la nena de la bici lila

Deia Le Corbusier que preferia dibuixar a parlar. Que el traç corria més ràpidament que la paraula i que, a més, no deixava lloc a la mentida. També deia en Bukowski que la gent mai era igual en persona que quan s’expressava per escrit perquè, segons ell, hi havia en l’escriptura una aurèola màgica que després desapareixia en la vida real. Dostoievski, en canvi, manifestava la seva angoixa per la impossibilitat que tenia de poder plasmar tot el seu pensament per escrit, almenys en l’idioma rus, deia, “la més difícil de les llengües per a escriure”.

Quan jo era petita tenia una bicicleta. Una bicicleta de color lila amb una cistella al seu davant. Me la va comprar el meu pare després de molt insistir-hi i de treure molt bones notes a cinquè de bàsica. Onze anys tenia. Llavors jo no sabia portar la bicicleta. Vaig aprendre a pedalejar al cap d’un parell de dies de pràctica i d’alguna caiguda irremeiable de principiant. Després, cada tarda, sortia amb una samarreta de la Minnie i un peto texà vermell a passejar amb la meva bicicleta lila. Pujava carrer Mogent amunt i baixava pel polígon del Pedregar, on m’aturava a beure aigua de la font i a saltar a la corda amb les meves amigues de l’escola. No recordo haver-hi posat mai res a la cistella de la bicicleta. Però sí que volia una bicicleta amb cistella. Imagino que pel meu caràcter pragmàtic, ja en aquell moment vaig pensar que algun dia hi podria posar alguna cosa de profit.

Devia ser per aquella època que, quan tornava de donar un volt amb la bici de la cistella lila, pujava a la meva habitació. Aleshores la compartia amb la meva germana Vanessa, però durant les tardes ella no hi era mai. Jo sí. Tornava de jugar i obria la finestra. Tenia un escriptori blanc en aquella habitació. Vaig ser molt feliç quan me’l van comprar. Hi podia fer els deures, guardar els llibres de l'escola, la meva carpeta, els meus apunts i els meus poemes que escrivia durant les tardes. Durant algunes tardes. No hi recordo res a la cistella de la bicicleta, però si moltes postes de sol, molts cels estrellats i molta melangia en aquells versos. Què estrany per a una nena. Després, allà quedaven, pautats amb boli sobre un paper a dins d’un d’aquells calaixos. En realitat, allò que vaig deixar escrit amb una certa musicalitat m’importava poc. Aleshores no pensava en si quedaven ben plasmats els meus pensaments en un paper o si la vida que jo observava podia quedar deformada amb les meves paraules. Jo era només una nena d’onze anys que jugava a la corda amb les amigues i sortia a passejar amb la seva bicicleta lila.

Imagino, això sí, que allò devia ser l’inici de tot això.

Portava dies sense aparèixer per aquí i em preguntava com tornar a fer-ho.