experiències d'una mare gestant (2ª i última part)

Semblarà que tot passa a la primavera a la meva vida, o que visc en una contínua i eterna primavera... En realitat les estacions canvien constantment i la manera com jo les veig també. 

El maig del 2006 era primavera a Mollet del Vallès i, encara més, al meu cor. Com un llibre que inesperadament cap al final provoca una sorpresa en qui el llegeix i abans que els metges iniciessin cap tractament, de manera natural i espontània, començava jo a gestar una nova vida dintre meu.  La sorpresa -i la felicitat- va ser doble quan ens confirmaven que es tractava d’un embaràs bicorial biamniòtic. Es percebien clarament dues bosses on dos cors bategaven ràpidament i amb força, en una demostració de la seva incipient lluita per la vida.

De les hores i setmanes posteriors, no m’entretindré gaire a descriure una situació per la qual han passat milions de dones des de fa milers d’anys. Vaig patir vòmits de manera exagerada durant tot l'embaràs, sí. Però l'únic que podia fer era vomitar i per rar que pugui semblar, menjar dònuts de sucre per paliar la hipoglucèmia i la pèrdua de pes que estava patint. M'ho va recomanar la llevadora del cap. Després, a pensar noms. El primer va ser el Llibert, en honor al gran saxofonista Llibert Fortuny, que vam anar a veure a qui tindríem el plaer de veure en directe a la Jamboree el mateix dia que m’assabentava del meu embaràs. L’altre, el Gerard, bàsicament en perquè ens agradava el nom.

És migdia del 2 de desembre del 2006 i em traslladen en ambulància pediàtrica a l’hospital Taulí de Sabadell. Hi ha risc imminent de part gemel·lar prematur. Estic estirada a la llitera amb una tranquil·litat sorprenent. M’han introduït una via amb una medicació que m’aturarà la dilatació uterina durant 10 dies a l'habitació de l'hospital. 

Tot i la llum enlluernadora de la sala de parts i el munt de personal que hi havia, només recordo dues fotografies en colors pastel en forma de plor de nounat i un intens crit del moment en què coronava el meu fill Gerard, el primer dels dos en veure la claror. En Llibert ho feia de manera fluida i natural 10 minuts més tard. Van néixer el 12 de desembre del 2006 a Sabadell, amb bon pes, bon color, bona freqüència cardíaca i un ritme respiratori que acabarien de normalitzar durant 3 setmanes a la incubadora. Els puntuen amb un 9 de 10 al test d’Apgar.

Tinc molta sort, que és el millor que es pot tenir en aquesta vida.