final

Ell no va escoltar la seva mort. No la va sentir. Els ulls li sobresortien de les òrbites i encara li regalimava un rajolí de sang per la comissura dels llavis. Les mans encarcarades, totes dues, s’aferraven a la soga que s’havia posat al coll, com si a l’últim moment se n’hagués desdit. Però llavors ja va ser massa tard. Pel terra, a un metre per sota dels seus peus, pixum i femta havien quedat fent un bassal pudent sobre el gris sòl del magatzem. Les pales del toro mecànic eren ben enlairades, al màxim, i el seu cos era inert, encara calent, quan els crits de la Mari, la dona de fer feines, ressonaven per tota la fàbrica. L’Esteban, el sord de l’encarregat, s’havia tret la vida. Havia decidit penjar-se als 48 anys d’edat un dilluns de febrer del 2012. El rellotge que portava al canell no se l’havia tret. Marcava les 6:10 h del matí quan la Mari corria escales amunt, descosint a crits les seves cordes vocals. 

Callava sempre. Sempre callava. Carregava, descarregava. Mercaderies en continu moviment que no sentia. No li calia. I la carta. La carta la va deixar al damunt de la taula que hi havia dins la petita oficina del costat del moll. Unes claus i la cartera l’acompanyaven. 

“No vull que em trobin la dona i els fills. L’únic lloc segur on puc morir és aquí. Sé que vosaltres us en fareu càrrec del meu comiat”. Era manuscrita sota un pols agitat. Molt mal manuscrita. 

Un s’imagina que el del costat sempre té solucionades les coses, així en general i sense endinsar-se massa, però en realitat és la voluntat que ens ho fa imaginar així. Per què hauria d’estar patint?

- Pensava que ja havia arreglat el tema de la casa... – el departament estava mut. Es tallava el silenci. Aquell matí estàvem gairebé tots quan arribava l’Ignasi del comitè i exclamava: “el sord s’ha penjat! Hòstia puta, el sord s’ha penjat!”

- No – prosseguia l’Ignasi- el banc els va embargar tot, i la dona l’havia deixat feia dos mesos per marxar a casa dels seus pares amb els fills. Dormia a una pensió de Granollers, ara. 

La casa feia cantonada a una zona tranquil·la de Les Franqueses. Adossada de 120 metres quadrats amb un petit jardí al seu darrere. Un somni familiar per fi al seu abast. Feia set anys que sortien feliços per la porta de la sucursal bancària. Ell tampoc l’escoltava, el grinyolar de la porta. Però signava feliç la hipoteca. 

- I la dona què fa?

- Des que va tancar la immobiliària on treballava que no ha trobat feina. 

Tots vam seguir muts. Jo agafava el Fiat de tornada per la ronda abans d’entrar a Granollers. Posar l’Alicia Keys no tenia massa sentit en aquell moment. M’aturava a un costat del voral per deixar pas a una ambulància i un cotxe dels mossos que volava. “Corrien, així corrien aquest matí, però un mai s’imagina...”