el meu pare

No puc amb la gent que va amb aires de superioritat per la vida, volent aparentar allò que no és. Aquells que "matxaquen" i ridiculitzen els demés en una constant demostració d’un poder que en realitat disfressa unes carències i personalitat acomplexada fins a l’extrem.

Disculpeu-me per endavant, però és que avui tinc el dia de NO. I els canvis hormonals que m’afecten aquests dies em conviden a exposar-ho sense embuts.

A mi m’agrada la gent senzilla, oberta i sincera. Aquells que toquen de peus a terra i no necessiten més demostració que el seu pas per la vida de manera discreta i mirant sempre d’aportar una mica més als demés.

Avui us parlaré d’algú que reuneix aquests requisits: el meu pare.

El meu pare és un home simpàtic i molt sociable. És un conquistador nat. Es diu Pere. Pere Roca Ninou. Té els ulls verds grisosos i els cabells blancs. És bastant rialler, malgrat que amb l’edat i alguns dels profunds dols que ha hagut de passar durant la vida, se li ha anat entristint l’humor àcid tan habitual en ell.

Jo l’estimo molt, i li agraeixo enormement el llegat genètic que ha anat dipositant en els meus germans i en mi. D’ell hem heretat l’ habilitat social i cert enginy i jo, particularment, la seva alçada.

El meu progenitor prové d’una família de pagès de Parets del Vallès. Bé, per a ser exactes, qui era de Parets era la seva mare, la Teresa Ninou. El seu pare, en Ramon Roca, s’hi va traslladar des de Centelles, per treballar de mosso a una masia de la zona.

Eren 4 germans, 3 noies i ell, que era el petit.

Durant la meva infància, mentre berenava torrades amb oli i sucre a la cuina, el meu pare m’explicava històries de vida. De la seva infantesa. En una d'aquestes històries, m'havia explicat com anava a peu fins a l’estació de ferrocarril de Montmeló a carregar sacs de terra que portaven els trens des de França. I com, durant la Guerra Civil, s’havien carregat algun pobre home que quedava estès pels rasos que s’anaven trobant, mentre feia camí amb el seu pare.

Ell era (és) un home intel.ligent , més aviat de números. Va estudiar allò que aleshores es deia Tenidoria de Llibres (el que seria la comptabilitat actual) fins als 14 anys i vist que la necessitat imperava per sobre de les habilitats, de seguida es va posar a treballar al camp.

Una de les seves germanes, la Maria (la primera dona treballadora de Rabassa-Derbi, per cert) va ser qui anys més tard el recomanaria perquè entrés a treballar a la fàbrica de motocicletes de Martorelles.

Musicalment li agrada el trombonista nord-americà Ray Conniff i també escoltar sardanes a la ràdio els diumenges al matí (no ballar-les). Està subscrit al Mundo Deportivo fins on m’arriba la memòria. Li encanta la història, especialment la nord-americana, i crec que encara allotja l’esperança que em posi a estudiar japonès algun dia. Sempre em deia que això m’obriria moltes portes. Això, i llegir premsa americana en anglès. Evidentment, per l’òbvia dificultat de la primera, em vaig decantar més per la segona opció.

A casa sempre han treballat ambdós progenitors. Tot i que el pes ha recaigut més en la meva mare, tots dos han compartit tasques domèstiques. El meu pare s’ha encarregat de la compra i de la cuina, -amb molt bona mà, per cert – i sempre ha estat molt generós i de natura pragmàtic.

Fa 11 anys va patir un fort infart mentre feia una de les coses que més li ha agradat mai: llegir la premsa mentre esmorza carn a la brasa a la muntanya. De petita, sovint em portava amb ell a l'Era de can Buscarons i recordo que em deia : “ Jèssica, veus tot això que tens aquí davant? El cant dels ocells, aquest esquirol que es belluga pels arbres i ve fins aquí a menjar glans, aquest  silenci i el cruixir de les brases ... Oh! Quina quietud! Aquest és un privilegi que ni el mateix rei es pot permetre! Recorda-ho sempre."

No ens ho ha dit mai obertament però sempre he tingut la sensació que està orgullosíssim de nosaltres. Sempre s’ha desfet quan està amb la seva família. Tot i que darrerament la seva mirada es mostra trista i cansada. Està envellint molt ràpidament i no m’agrada gens.

Crec que és la persona més honrada i empàtica que he conegut mai. 

Nosaltres tampoc li hem dit obertament, però els meus germans i jo també estem orgullosíssims d'ell.