una cita amb palladio

Mentre el meu cos gaudeix d’un merescut descans després d’uns mesos d’intensos i cercats assoliments personals, tot i que amb inesperades pèrdues de persones entranyables també, la meva ment aconsegueix desconnectar amb plaents lectures i agradables imatges que serveixen d’element catalitzador entre allò que per inèrcia faig en el meu dia a dia i allò que em servirà per tornar amb més energia durant la tardor.

Mentre els meus ulls s’entretenen a recórrer les plàcides ribes del riu Brenta, al nord d’Itàlia, la meva mirada ressegueix – entre les fotografies d’una revista d’arquitectura i disseny italià- els frescos, frontons, columnes i capitells d’inspiració dòrica d’una vil.la pal.ladiana a la ciutat de Vicenza, a la regió italiana del Venetto.

Mentre es duia a terme la guerra de la lliga de Cambrai ( 1509-1517), entre una gran aliança de les cases reials europees amb el papa Juli II ( com detesto ambdues imposades, arcaiques i saquejadores institucions) contra la influent i rica república de Venècia, naixia a Pàdua, dins el nucli d’una família molt humil, un nen que ben aviat i per necessitat es posaria a treballar a una cantera de la ciutat i, on ben aviat i per innata habilitat també, completaria la seva formació al Gremi de constructors de Vicenza, sota les ordres de Giovanni di Giacomo Porlezza. Estic parlant del gran arquitecte venecià del Cinquecento Andrea Palladio, l’empremta del qual ha arribat fins els nostres dies.  

Durant l’anomenada guerra, les cases i infraestructures rurals del Venetto, especialment a Vicenza i Venècia, varen resultar molt malmeses, veient-se obligats, els comerciants de la zona, a importar cereal de l’imperi otomà. El govern venecià va apostar aleshores per una política econòmica proteccionista, invertint fortament en la producció agrícola de la regió i creant les estructures agrícoles necessàries que acceleressin el pas cap a les grans explotacions agrícoles ( latifundis).

Les vil.les de Palladio, les cases dels propietaris fundiaris, responien a la necessitat d’un nou tipus de residència rural. Una cosa semblant als masos rurals catalans. Estaven dissenyades per a establir una presència social i política al camp i adaptades al repòs, al mateix temps que s’incloïen separades estances per als “masovers” que hi vivien i treballaven les terres que envoltaven la vil.la. Simètricament construïdes i inspirades en els temples de l’antiguitat clàssica, les vil.les s’inserien dins un ambient paisatgístic i obert, sempre diferent. Un organisme articulat i condicionat respecte a l’horitzó, l’emplaçament o les pendents que l’envoltaven. L’Andrea Palladio va saber conjugar una construcció geomètrica i volumètrica amb un espai natural de manera perfectament harmònica.  La fascinació d’aquestes vil.les ve donada per la integració de la simplicitat i pragmatisme d’allò rústic, amb la solemnitat i l’elegància de les zones centrals destinades al culte religiós o altres funcions socials.

L’Andrea va morir als 72 anys d’edat, deixant un gran llegat arquitectònic com palaus urbans, esglèsies, vil.les, teatres i llibres sobre teoria arquitectònica que inspirarien anys més tard, molt especialment, obres neoclàssiques al mon anglosaxó com ara l’edifici de la Casablanca a Washington.

Sigui com sigui, m'ha agradat aquesta cita amb Palladio. Tingueu per segur que seguiré gaudint de les meves merescudes vacances. Espero que ho feu vosaltres també amb les vostres.