Tot i que n’acumulo a diari, ja fa uns mesos vaig escriure
un post aquí
sobre l’excedent de coses que passen pel meu cap o davant dels meus ulls,
mentre llegeixo, i m’agrada deixar anar de tant en tant. És una manera de
reciclar dades que potser a vosaltres us
poden interessar – o no-, i deixar lloc per altres assumptes del dia a dia que
el meu cervell ha de processar sí o sí.
- La xarxa professional LinkedIn: dels més de 200 milions
d’usuaris que té, que aixequi la ma qui n’hagi tret profit. Encara no entenc
com coses tan poc funcionals cotitzen a borsa.
- The Police, la banda de rock anglesa, li deu el seu nom a la
paraula que més apareixia a la premsa un dia de l’any 1977. Precisament era “la
policia”.
- Pocs cops recordo què somio, però pel que sembla als somnis
no hi ha mai olors ni sabors. I sempre, sempre, estem en moviment (correm,
saltem, nadem, però mai jaiem al sofà mirant la tele). Deu ser per això que hi
ha dies que em llevo cansada.
- Em passa a vegades que – com suposo també us deu passar a
vosaltres – quantes més expectatives diposito en una persona més gran és la
decepció que m’emporto després. I, per sort, a l'inrevés també sol succeir.
- Algun dia relataré aquí la meva experiència com a mare
gestant de bessons. Des de la intensa recerca, fins el moment del part, i de
com vaig viure l’embaràs fins el setè mes. No té gaire d’inusual, però vist des
de la distància em resulta, fins i tot, divertit explicar-ho.
- Fa anys, quan el meu avi patern era viu encara, li vaig
preguntar quin era l’avenç tecnològic que més l’havia impactat durant el canvi
del segle XIX al XX. Em va dir que l’avió. Veure aquell aparell immens
sobrevolar el cel a tanta velocitat i sense que caigués era una cosa
extraordinària. A data d’avui, si m’ho preguntessin a mi, diria que Internet ha estat decisiu en el pas del XX al XXI, per la influència que ha tingut sobre les nostres vides. La diferència resideix
en què malgrat els tant i tan ràpids progressos a les comunicacions mundials,
hem perdut totalment la capacitat de sorprendre’ns. I és una pena.
- Mai he trobat la gràcia a contes infantils com Polzet
(Pulgarcito), la Caputxeta Vermella, el Patufet, en Hansel i la Gretel o la
Blancaneus, per citar-ne uns quants. Quina manera d’espantar els nens és
aquesta? Quina manera de demonitzar la dona és aquesta? (tot són madrastres,
bruixes o noies fleumes a qui només un príncep valent pot salvar). Explicar un
conte on l’infanticidi és l’argument principal no crec que tranquil·litzi gaire
els nens.
Doncs contes, pel·lícules i llibres a dojo... prefereixo explicar-los
anècdotes de la meva infància. Ells ho agraeixen moltíssim.
- Pune, una de les ciutats més grans de l’Índia amb gairebé 5
milions d’habitants, presenta la densitat més elevada a nivell mundial
d’escoles superiors d’enginyers. No és d’estranyar que la indústria de
l’automòbil i del software hi sigui altament representada també.
 |
| Un carrer de Pune a l'Índia, on es barreja modernitat i tradició |
- Las balenes emeten uns sons (freqüències que l’oïda humana
no pot detectar) que reben el nom de cançons. Una cançó típica de balena dura,
potser, 15 minuts. Les més llargues una hora. Sovint es repeteixen de manera
idèntica, compàs a compàs, nota per nota. De vegades, un grup de cetacis
abandona les glaçades aigües hivernals enmig d’una cançó i sis mesos més tard
tornen i continuen exactament a la nota correcta, com si no s’hagués
interromput mai.
- I la pregunta: per què és tan curta la vida i infinita
l’eternitat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada