dissabte, 31 de gener del 2015

el meu pare

No puc amb la gent que va amb aires de superioritat per la vida, volent aparentar allò que no és. Aquells que "matxaquen" i ridiculitzen els demés en una constant demostració d’un poder que en realitat disfressa unes carències i personalitat acomplexada fins a l’extrem.

Disculpeu-me per endavant, però és que avui tinc el dia de NO. I els canvis hormonals que m’afecten aquests dies em conviden a exposar-ho sense embuts.

A mi m’agrada la gent senzilla, oberta i sincera. Aquells que toquen de peus a terra i no necessiten més demostració que el seu pas per la vida de manera discreta i mirant sempre d’aportar una mica més als demés.

Avui us parlaré d’algú que reuneix aquests requisits: el meu pare.

El meu pare és un home simpàtic i molt sociable. És un conquistador nat. Es diu Pere. Pere Roca Ninou. Té els ulls verds grisosos i els cabells blancs. És bastant rialler, malgrat que amb l’edat i alguns dels profunds dols que ha hagut de passar durant la vida, se li ha anat entristint l’humor àcid tan habitual en ell.

Jo l’estimo molt, i li agraeixo enormement el llegat genètic que ha anat dipositant en els meus germans i en mi. D’ell hem heretat l’ habilitat social i cert enginy i jo, particularment, la seva alçada.

El meu progenitor prové d’una família de pagès de Parets del Vallès. Bé, per a ser exactes, qui era de Parets era la seva mare, la Teresa Ninou. El seu pare, en Ramon Roca, s’hi va traslladar des de Centelles, per treballar de mosso a una masia de la zona.

Eren 4 germans, 3 noies i ell, que era el petit.

Durant la meva infància, mentre berenava torrades amb oli i sucre a la cuina, el meu pare m’explicava històries de vida. De la seva infantesa. En una d'aquestes històries, m'havia explicat com anava a peu fins a l’estació de ferrocarril de Montmeló a carregar sacs de terra que portaven els trens des de França. I com, durant la Guerra Civil, s’havien carregat algun pobre home que quedava estès pels rasos que s’anaven trobant, mentre feia camí amb el seu pare.

Ell era (és) un home intel.ligent , més aviat de números. Va estudiar allò que aleshores es deia Tenidoria de Llibres (el que seria la comptabilitat actual) fins als 14 anys i vist que la necessitat imperava per sobre de les habilitats, de seguida es va posar a treballar al camp.

Una de les seves germanes, la Maria (la primera dona treballadora de Rabassa-Derbi, per cert) va ser qui anys més tard el recomanaria perquè entrés a treballar a la fàbrica de motocicletes de Martorelles.
Musicalment li agrada el trombonista nord-americà Ray Conniff i també escoltar sardanes a la ràdio els diumenges al matí (no ballar-les). Està subscrit al Mundo Deportivo fins on m’arriba la memòria. Li encanta la història, especialment la nord-americana, i crec que encara allotja l’esperança que em posi a estudiar japonès algun dia. Sempre em deia que això m’obriria moltes portes. Això, i llegir premsa americana en anglès. Evidentment, per l’òbvia dificultat de la primera, em vaig decantar més per la segona opció.

A casa sempre han treballat ambdós progenitors. Tot i que el pes ha recaigut més en la meva mare, tots dos han compartit tasques domèstiques. El meu pare s’ha encarregat de la compra i de la cuina, -amb molt bona mà, per cert – i sempre ha estat molt generós i de natura pragmàtic.

Fa 11 anys va patir un fort infart mentre feia una de les coses que més li ha agradat mai: llegir la premsa mentre esmorza carn a la brasa a la muntanya. De petita, sovint em portava amb ell a l'Era de can Buscarons i recordo que em deia : “ Jèssica, veus tot això que tens aquí davant? El cant dels ocells, aquest esquirol que es belluga pels arbres i ve fins aquí a menjar glans, aquest  silenci i el cruixir de les brases ... Oh! Quina quietud! Aquest és un privilegi que ni el mateix rei es pot permetre! Recorda-ho sempre."

No ens ho ha dit mai obertament però sempre he tingut la sensació que està orgullosíssim de nosaltres. Sempre s’ha desfet quan està amb la seva família. Tot i que darrerament la seva mirada es mostra trista i cansada. Està envellint molt ràpidament i no m’agrada gens.

Crec que és la persona més honrada i empàtica que he conegut mai. 

Nosaltres tampoc li hem dit obertament, però els meus germans i jo també estem orgullosíssims d'ell. 



4 comentaris:

  1. He tingut la sort de gaudir de les converses del senyor Pere molt sovint. El seu punt de vista enfront les coses de la vida és genial. Les mans tant grans que té, son l'exemple més clar de la seva bonhomia. Saps? sempre m'han encantat els pagesos. La seva arrel, el seu origen tant lligat a la terra fa que quan parlin siguin gent a tenir molt en compte.Toquen de peus a terra, son agraits, tenen molt de seny i han pencat com ningú. Per molts d'anys puguis gaudir dels pensaments del gran sr. Pere Roca!

    ResponElimina
  2. M´ha emocionat. M'encanta el Sr. Pere

    ResponElimina
  3. Justament aquest dissabte passat me'l vaig trobar, com no a primera hora, a la tenda de Tinto-Carola, comprant tot el necessari per esmorzar i dinar, amb la seva bicicleta esperant-lo fora. Li vaig pregunta com es trobava i em va dir, amb el seu humor habitual, "em fa mal tot!!", ens fem grans i els anys no perdonen... A en Pere sempre l'he vist com una gran persona, i no per la seva alçada. Qualsevol home capaç de tirar endavant una familia amb vuit fills es mereix tots els meus respectes.

    ResponElimina
  4. Quan tinguis oportunitat o sigui el moment apropiat digue-li quan l'estimes, com n' estas d' orgullosa de tenir un pare com ell, com ho ha fet de be a la vida i que no es pot tenir un pare millor, encara que segur que ja ho sap no t' imagines com els reconforta sentir aquestes paraules de boca dels seus fulls. Molts petons.

    ResponElimina