el tren del gel

Potser perquè part de la meva feina depèn –molt- dels contenidors que arriben al port de Barcelona i marxen –al mateix temps- a ports americans, africans o asiàtics; potser perquè gran part de l’economia mundial es mou (literalment) entre els amarradors i les estibes portuàries; potser perquè són el bressol de les més grans i avançades civilitzacions de les quals en som hereus; potser perquè m’atrau l’estètica post-industrial i canalla d’una zona, terra de ningú i domini de només uns pocs entesos; potser perquè, sovint, m’agrada mirar els mapesmundis i descobrir-hi els més recòndits –i tanmateix imprescindibles- llocs a altres parts del globus terraqüi.

Potser és per això que em fascinen els ports: petits mons dins les ciutats portuàries d’arreu del planeta que parlen molt de l’essència d’un territori.

Travessant 12.253 km de distància, estrambòtics i ciríl.lics alfabets, centenars d’orientals llengües, desenes de cabalosos rius, alts i acinglerats Urals, superant glaçats llacs i freds deserts, religions catòliques, ortodoxes, budistes, islàmiques o jueves... Avançant per diferents calendaris, populars costums, salvatges paratges, mega-ciutats i pagodes tradicionals, allà, a l’extrem nord-est de la Xina, trobem que la mar Groga banya dia rere dia els dics del port de la ciutat de Dalian, el segon més important de la Xina, després del de Shanghai. I malgrat tot, no tinc la més mínima intenció de parlar-vos de cap port.

Museu d'Història Natural de Dalian, edifici fundat l'any 1907 sota l'ocupació russa

Dalian i les seves costes, que en el seu passat va passar d’estar sota el mandat de dinasties xineses, a mans angleses a finals del s. XIX, al posterior atac i control japonès, fins al domini rus molt a principis del s.XX, és actualment una àmplia i gran ciutat de gairebé 7 milions d’habitants, moderna, industrialitzada, cosmopolita i una important destinació turística que no m’importaria gens visitar, per la gran oferta cultural, hotelera, recreativa i costera que hi té. Una cosa així com la Barcelona de l’Extrem Orient però a l’engròs.  La seva zona portuària – de la qual us parlava abans- serveix de port de mercaderies a una altra ciutat d’interior, situada al nord, també un tros important per tot el moviment financer i econòmic que s’hi cou: la freda, enorme i rica ciutat de Harbin, importantíssim punt de connexió ferroviària amb la capital, Beijing.

Entre els gens menyspreables 12 milions d’habitants de Harbin i els 7 milions de Dalian, els separen 921 km de via ferroviària d’alta velocitat, i les tres hores i mitja de recorregut que triga  el conegut, des de finals del 2012, com a Tren del Gel. Aquest té la peculiaritat de ser el primer tren d’alta velocitat construït per a suportar condicions extremes de fred, aguantant temperatures que oscil·len dels 40º a l’estiu fins els -40º de l’hivern. 80º de distància tèrmica, un autèntic desafiament per als enginyers encarregats de construir les vies i el ferrocarril.

La línia Harbin-Dalian. Gràcies al tren d'alta velociat els passatgers poden apreciar les paradisíaques platges de Dalian durant el matí, i el paisatge nevat de Harbin a la tarda.

Una curiositat tècnica: el cautxú natural emprat per a evitar les vibracions de les vies, perd tota la seva funcionalitat quan les temperatures baixen per sota dels -40º. Es torna rígid i es vitrifica, el cautxú es trenca i salta en trossets com si d’un vidre colpejat es tractés. Per evitar-ho, es va treballar barrejant el cautxú amb elastòmers (una mena de goma termoplàstica d’elevada elasticitat), obtenint així un material de gran resistència i eficàcia enfront de glaçades per sota dels -50 graus centígrads.

   

Després de 4 anys d'intensa feina, la línia va impulsar –encara més- la indústria turística entre Dalian i Harbin, ciutat aquesta darrera, mundialment coneguda pel seu festival d’escultures de gel durant l’hivern i pel gran llegat rus que va deixar l’exèrcit blanc durant la Guerra Civil Russa de 1918.

Festival internacional de la neu i del gel de Harbin, celebrat des de l'any 1985.

Tot i que la meva intenció inicial no era aquesta, sabia que la història d’avui acabaria portant-nos -com no podia ser d’una altra manera- a molt bon port.