el mahler de factotum

Avui llegia al meu escriptor favorit. Charles Bukowski. Mentre ho feia, em transportava a una altra època i un altre lloc del planeta sense gairebé percebre-ho. Notava els rajos solars que travessaven el finestral del menjador i m’escalfaven les cames. Ara que ja és la tardor comencen a ser agradables. Nova Orleans i Nova York eren a tocar entre les línies de la novel.la. Vull dir que veia les ciutats nord-americanes arran de la línia de producció d’una fàbrica, d’un magatzem o d’una habitació que podia ser la de qualsevol treballador ras. No hi veia ni els edificis colonials ni l’Skyline d’alts gratacels des del Governors Island. Tampoc calia. És la vida arran de terra. A vegades, literalment. I l’Oceà Pacífic. La remor de l’Oceà Pacífic des de Los Ángeles sempre present als seus escrits. Jo me l’imagino com una massa fosca i immensa, només de nit, no sé per què. A mesura que avançava entre les línies de Factotum, Henry Chinaski, l’alter ego de l’escriptor, s’ho feia amb una prostituta en una pensió de mala mort mentre escoltava en Gustav Mahler. Les cames de la Martha eren blanques, grosses i toves. Les cobria amb una bata verda, tan sols. Trucava a la porta de l’habitació d’en Chinaski atreta per les notes del compositor txec. I pels cinc dòlars que es guanyaria després a cop de sexe oral, una bona estona, amb el protagonista.

Molt probablement, Bukowski escoltava l’Adagietto de Mahler quan va escriure aquestes línies un dia de l’any 1975 des d’algun lloc de Los Ángeles. Li agradava crear les seves històries amb música clàssica al seu voltant. A més ho feia -escriure- mentre bevia i fumava sense parar. 

A mi també m’agrada escoltar música clàssica mentre escric. I és per això que em trobo picant aquestes línies ara mateix. Obria l’arxiu de la meva actual novel.la fa uns minuts. Em disposava a seguir amb el següent episodi quan he posat una llista de clàssics a l’Spotify. La primera cançó que sortia dels altaveus del notebook era l’Adagietto de Mahler. I els rajos del Sol impactaven directament contra la taula del meu escriptori. He abaixat la persiana. I he pensat que valia la pena tancar l’arxiu per obrir-ne un de nou. És preciosa la melodia. Potser demà segueixo escrivint el llibre.

‹‹Yo era un hombre que me alimentaba de soledad; sin ella era como cualquier otro hombre privado de agua y comida. Cada día sin soledad me debilitaba. No me enorgullecía de mi soledad, pero dependía de ella. La oscuridad de la habitación era fortificante para mí como lo era la luz del sol para otros hombres. Tomé un trago de vino.›› Charles Bukowski. Factotum.

on els carrers perden el nom

Divendres, 15 de febrer del 2013

Visc als afores de la ciutat. A la part nord-est que s’endinsa cap a l’interior. Allà on els carrers perden el nom i les cases no tenen número. Diuen que quan és baixa, la boira que queda sobre el mar de la regió sembla normanda o bretona, però jo no he arribat a veure-la mai. Passa molt poques vegades aquí. L’últim dia que hi vaig ser, ahir, el cel era transparent sobre les onades i la sorra adquiria aquella tonalitat taronja dels darrers rajos de la tarda.

La vida aquí és fàcil de descriure però difícil de viure per a un noi de la meva edat. Construeixes instants ràpids a través d’una rutina que sembla senzilla. Però us puc assegurar que és extraordinària. Amb la meva mà dreta anoto els preus de la fruita i també signo els albarans del transportista que ens la porta. Ahir tampoc va poder venir. La carretera tallada un altre cop. Sempre que ve la senyora Safadi l’ajudo a pujar les bosses amb les verdures i la fruita de tota la setmana. Noi, ajuda’m amb les bosses que jo no puc amb tota aquesta càrrega! Abans d’ahir les hi portava fins a l’última casa del carrer, cent metres més enllà de la botiga. La senyora Safadi havia acabat amb les existències de tomàquets, fins i tot es va endur els més lletjos, que portaven setmanes a les capses. I la carretera tallada vés a saber fins quan. El meu tiet sempre em diu que tinc un do amb la pilota i és amb l’esquerra que xuto a porteria des de qualsevol angle. Hi ha un descampat abandonat vora la franja que ens serveix de camp. Sempre que puc m’hi acosto a jugar un partit quan plego de treballar, però no sempre puc. Al final, un s’acostuma a que la vida sigui extraordinària per senzilla que sembli.

• Quedeu-vos a la platja jugant, millor que no vingueu. Tampoc us deixarien entrar-hi... Estan col·lapsades les habitacions.

Des de la sorra estant, amb el meu cosí, encara podia veure la cinquena planta de l’hospital Shifa. L’Ahmed s’estava al llit amb cremades de segon grau als braços i al pit i el tiet no va voler que el veiéssim, en realitat. Segurament se’n sortirà, si no se li infecten les ferides, se’n sortirà... Ens anava dient ahir durant el trajecte en cotxe cap a l’hospital. L’Ahmed era un bon amic del tiet. La darrera vegada que el vaig veure va ser l’estiu passat, un dia que va venir a la botiga i em va prometre que em compraria unes bones botes de futbol per xutar amb la teva millor esquerra! Em deia rient, mentre m’abraçava fort entre els seus braços.

Crec que era amb l’esquerra que li anava a tornar el passi al meu cosí, en aquell moment. A aquelles hores, quan la sorra adquiria aquella tonalitat taronja dels darrers rajos de la tarda, era quan solien sonar les sirenes, quan miràvem enlaire, amb els colls estirant-se cap al cel, buscant un lloc on amagar-nos. Quan la rutina s’havia tornat extraordinària. Però jo no les vaig sentir avisar-nos. Només vaig escoltar un fort estrèpit. Ja no recordo res més.

Em dic Samir, tinc 16 anys i vivia a Gaza fins al dia de l’explosió.

el darrer petó. Fotografia: Bernat Armangué

El 15 de febrer del 2013 veia una fotografia a la premsa que em va impactar per la seva força, per la seva capacitat de síntesi de l'estupidesa humana, per la imatge en cru d’un dels pitjors moments que algú pot arribar a viure: la mort violenta d’un familiar.  

BERNAT ARMANGUÉ, GUANYADOR DEL WORLD PRESS PHOTO 2013, posava al titular. Les mans, les mans. Com li agafava les mans. I aquell darrer petó de comiat del familiar mort durant els bombardejos entre israelians i palestins a Gaza. Era tot. El dolor, la pena, la indefensió, l’amor, però sobretot el comiat. Se’m quedava gravada a la retina. L’absurditat d’una guerra resumida en un senzill petó.

La imatge em va anar rodant pel cap tot el dia. Com a resultat, aquella mateixa tarda escrivia un dels meus primers relats de ficció.

la nena de la bici lila

Deia Le Corbusier que preferia dibuixar a parlar. Que el traç corria més ràpidament que la paraula i que, a més, no deixava lloc a la mentida. També deia en Bukowski que la gent mai era igual en persona que quan s’expressava per escrit perquè, segons ell, hi havia en l’escriptura una aurèola màgica que després desapareixia en la vida real. Dostoievski, en canvi, manifestava la seva angoixa per la impossibilitat que tenia de poder plasmar tot el seu pensament per escrit, almenys en l’idioma rus, deia, “la més difícil de les llengües per a escriure”.

Quan jo era petita tenia una bicicleta. Una bicicleta de color lila amb una cistella al seu davant. Me la va comprar el meu pare després de molt insistir-hi i de treure molt bones notes a cinquè de bàsica. Onze anys tenia. Llavors jo no sabia portar la bicicleta. Vaig aprendre a pedalejar al cap d’un parell de dies de pràctica i d’alguna caiguda irremeiable de principiant. Després, cada tarda, sortia amb una samarreta de la Minnie i un peto texà vermell a passejar amb la meva bicicleta lila. Pujava carrer Mogent amunt i baixava pel polígon del Pedregar, on m’aturava a beure aigua de la font i a saltar a la corda amb les meves amigues de l’escola. No recordo haver-hi posat mai res a la cistella de la bicicleta. Però sí que volia una bicicleta amb cistella. Imagino que pel meu caràcter pragmàtic, ja en aquell moment vaig pensar que algun dia hi podria posar alguna cosa de profit.

Devia ser per aquella època que, quan tornava de donar un volt amb la bici de la cistella lila, pujava a la meva habitació. Aleshores la compartia amb la meva germana Vanessa, però durant les tardes ella no hi era mai. Jo sí. Tornava de jugar i obria la finestra. Tenia un escriptori blanc en aquella habitació. Vaig ser molt feliç quan me’l van comprar. Hi podia fer els deures, guardar els llibres de l'escola, la meva carpeta, els meus apunts i els meus poemes que escrivia durant les tardes. Durant algunes tardes. No hi recordo res a la cistella de la bicicleta, però si moltes postes de sol, molts cels estrellats i molta melangia en aquells versos. Què estrany per a una nena. Després, allà quedaven, pautats amb boli sobre un paper a dins d’un d’aquells calaixos. En realitat, allò que vaig deixar escrit amb una certa musicalitat m’importava poc. Aleshores no pensava en si quedaven ben plasmats els meus pensaments en un paper o si la vida que jo observava podia quedar deformada amb les meves paraules. Jo era només una nena d’onze anys que jugava a la corda amb les amigues i sortia a passejar amb la seva bicicleta lila.

Imagino, això sí, que allò devia ser l’inici de tot això.

Portava dies sense aparèixer per aquí i em preguntava com tornar a fer-ho.

com vaig descobrir la norah jones

Deu fer uns vuit anys, en una època en què els bessons encara depenien molt de les atencions paternals, i jo tot just sortia d'una forta crisi d'estrès laboral, vaig començar a acostar-me al bibliobús durant les tardes de dimecres.

Al poble no hi havia biblioteca encara, i al davant mateix de l'ajuntament s'instal.lava cada setmana un enorme bus groc que feia el servei de préstec bibliotecari. Els nens sortien d'escola a les cinc, així és que a les quatre jo em plantava al davant de les portes de la biblioteca amb rodes. Recordo amb especial afecte aquells primers dimecres de primavera. Devia ser primavera, sí. No buscava res concret, ni anava amb cap recomanació feta, però marxava d'allà, quatre tardes al mes, amb la bossa de roba farcida de CD's, revistes d'arquitectura, moda o ciència, pel.lícules i algun llibre d'assaig. Coses per desconnectar de les obligacions diàries, entretenir-me i fer-me les estones lliures més profitoses, en definitiva.

D'entre aquells compactes, i ja entrada la tardor, un dia en vaig agafar un amb la coberta ben vermella. Hi havia una noia morena, asseguda a terra, amb un vestit de ratlles blanques i negres i mirant al no-res. Em va capturar el seu aire naïf. No tenia ni idea de qui era ella, però en preguntar, a l'arxiu de la biblioteca la tenien catalogada com a cantant de jazz. "T'agradarà", em va dir l'instint.

Recollia els nens i de tornada, gairebé fosc, vaig posar el CD a l'aparell de música mentre preparava el sopar. Les notes del baix, del piano i la seva veu entre dolça i trencada em va atrapar enseguida. La cantant era la Norah Jones.

Després li seguiren altres compactes d'altres colors i un concert, aquest que us penjo aquí, que vaig veure des del pati de casa estirada a una hamaca, una xafogosa tarda d'agost de fa set anys. Un concert d'una nit d'estiu del 2007 a Amsterdam. I va ser allà, entre la meva hamaca, la xafogor i la veu de la Norah a la vora dels canals de fredes aigües, on m'hi vaig acabar d'enamorar. Impossible no fer-ho. 

L'instint com a guia gairebé sempre l'encerta.

converses inacabades

De tant en tant penjava algun capítol a la xarxa. D’aquells que, per la seva extensió, havies de desplegar amb un clic sobre el “veure més” si volies llegir-ne la seva totalitat. D’aquells que, per la seva extensió també, sovint passen desapercebuts entre mirades apressades que es passegen cegues per la jungla cibernàutica. Jo vaig optar per pitjar el “veure més” i endinsar-me entre unes línies que em van cridar l’atenció. Respiraven frescor i profunditat alhora. Gairebé sempre, les bones descobertes no són fruit de la casualitat, sinó d’un interès trobat. Només cal anar amb els ulls ben oberts i impregnar-te d’altres coneixements.

Així és com vaig descobrir els dietaris de l’escriptor valencià Toni Mollà. Mai he entès aquells que critiquen la literatura del jo, de l’auto-referència. Com si no fos literatura. Com si nodrir-se de la vida d’un mateix restés valor a la creativitat de l’autor i atractiu a la seva obra. Precisament perquè sóc coneixedora de la dificultat que comporta enfrontar-se al propi mirall totalment nu per a exposar-ho després, aquests escrits són els que més valoro. Complets he llegit Més enllà de San Francisco, Un adéu a la tribu i Quadern d’entretemps, llibres escrits amb la valentia de la primera persona, notes personals preses a través de la seva experiència vital, apunts dels seus viatges pels Estats Units i per Europa, en què cartografia un mapa subjectiu on s’hi barregen el to intimista dels fets més individuals amb la voluntat d’intervenir en allò públic. Destacaria d’ell la capacitat innata que té d’incorporar referents socioculturals en les seves notes. De manera natural introdueix autors, cites, obres literàries, cinematogràfiques, fets històrics i polítics, que encaixen com peces de rellotgeria suïssa en cadascuna de les vivències que relata. Jo, que espero poder anar-hi algun dia, de moment he viatjat literàriament a Nova York, -i quin viatge!- a través dels seus dietaris. 

“Morir deu ser deixar d’escriure” va deixar dit Joan Fuster, i “fer-ho -escriure- és per a mi com respirar per poder viure”, és el que li vaig dir un dia a un company de feina estranyat que jo ho fes. 

Justament de Joan Fuster m’arribaven unes Converses inacabades (Ed.Tàndem) una mica abans de les vacances d’estiu. “Per a Jèssica, amb la seguretat que les llegirà amb la mateixa atenció que jo les vaig escoltar”, em dedicava en una de les pàgines interiors el seu autor, Toni Mollà, a qui li agraeixo el gest enormement. 

Va ser entre els anys 1991 i 1992 que un jove Toni va mantenir unes converses amb l’escriptor de Sueca amb la intenció de fer-ne un llibre en format literari i revisat pel mateix Fuster. La mort sobtada d’aquest, el mes de juny del 92, va deixar inacabat aquell projecte inicial, però això no va impedir que el contingut d’aquelles converses es publiqués el desembre d’aquell mateix any. 

Vaig començar el llibre abans d’agafar el vol cap a Nàpols i ja des de la primera pàgina em va atrapar el sentit de l’humor tan àcid de Joan Fuster. D’ell havia llegit el Diccionari per a Ociosos, un assaig on reuneix una sèrie d’escrits i reflexiona sobre una àmplia varietat de temes “per divertir-te o fer-te pensar o qualsevol altra cosa per l’estil” com diu ell en un moment d’aquestes converses. Em vaig alegrar molt quan vaig llegir en aquest mateix diàleg mantingut amb en Toni Mollà que el Diccionari era encara llavors, d’entre els seus, el seu llibre preferit. Ja aleshores em va semblar un home amb una visió molt perifèrica i global de les coses, entenedor, amb un gran sentit de la justícia, coherent i molt al dia dels debats de la seva època. Un humanista que s’interessava tant per la literatura, com per la ciència, la llengua, la política, les arts o la filosofia. 

“El problema és que no es pot renunciar a l’avanç de la tècnica i la tecnologia. És una situació ambigua i contradictòria (...) però el que no pots fer és renunciar als avenços. Tu no portaries aquesta camisa, ni tindries aquest bolígraf, ni les ulleres, ni t’arreglaries la barba amb aquella maquineta que tens a casa, ni tindries el cotxe per venir a Sueca, ni hi hauria llum elèctrica per a enregistrar aquesta conversa”. Potser és que estic avesada a treballar envoltada d’enginyers industrials, que a tot hi troben un raonament específic, però em va encantar aquesta reflexió d’ell, d’algú que es qüestiona la funcionalitat de les coses i que diu molt també del seu pragmatisme i poder d’observació quotidià. 

De fet, moltes de les observacions que fa sobre el perquè dels esdeveniments històrics del moment (caiguda del mur de Berlín, guerra del Golf, guerra dels Balcans, els integrismes, entre d’altres), serien molt aplicables a l’actualitat, tal i com ens hem vist immersos en la societat global d’ara.

Acostumo a llegir lenta i de manera aleatòria les meves lectures. Les Converses inacabades les vaig acabar abans del que em pensava, des de la Puglia italiana, al taló de la bota estant, sota el meu punt de vista amenes, fresques i, sobretot, interessants “d’escoltar”. Talment és com si, 25 anys després, tinguessis en Joan Fuster conversant amb tu. 

cuori agitati

<<No hem de perdre res del nostre temps. Potser n'hi va haver de més bells, però aquest és el nostre.>> 

Jean Paul Sartre

Durant uns anys de la meva adolescència vaig créixer acompanyada de les notes de la banda sonora de les meves germanes grans. L'Eros Ramazzotti, la Madonna, el Prince o la Tracy Chapman, eren algunes d'elles. Hits que encapçalaven les llistes d'èxits dels noranta i que, involuntària i circumstancialment, me'ls vaig fer meus també. Més tard, amb els anys, aniria definint els meus gustos musicals de manera força eclèctica i sense guiar-me gaire per tendències. Mentrestant, quan ets el petit, sovint et trobes enmig d'un paisatge ja molt embastat i, a força d'observar-lo, l'estimaràs o l'odiaràs, però el que és segur és que acabarà formant part del teu futur memoràndum vital.

És així encara que no ho vulguis. Si no sortien les notes del "Canzoni lontane" per l'aparatós equip Aiwa de la meva germana Vanessa, ho feia el "Talking about the revolution" de la Tracy Chapman pels altaveus del Corsa blanc de la Susana, mentre enfilàvem cap a Sitges per les inacabables corbes del Garraf. I depèn com, em trobava plantificada enmig d'un concert de la Madonna a l'Estadi Olímpic, dos estius abans dels Jocs -xafogós estiu- agafada de la mà de la Iolanda i ballant amb deliri la coreografia del “Express Yourself."

Penso aquestes línies des de la costa de l'Adriàtic, asseguda a la sorra d'una platja de Brindisi, amb els cabells tots regirats per l'intens mestral que no s'atura des què vàrem arribar a la Puglia. Ara les escric des d'una masseria de l'interior, entre un mar d'oliveres majestuoses, un sol que es desperta molt abans que el nostre, i un Aperol amb prosecco que va, ben fresc, coll avall. El temps aquí s'ha aturat, no sabria dir des de quan. Les figues de moro creixen a la terra aspra i s'esperen al plat, dolces i indefenses, un cop pelades. Les mores espurnegen uns camins d'aires balears i tornen àcides i morades quan exploten dins la boca. I la focaccia fermenta de matinada i arriba des del forn de llenya, encara calenta, amb la ceba, l'orenga i els tomàquets, reposada damunt les estovalles, per esmorzar.

Una estona abans de perdre'm entre aquests pensaments davant del fort onatge de l'Adriàtic, anant per l'autovia de la costa que va des de Bari fins a Lecce, sonaven cançons a l'emissora de ràdio del cotxe. Cançons italianes en la majoria. A mi em sonaven velles. Així, com molt llunyanes. Possiblement seria el ritme, o l'estiu, o l'entorn, no ho sé, perquè en desconeixia els autors que les cantaven. Però entre elles, de cop i volta, una de coneguda. S'encadenaven, igual que en un grafit dels vuitanta, les notes del "Cuori agitati" de l'Eros Ramazzotti. I seria l'entorn, el sol potser massa alt quan eren les 10 del matí, el so típicament enllaunat de l'italo-pop d'aquella època o les seves lletres que em portaven fins a un estiu del 88, quan escoltava, sortint dels altaveus Aiwa, aquells "cors inquiets, fortament agitats, disposats a ajudar a qui ens ho demani, a qui sent les coses de veritat."

Acabo d'anotar aquestes línies ara, a les sis i deu del matí, quan el sol aquí ja fa estona que ha sortit i el mestral bufa encara amb força, sense parar. El temps és un punt exacte que ens pertany. I segueix.

San Vito dei Normanni, dimecres 16 d'agost del 2017.

final

Ell no va escoltar la seva mort. No la va sentir. Els ulls li sobresortien de les òrbites i encara li regalimava un rajolí de sang per la comissura dels llavis. Les mans encarcarades, totes dues, s’aferraven a la soga que s’havia posat al coll, com si a l’últim moment se n’hagués desdit. Però llavors ja va ser massa tard. Pel terra, a un metre per sota dels seus peus, pixum i femta havien quedat fent un bassal pudent sobre el gris sòl del magatzem. Les pales del toro mecànic eren ben enlairades, al màxim, i el seu cos era inert, encara calent, quan els crits de la Mari, la dona de fer feines, ressonaven per tota la fàbrica. L’Esteban, el sord de l’encarregat, s’havia tret la vida. Havia decidit penjar-se als 48 anys d’edat un dilluns de febrer del 2012. El rellotge que portava al canell no se l’havia tret. Marcava les 6:10 h del matí quan la Mari corria escales amunt, descosint a crits les seves cordes vocals. 

Callava sempre. Sempre callava. Carregava, descarregava. Mercaderies en continu moviment que no sentia. No li calia. I la carta. La carta la va deixar al damunt de la taula que hi havia dins la petita oficina del costat del moll. Unes claus i la cartera l’acompanyaven. 

“No vull que em trobin la dona i els fills. L’únic lloc segur on puc morir és aquí. Sé que vosaltres us en fareu càrrec del meu comiat”. Era manuscrita sota un pols agitat. Molt mal manuscrita. 

Un s’imagina que el del costat sempre té solucionades les coses, així en general i sense endinsar-se massa, però en realitat és la voluntat que ens ho fa imaginar així. Per què hauria d’estar patint?

- Pensava que ja havia arreglat el tema de la casa... – el departament estava mut. Es tallava el silenci. Aquell matí estàvem gairebé tots quan arribava l’Ignasi del comitè i exclamava: “el sord s’ha penjat! Hòstia puta, el sord s’ha penjat!”

- No – prosseguia l’Ignasi- el banc els va embargar tot, i la dona l’havia deixat feia dos mesos per marxar a casa dels seus pares amb els fills. Dormia a una pensió de Granollers, ara. 

La casa feia cantonada a una zona tranquil·la de Les Franqueses. Adossada de 120 metres quadrats amb un petit jardí al seu darrere. Un somni familiar per fi al seu abast. Feia set anys que sortien feliços per la porta de la sucursal bancària. Ell tampoc l’escoltava, el grinyolar de la porta. Però signava feliç la hipoteca. 

- I la dona què fa?

- Des que va tancar la immobiliària on treballava que no ha trobat feina. 

Tots vam seguir muts. Jo agafava el Fiat de tornada per la ronda abans d’entrar a Granollers. Posar l’Alicia Keys no tenia massa sentit en aquell moment. M’aturava a un costat del voral per deixar pas a una ambulància i un cotxe dels mossos que volava. “Corrien, així corrien aquest matí, però un mai s’imagina...”