hipàtia d'alexandria

Sovint faig referència en els meus escrits, aquí al bloc i en el meu primer llibre també, a la que ve sent la meva professió durant els darrers 15 anys: administrativa d’exportació.

Quan van apostar per mi era una joveneta de 25 anys i recordo com –amb tota la pompa que se li pot donar a un càrrec de perfil mitjà com aquest- em van dir amb to sentenciós: “ benvinguda a un nou món: el món de l’exportació”. En aquell moment no ho vaig entendre gaire, tot i que ja intuïa que sota aquella frase hi havia un rerefons i un nou horitzó encara per albirar. Els anys, la formació, l’experiència i l’oportunitat d’estar en contacte amb totes i cadascuna de les parts implicades en una operació comercial, des del departament d’investigació i desenvolupament, passant per fabricació, finances, duanes internacionals, ambaixades, cambres de comerç, logística i òbviament, el client final, instal·lat a l’Àsia, l’Àfrica, Amèrica, Europa o bé Oceania, m’han ensenyat que, malgrat les guerres i diferències interculturals que hi pugui haver, totes les civilitzacions han contribuït de manera important a la nostra societat. Avui, més que mai, ens trobem dins d’una comunitat global i –indefectible i tecnològicament- entrelligada. El gran handicap és fer-ho sostenible, de manera integradora, pacífica i sense esborrar la diversitat ni aturar els avenços científics, econòmics, socials o culturals assolits fins ara.

Torno al meu dia a dia per exemplificar com la història ens demostra que l’ésser humà topa, una i una altra vegada, amb la mateixa pedra per fer-lo caure en l’absurd de la sense raó.

D’entre les moltes exportacions que passen per la meva taula, setmanalment en gestiono vàries per a un important client egipci, amb seu a El Caire. M’encarrego de documentar i lligar amb el transitari l’enviament que fem per vaixell des del port de Barcelona al port d’Alexandria. Alexandria té actualment un clima suau, gent molt cordial, un merder polític des de les primaveres àrabs del 2010, el port principal d’Egipte, i és la segona ciutat més important del país, després del Caire. El fet que actualment jo estigui exportant a aquest port es deu , entre altres coses, a la seva estratègica situació portuària i que un senyor amb molt bona visió comercial la va fundar farà més de 2.300 anys enrere. Parlo d’Alexandre Magne, a qui anomeno ara de passada, però de qui no m'aturaré a parlar en aquesta entrada.

La ciutat va esdevenir aleshores la capital del món, centre mundial del comerç, l’oci, la cultura i el coneixement. Cosmopolita i a l’avantguarda com cap altra, no hi podia faltar un espai, un lloc  on els erudits, lletrats i científics de l’època es poguessin reunir i investigar sobre la física, la medecina, l’astronomia, la geografia, la filosofia, les matemàtiques, la biologia i l’enginyeria. Parlo del primer institut d’investigació del planeta: la llegendària biblioteca l’Alexandria, les restes de la qual amb prou feines compten avui amb un humit i oblidat soterrani.

L’any 370 va néixer a Alexandria la darrera gran científica que va treballar en aquesta biblioteca. Hipàtia d’Alexandria era filla de Teó, astrònom i director de la segona biblioteca d’Alexandria, per la qual cosa la nena va créixer literalment entre les parets de la Biblioteca, envoltada de llibres, sales de dissecció, jardins botànics i un gran observatori astronòmic. La seva curiositat i intel·ligència no tenia horaris ni límits i això la va portar a ser una gran matemàtica, astrònoma, física i cap de l’escola neoplatònica de filosofia. En una època en què les dones disposaven de poques opcions i eren tractades com a mers objectes de propietat, es va moure (sempre amb el suport del seu pare) lliurement per un terreny tradicionalment de domini masculí.

La Hipàtia, una jove molt guapa segons diuen els escrits, educava aristòcrates cristians i pagans que ocuparien alts càrrecs i no li faltaven pretendents, entre els quals hi havia Orestes, prefecte d’Egipte, amb qui mantindria una estreta amistat i correspondència amorosa durant molt de temps, malgrat rebutjar la seva (i la d'altres) proposta matrimonial. En aquell moment Alexandria, sota domini romà, era una ciutat que vivia greus tensions socials. L’esclavatge havia acabat amb tota la vitalitat integradora de la civilització clàssica i la creixent església cristiana consolidava el seu poder extirpant la influència de la cultura pagana. Ciril, arquebisbe d’Alexandria, odiava la Hipàtia per la seva amistat amb el prefecte romà, perquè era un símbol de la ciència i contrària a qualsevol tipus de monoteisme. Tot i les amenaces de mort que rebia a diari, la jove científica seguia ensenyant i publicant, fins que un dia de l’any 415, quan es dirigia a la feina, una munió fanàtica de feligresos de Ciril l’arrencaven literalment del carruatge on anava, estripaven tota la seva vestimenta i, armats amb closques marines, l’escorxaven arrancant-li la carn dels ossos.

Tenia 45 anys. Les seves restes van ser cremades, les seves obres destruïdes i el seu nom oblidat. Ciril va ser proclamat sant.

"Aconseguí un grau de cultura que va superar de llarg a tots els filòsofs contemporanis. Hereva de l’escola neoplatònica, explicava totes les ciències filosòfiques a qui ho desitgés. Per aquest motiu, qui volia pensar filosòficament anava des de qualsevol lloc fins on ella es trobés." Sòcrates Escolàstic (historiador grec coetani de la Hipàtia).