on els carrers perden el nom

Divendres, 15 de febrer del 2013

Visc als afores de la ciutat. A la part nord-est que s’endinsa cap a l’interior. Allà on els carrers perden el nom i les cases no tenen número. Diuen que quan és baixa, la boira que queda sobre el mar de la regió sembla normanda o bretona, però jo no he arribat a veure-la mai. Passa molt poques vegades aquí. L’últim dia que hi vaig ser, ahir, el cel era transparent sobre les onades i la sorra adquiria aquella tonalitat taronja dels darrers rajos de la tarda.

La vida aquí és fàcil de descriure però difícil de viure per a un noi de la meva edat. Construeixes instants ràpids a través d’una rutina que sembla senzilla. Però us puc assegurar que és extraordinària. Amb la meva mà dreta anoto els preus de la fruita i també signo els albarans del transportista que ens la porta. Ahir tampoc va poder venir. La carretera tallada un altre cop. Sempre que ve la senyora Safadi l’ajudo a pujar les bosses amb les verdures i la fruita de tota la setmana. Noi, ajuda’m amb les bosses que jo no puc amb tota aquesta càrrega! Abans d’ahir les hi portava fins a l’última casa del carrer, cent metres més enllà de la botiga. La senyora Safadi havia acabat amb les existències de tomàquets, fins i tot es va endur els més lletjos, que portaven setmanes a les capses. I la carretera tallada vés a saber fins quan. El meu tiet sempre em diu que tinc un do amb la pilota i és amb l’esquerra que xuto a porteria des de qualsevol angle. Hi ha un descampat abandonat vora la franja que ens serveix de camp. Sempre que puc m’hi acosto a jugar un partit quan plego de treballar, però no sempre puc. Al final, un s’acostuma a que la vida sigui extraordinària per senzilla que sembli.

• Quedeu-vos a la platja jugant, millor que no vingueu. Tampoc us deixarien entrar-hi... Estan col·lapsades les habitacions.

Des de la sorra estant, amb el meu cosí, encara podia veure la cinquena planta de l’hospital Shifa. L’Ahmed s’estava al llit amb cremades de segon grau als braços i al pit i el tiet no va voler que el veiéssim, en realitat. Segurament se’n sortirà, si no se li infecten les ferides, se’n sortirà... Ens anava dient ahir durant el trajecte en cotxe cap a l’hospital. L’Ahmed era un bon amic del tiet. La darrera vegada que el vaig veure va ser l’estiu passat, un dia que va venir a la botiga i em va prometre que em compraria unes bones botes de futbol per xutar amb la teva millor esquerra! Em deia rient, mentre m’abraçava fort entre els seus braços.

Crec que era amb l’esquerra que li anava a tornar el passi al meu cosí, en aquell moment. A aquelles hores, quan la sorra adquiria aquella tonalitat taronja dels darrers rajos de la tarda, era quan solien sonar les sirenes, quan miràvem enlaire, amb els colls estirant-se cap al cel, buscant un lloc on amagar-nos. Quan la rutina s’havia tornat extraordinària. Però jo no les vaig sentir avisar-nos. Només vaig escoltar un fort estrèpit. Ja no recordo res més.

Em dic Samir, tinc 16 anys i vivia a Gaza fins al dia de l’explosió.

el darrer petó. Fotografia: Bernat Armangué

El 15 de febrer del 2013 veia una fotografia a la premsa que em va impactar per la seva força, per la seva capacitat de síntesi de l'estupidesa humana, per la imatge en cru d’un dels pitjors moments que algú pot arribar a viure: la mort violenta d’un familiar.  

BERNAT ARMANGUÉ, GUANYADOR DEL WORLD PRESS PHOTO 2013, posava al titular. Les mans, les mans. Com li agafava les mans. I aquell darrer petó de comiat del familiar mort durant els bombardejos entre israelians i palestins a Gaza. Era tot. El dolor, la pena, la indefensió, l’amor, però sobretot el comiat. Se’m quedava gravada a la retina. L’absurditat d’una guerra resumida en un senzill petó.

La imatge em va anar rodant pel cap tot el dia. Com a resultat, aquella mateixa tarda escrivia un dels meus primers relats de ficció.