35 minuts

Tenia encara 35 minuts abans no s’esgotés el temps del tiquet del pàrquing de la zona blava. Obria la porta principal, de vidre i fusta wengué amb tirador de llautó i, mentre deixava pas a dues joves adolescents, observava el rètol penjat a la paret de l’edifici que deia : “avui: fideus a la cassola amb costella i llagostins. 9,90 euros”. Passava del petit rebedor al gran saló, que conservava encara l’aire noucentista de la Fonda, de parets fosques i renovat fa uns anys amb taules de color faig i cadires entapissades en pell clara. No era dia de mercat, quan acostumen a fer els esmorzars de forquilla, tot i que la zona de bar era plena a vessar, gent de pas com jo, forasters o autòctons que se saludaven i es felicitaven l’any nou molt efusivament. Portaven l’estona justa per fer-la petar mentre es refredava el cafè al got de vidre i diluïen el sucre amb el moviment continu de la cullereta; els minuts justos per fullejar el diari que ja tenia plegat damunt la taula el vell jubilat que jeia al meu costat.

Sóc incapaç de recordar cap fil musical de fons. La munió de persones que hi havia al taulell esperant la seva comanda, el cambrer atabalat i la conversa d’uns coneguts que s’acabaven de trobar casualment durant aquell migdia de dimarts, m’impedien escoltar la música que ara no recordo. A la bossa de mà acostumo a portar coses no gaire diferents a les de la resta de dones de la meva edat: un pintallavis vermell, un llapis d’ulls negre, un paquet de kleenex, un tampó menstrual, la cartera amb la documentació, la targeta de crèdit i unes quantes monedes, un bolígraf i un petit bloc de notes que, no sé per quin motiu, vaig treure inconscientment fa unes setmanes. Imagino que volia restar pes a la bossa. No l’utilitzo gaire sovint malgrat que aquest era un d’aquells dies que m’hauria agradat tenir-lo a mà. Possiblement no hi hauria anotat res. De fet, el temps que tenia era escàs per prendre’m la cervesa que m’havia demanat mentre repassava un parell de correus que tenia a la bústia del telèfon. Tampoc hi havia res d’inusual en l’ambient de la fonda ni res que la fes més destacable de l’habitual. Ni tan sols la meteorologia, que sempre destaco en els meus relats, m’havia cridat l’atenció d’aquell dimarts de gener.

Em faltaven encara uns quants glops per acabar-me la cervesa, quinze minuts de tiquet de zona blava i pocs quilòmetres per arribar a casa. El temps, que era escàs, anava restant prejudicis en un entorn on la pobresa no li és gens habitual.

Tot d’una s’esmunyia la gentada del taulell, el diari i el vell per deixar pas, ara sí, a unes notes de jazz de fons i un aire fred que s’escolava sigil·losament per sota la porta de vidre i fusta wengué. Quedaven disperses converses que esquitxaven el saló com una pintura obturada i imperfecta de Manet. I allà dret estava ell, solitari. Amb aire hermètic, pensatiu, un rostre abrupte que mig amagava darrere d'una barba antracita fruit dels anys i de l’oblit. L’acompanyava un cafè amb llet que reposava sobre l’acerada barra. Duia una americana, antracita també, resta qui sap si d’un passat esplendorós, un passat a qui els anys, la fatiga o la mala sort l’abandonaven al no res. Al carrer. Al present sense decorar. De la butxaca esquerra li sobresortia un paper blanc doblegat. Ben doblegat. Com d’algú que tenia i havia tingut cura de les coses i dels pensaments passats. En un gest de pagar el cafè que ja s’havia pres, es treia unes monedes de l’altra butxaca i el cambrer, ara ja amb calma i un somriure als llavis li deia:

   - No, no cal. Avui l’han convidat. La persona que hi havia a la taula del fons.

Ara, com el temps apressa i m’estic estenent massa, deixeu-me acabar. L’home, que emmudia sorprès durant uns minuts, quatre, no més, es ficava de nou les monedes a la butxaca i, després de reflexionar uns segons, tornava la pregunta al cambrer:

    - Però... qui, qui era?

  - No ho sé. Un home que era allà al fons, no l’ha vist? Potser el coneixia... Bé, en tot cas, avui ja ho té pagat.

No. Efectivament no l’havia vist perquè a la taula del fons, de les moltes que esquitxaven el saló, no hi havia ningú.

El cambrer, de qui desconec el nom, en un gest de solidaritat personal, li tornava les monedes que ell mateix l'hi havia donat unes hores abans, dos carrers més enllà.

El paper doblegat, ben doblegat, deia el següent: "He perdut tot excepte l’esperança en els demés."