Veig la claror del cel i sento
l’embriagadora i profunda olor de la terra mullada després d’una tempesta un
dia d’estiu. Resto en silenci i – gairebé consternada-, una llàgrima s’esmuny
d’entre els meus ulls després de veure la Nina Simone en concert al festival de jazz suís de
Montreux.
Era l’any 1976, jo tot just començava a
donar les meves primeres passes i la Nina venia de passar una ruïnosa situació
econòmica i sentimental que la va portar a un llarg i auto-imposat exili fora
dels escenaris. En plena crisi bipolar accepta (després de moltes reticències)
participar al festival de Montreux, on es mostra cansada i especialment desencantada. La Nina deixa la seva veu, interpretacions al piano, silencis i sobretot, el
budells de la seva ànima dalt de l’escenari. Exposa els seus turments personals i canta stars i feelings adreçant-se
al públic però d’una manera tan descarnada, que aquest no sap com reaccionar:
si riure, aplaudir o simplement emmudir. Com acompanyar-la en el seu dolor? El dolor que seguirà, no amb l'artista sinó amb la persona, quan abandoni l'escenari. Realment
impressiona.
Negre és el vestit que porta i negra és la
mirada que queda salvatgement fixada en els ulls de l’audiència allà reunida. Com una pantera a l'aguait. És
amb Feelings que atura la melodia de la cançó per comentar que la gent s’hauria
de preguntar quin tipus de situació és la que porta algú a escriure una cançó així. Òbviament dolorosa per a ella.
Ningú viu pot deixar d’emocionar-se amb
una interpretació com aquesta. El vídeo dura 26 minuts i s’escapa de la
brevetat que per a mi ha de tenir un post però esdevé, sens dubte, un crescendo
commovedor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada