escriure II

Haig de confessar que quan algú del meu entorn ( laboral o social) m’atura per felicitar-me –molt sorprès- pel meu llibre, em fa força vergonya. Primerament, tot i que pugi semblar contradictori, perquè escriure és per mi un acte molt íntim. I en segon lloc, perquè jo no sóc escriptora. Escric, sí. En format de llibre amb Cinc dones de veritat, amb forma de post dins aquest bloc, de certificat duaner a la feina o de llista de la compra de béns domèstics.  

L’escriptora anglesa Virginia Woolf destacava la importància de viure la realitat per poder redescobrir-la i (d)escriure-la després, tot gaudint de plena llibertat per poder expressar allò que realment pensem. I entre descripcions d’un Londres atrafegat i quotidià de principis de segle XX, afirma que a cap dels personatges que descriuen els grans com Thackeray, Dickens, Balzac o Tolstói els importa un rave el futur de la novel.la, la sort de la poesia o el desenvolupament, per part de la dona, d’un estil de prosa adequat a la seva ment. La indiferència és evident. La gent – la dona passejant el gos, el missatger apressat, els aturats veient el temps passar...- tots ells segueixen les seves vides allà on són. Les seves realitats.

I – amb totes les diferències evidents que hi pugui haver- això és el que jo faig. Treballo per viure i, tot i que no visc per escriure, puc dir que ho faig per plaer i quan em ve de gust, que és molta part del meu temps lliure. M’afalaga que el meu llibre agradi i que arribi a gent, coneguts o no, però no m’importa la quantitat ni els diners. Per això, quan em proposen fer-ne més publicitat, els explico que això no és un negoci, no vull arribar a més gent, vull que aquells que em llegeixin s’entretinguin una estona i, de passada, si els hi aporto algun coneixement nou o els faig manifestar algun sentiment que tenien amagat dins seu, tot això que ens emportem.

Gràcies a totes i tots per ser-hi. De tot cor.