maria lluïsa algarra, la geganta revolucionària

“(...) Había en nosotras como una especie de inconsciencia de lo que hacíamos...De por lo que pasábamos... De la pavorosa tragedia que vivíamos... Había que seguir adelante, deprisa, sin perder un minuto... Y seguí. El tiempo no alcanzaba... La huida, la necesidad de flanquear tantos obstáculos, la precisión de ingeniárnoslas para solucionar tantos problemas apremiantes, me impedían advertir cómo iba pesándome cada vez más el corazón... Pero ahora siento como si quisiera estallarme. Me he negado la angustia hasta ahora... Pero ya no puedo continuar negándomela (...) Jamás me engañé. Me constaba lo que sería de nuestra existencia: vagar constantemente... No reposar en lugar alguno... Proseguir caminando, caminando... Dejar atrás países... Y rostros... Y afectos que surgen al paso... Incluso al amor grande y único que no puede seguirnos. No me arrepiento, Irma... Pero me siento tan débil, Irma, tan descorazonada, tan sin amparo.” Primavera Inútil (1944). Maria Lluïsa Algarra i Coma.

Porto una setmana especialment espessa i sensible. Seran els canvis hormonals, seran les notícies de suïcidis descoratjadors fruit d’una societat immobilista, hedonista i conformista, el meu fort caràcter o el fred que arriba a destemps i no encaixo gaire bé. El cas és que fa uns mesos que tenia pendent –en el meu cap- la recerca de la primera jutgessa a l’estat espanyol, pensant-me prejutjadament que em trobaria amb una vida encotillada i a l’ús de l’època. Lluny d’això, per a sorpresa meva m’ha calgut indagar una mica, només una mica, per descobrir una dona fascinant, d’aquestes que m’inspiren, m’animen i em motiven.

A l’albor de la Guerra Civil espanyola va existir una dona plena de sensibilitat, humanisme i que, malgrat la seva fugaç estada al món, va deixar empremta i un fecundíssim llegat creatiu.

La barcelonina Maria Lluïsa Algarra tenia només 20 anys, un metre i noranta centímetres d’alçada i una llicenciatura en dret sota el braç quan, durant la Segona República Espanyola va ser nomenada titular del jutjat de la meva localitat natal, Granollers. No era gens habitual que una dona ocupés aquest càrrec en aquella època. Era l’any 1936 i, tot i que sota la República, el govern d’aleshores encara no contemplava el maltractament de la dona com a motiu de divorci, per exemple. La Maria Lluïsa va participar activament al PSUC i al primer Congrés Nacional de la Dona en què es reclamaven coses com la igualtat de salari envers els seus companys de professió, la lluita contra l’analfabetisme, la reforma del Patronat Català de protecció de la dona maltractada, així com la creació d’escoles d’assistència social i de comissaries polítiques als hospitals.

En plena canícula republicana esclatava la Guerra Civil, i a la “geganta revolucionària” (així és com l’anomenaven) la degradaven a auxiliar de jutjat, és a dir, a mecanògrafa (curiosa la similitud en aquest punt amb la de la jutgessa iraní Shirin Ebadi ). I llegint la seva biografia, és en aquest punt quan em trobo amb una inesperada sorpresa. Descobreixo gratament que a aquesta regidora de les lleis li agradaven força les tecles de l’Olivetti, tot i que no tant per redactar informes de casos o sentències com per escriure obres de teatre. Una jove Maria Lluïsa, durant les tardes, tornant de la universitat, devorava poesia, creació literària i tot allò que tingués a veure amb la dramatúrgia. Amb només 19 anys escrivia la seva primera comèdia en català, Judith, que va resultar guanyadora al concurs universitari de l’Autònoma.

Finalitzava la guerra, el bàndol insurrecte es feia amb el poder i la Maria Lluïsa, com molts altres republicans, s’exiliava a França, on seguiria escrivint i col.laborant amb la Resistència Francesa durant la Segona Guerra Mundial. Era a l’altra banda del Pirineu, a Vernet, el camp de concentració on la van empresonar durant un temps. (40.000 persones de 58 nacionalitats diferents van estar confinades en aquest camp, maltractades i privades de la seva llibertat).

L’any 1942 aconseguia escapar de l’horror de la Guerra Civil, Europea, Mundial i, després de molts tràmits burocràtics, embarcava des de Marsella rumb a Veracruz, Mèxic, un dels països llatinoamericans que acollien refugiats republicans.  El Flandre, el Méxique, L’Orinoco, L’Ipanema, tots ells vaixells destinats a transportar aquests refugiats, navegació forçadament de cabotatge, feien escala a Orà, Casablanca, Lisboa, i creuaven les fredes aigües de l’Atlàntic fins arribar a la temperada Veracruz. “Els vaixells de l’exili” els anomenaven. Quedaven jutjats, lleis, familiars, amistats, records d’infantesa i dolor, molt dolor enrere. I va ser allà, a Mèxic, on es naturalitzava i iniciava una intensa activitat creativa, on començava a escriure peces dramàtiques per al teatre i guions de cinema. Treballava intensament per a la XEW ( la ràdio local de Mèxic D.F. i de gran difusió a llatinoamèrica), escrivia i guionitzava programes radiofònics i adaptava magistralment peces literàries de gran qualitat per a la televisió i la gran pantalla.

Durant l’estrena d’una de les seves obres de teatre, coneixia primer, i s’enamorava després, del pintor mexicà José Reyes Meza, qui formà part del Moviment Mural Mexicà. Eren joves, es relacionaven amb els ambients artístics de Mèxic i fruit de la passió desfermada dels primers anys entre la parella, naixerien la Maria i la Fernanda, les seves dues filles. Més tard, entre la intensa feina a la ràdio (la remuneració per les obres del seu marit era encara escassa) i la família, li quedava poc temps per escriure peces per al teatre. Amb tot, mai va deixar d'escriure amb aquella mirada desafiant enfront de les misèries del món. Una mirada que trobava sempre en la capacitat d’estimar el darrer reducte de la dignitat humana.  

Un dia d’estiu del 1957 la mala sort es va creuar de manera decisiva en el seu camí. Com sovint se'ns creua l'infortuni quan no depèn de nosaltres. Es donava un cop al cap que li provocaria un vessament cerebral. Se l'infectava i moria als 41 anys d’edat.

“Y ahora venia esta catalana refugiada, como Max Aub y Buñuel, y con todo su desmano y fantástica estatura de más de metro noventa, a mostrarnos elegancia, tranquilidad, oficio, para hacer un drama que abría caminos al teatro y a la libertad, y franqueza que iba a caracteritzar la segunda mitad del siglo”. Emilio Cabardillo, escriptor mexicà i amic personal de la Maria Lluïsa Algarra.

Obres de M.LL.Algarra i Coma:

Teatre

Judith (1935)

Primavera inútil (1944)

Casandra o la Llave sin Puerta (1953)

Sombra de alas

Los años de prueba (1954)

Cinema

Nosotros dos (1955)

Limosna de amores (1955)

Tú y las nubes (1955)

Que canten las golondrinas (1957)

Échame la culpa (1958)

Escuela de suegras (1958)