Veig la llum per primera vegada un dia d’estiu de 1975 al
Vallès Oriental. Neixo amb bon pes, bon color, bona freqüència cardíaca i bon
ritme respiratori. Em puntuen amb un 10 de 10 al test d’Apgar. En canvi,
després d’un part natural i dolorós, el meu germà bessó neix ja mort.
Ara fa un sol que estavella, una temperatura primaveral i la
neu comença a enganxar-se de mala manera als esquís. Veig un isard que enfila,
fugisser, muntanya amunt, i mentre vaig fent una rítmica ziga-zaga per una de les amples
pistes del Pas de la Casa, decideixo que ha arribat l’hora. Durant la Setmana
Santa del 2004 el meu rellotge biològic, de manera sobtada, em desperta el meu
ancestral instint maternal. Alerta que degudament li comunico al meu marit i
futur progenitor dels meus fills, per fer-li avinent una decisió que canviaria
les nostres vides per sempre i prou important com per ser presa de comú acord.
Així és que decidim desar els esquís, les botes i els
forfaits per uns anys més endavant, i ens posem per la feina (perquè és una feina)
la mateixa primavera del 2004. Disculpeu-me però no entraré en detalls d’alt
voltatge, perquè tots som prou adults aquí com per saber com es fan els nens i,
a més, tampoc descobriria la sopa d’all. També podria prendre una drecera i
començar a explicar-vos directament l’embaràs, tot i que prefereixo narrar uns
fets primer, sense els quals no s’entendria
la resta que ve després.
Com deia, era primavera del 2004, aquell mateix estiu jo
feia 29 anys, em venia molt de gust tenir un fill i com més ràpid millor.
Calculava els meus dies de màxima fertilitat i entre dies de platja, paelles i
cerveses ens hi posàvem amb ganes. Però després dels dies fèrtils amb sexe, i
de la suau remor de les onades a la platja, arribaven les menstruacions de nou.
Després de la tardor i de més dies fèrtils passàvem indefectiblement a l’hivern,
i els períodes d’ovulació s’anaven alternant amb els de les menstruacions i,
també, amb molts moments de frustració.
Visitava el ginecòleg un any després del primer intent de
recerca d’una nova vida. Tornava a ser estiu. Jo ja bufava les espelmes del meu
trentè aniversari, perquè, a pesar de la intensa aventura, la vida, les
celebracions i les satisfaccions seguien sumant hores a la meva biografia.
Tanmateix em faltava alguna cosa. Hi havia un buit per omplir. És tan visceral
i primitiu aquest instint d’afermar les anelles de la cadena generacional, que
es fa difícil d’explicar amb paraules i d’entendre per a qui no ho ha passat
mai. Però és així.
En una altra època, no tants anys enrere, el metge ens
hagués aconsellat algun complex vitamínic, tranquil·litat i bons aliments i el
temps, savi com ningú, ja diria. Ara vivim amb (males)presses i de pressa. Ens
emplaçaven a proves i més proves de fertilitat de nom impronunciable i de facto
incomodíssimes que, a més de cares (perquè no les cobria la seguretat social),
l’únic que feien era crear-nos més confusió encara.
Res hi havia d'anormal evolutivament parlant però, aprofitant-se d'un moment especialment sensible per als futurs pares (i particularment per a la dona), els metges prefereixen avançar-se ràpidament a la natura i em proposen la inseminació artificial com a mètode de reproducció assistida. De fet, si us sóc sincera, semblaven tenir més pressa ells (per augmentar la xifra de facturació mensual) que no pas jo per tenir un fill - i ganes no me'n faltaven-. Però això ja són figues d'un altre paner perquè finalment - per sort- la natura va guanyar el pols a la ciència.
Continuarà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada