plenament pura, els filòsofs fan patir a la realitat gairebé les mateixes transformacions que el foc o el morter ho fan amb els cossos; en aquells vidres o en aquelles cendres res sembla subsistir d’un ésser o d’un fet tal i com el vàrem conèixer. Els historiadors ens proposen sistemes massa complets del passat, sèries de causes i efectes prou exactes i clares com per haver estat alguna vegada reals; reordenen aquella dòcil matèria morta, i sé que tot i així a Plutarc se li escaparà sempre Alexandre. Els narradors, els autors de faules milèsies, fan com els carnissers, exposen a la seva parada trossets de carn que les mosques aprecien. Em costaria molt viure en un món sense llibres, però la realitat no resideix en ells, doncs no hi cap sencera.”

La Bústia Groga i Marguerite Yourcenar.