Recorro milions d’anys de vida planetària per unes línies
que resten tancades en paràgrafs impresos no fa gaire més de dues dècades. Un parell de
frases imponents, tallants i carregades de raó, basten per deixar-me el cor
glaçat. És la frontalitat amb les respostes a preguntes que sovint ni ens fem.
Basten les notes, per inesperades, d’una cançó que cau a plom en l’imaginari
d’una hemeroteca personal. És la pols, la dels records que aixeca al pas de
cada acord que fa vibrar els meus sentits. Apareixen notes d’apunts que escric
caòticament, potser llegint, potser observant, potser cuinant, potser
escoltant... apareixen, dic, caòticament també. I confesso que m’agrada que
sigui així. Perquè és un indicatiu que per inesperats, aquests retalls
capturats descriuen moments tel·lúrics (m’encanta aquesta paraula) que valen
molt la pena recordar. És possible que mai sàpiga amb certesa quan ni com
apareixeran, però d’alguna manera em tranquil·litza tenir-los allà, esperant a
fer-los meus, subratllats amb la mirada, anotats en la memòria, esculpits en un
paper.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada