cuori agitati

<<No hem de perdre res del nostre temps. Potser n'hi va haver de més bells, però aquest és el nostre.>> 

Jean Paul Sartre

Durant uns anys de la meva adolescència vaig créixer acompanyada de les notes de la banda sonora de les meves germanes grans. L'Eros Ramazzotti, la Madonna, el Prince o la Tracy Chapman, eren algunes d'elles. Hits que encapçalaven les llistes d'èxits dels noranta i que, involuntària i circumstancialment, me'ls vaig fer meus també. Més tard, amb els anys, aniria definint els meus gustos musicals de manera força eclèctica i sense guiar-me gaire per tendències. Mentrestant, quan ets el petit, sovint et trobes enmig d'un paisatge ja molt embastat i, a força d'observar-lo, l'estimaràs o l'odiaràs, però el que és segur és que acabarà formant part del teu futur memoràndum vital.

És així encara que no ho vulguis. Si no sortien les notes del "Canzoni lontane" per l'aparatós equip Aiwa de la meva germana Vanessa, ho feia el "Talking about the revolution" de la Tracy Chapman pels altaveus del Corsa blanc de la Susana, mentre enfilàvem cap a Sitges per les inacabables corbes del Garraf. I depèn com, em trobava plantificada enmig d'un concert de la Madonna a l'Estadi Olímpic, dos estius abans dels Jocs -xafogós estiu- agafada de la mà de la Iolanda i ballant amb deliri la coreografia del “Express Yourself."

Penso aquestes línies des de la costa de l'Adriàtic, asseguda a la sorra d'una platja de Brindisi, amb els cabells tots regirats per l'intens mestral que no s'atura des què vàrem arribar a la Puglia. Ara les escric des d'una masseria de l'interior, entre un mar d'oliveres majestuoses, un sol que es desperta molt abans que el nostre, i un Aperol amb prosecco que va, ben fresc, coll avall. El temps aquí s'ha aturat, no sabria dir des de quan. Les figues de moro creixen a la terra aspra i s'esperen al plat, dolces i indefenses, un cop pelades. Les mores espurnegen uns camins d'aires balears i tornen àcides i morades quan exploten dins la boca. I la focaccia fermenta de matinada i arriba des del forn de llenya, encara calenta, amb la ceba, l'orenga i els tomàquets, reposada damunt les estovalles, per esmorzar.

Una estona abans de perdre'm entre aquests pensaments davant del fort onatge de l'Adriàtic, anant per l'autovia de la costa que va des de Bari fins a Lecce, sonaven cançons a l'emissora de ràdio del cotxe. Cançons italianes en la majoria. A mi em sonaven velles. Així, com molt llunyanes. Possiblement seria el ritme, o l'estiu, o l'entorn, no ho sé, perquè en desconeixia els autors que les cantaven. Però entre elles, de cop i volta, una de coneguda. S'encadenaven, igual que en un grafit dels vuitanta, les notes del "Cuori agitati" de l'Eros Ramazzotti. I seria l'entorn, el sol potser massa alt quan eren les 10 del matí, el so típicament enllaunat de l'italo-pop d'aquella època o les seves lletres que em portaven fins a un estiu del 88, quan escoltava, sortint dels altaveus Aiwa, aquells "cors inquiets, fortament agitats, disposats a ajudar a qui ens ho demani, a qui sent les coses de veritat."

Acabo d'anotar aquestes línies ara, a les sis i deu del matí, quan el sol aquí ja fa estona que ha sortit i el mestral bufa encara amb força, sense parar. El temps és un punt exacte que ens pertany. I segueix.

San Vito dei Normanni, dimecres 16 d'agost del 2017.