converses inacabades

De tant en tant penjava algun capítol a la xarxa. D’aquells que, per la seva extensió, havies de desplegar amb un clic sobre el “veure més” si volies llegir-ne la seva totalitat. D’aquells que, per la seva extensió també, sovint passen desapercebuts entre mirades apressades que es passegen cegues per la jungla cibernàutica. Jo vaig optar per pitjar el “veure més” i endinsar-me entre unes línies que em van cridar l’atenció. Respiraven frescor i profunditat alhora. Gairebé sempre, les bones descobertes no són fruit de la casualitat, sinó d’un interès trobat. Només cal anar amb els ulls ben oberts i impregnar-te d’altres coneixements.

Així és com vaig descobrir els dietaris de l’escriptor valencià Toni Mollà. Mai he entès aquells que critiquen la literatura del jo, de l’auto-referència. Com si no fos literatura. Com si nodrir-se de la vida d’un mateix restés valor a la creativitat de l’autor i atractiu a la seva obra. Precisament perquè sóc coneixedora de la dificultat que comporta enfrontar-se al propi mirall totalment nu per a exposar-ho després, aquests escrits són els que més valoro. Complets he llegit Més enllà de San Francisco, Un adéu a la tribu i Quadern d’entretemps, llibres escrits amb la valentia de la primera persona, notes personals preses a través de la seva experiència vital, apunts dels seus viatges pels Estats Units i per Europa, en què cartografia un mapa subjectiu on s’hi barregen el to intimista dels fets més individuals amb la voluntat d’intervenir en allò públic. Destacaria d’ell la capacitat innata que té d’incorporar referents socioculturals en les seves notes. De manera natural introdueix autors, cites, obres literàries, cinematogràfiques, fets històrics i polítics, que encaixen com peces de rellotgeria suïssa en cadascuna de les vivències que relata. Jo, que espero poder anar-hi algun dia, de moment he viatjat literàriament a Nova York, -i quin viatge!- a través dels seus dietaris. 

“Morir deu ser deixar d’escriure” va deixar dit Joan Fuster, i “fer-ho -escriure- és per a mi com respirar per poder viure”, és el que li vaig dir un dia a un company de feina estranyat que jo ho fes. 

Justament de Joan Fuster m’arribaven unes Converses inacabades (Ed.Tàndem) una mica abans de les vacances d’estiu. “Per a Jèssica, amb la seguretat que les llegirà amb la mateixa atenció que jo les vaig escoltar”, em dedicava en una de les pàgines interiors el seu autor, Toni Mollà, a qui li agraeixo el gest enormement. 

Va ser entre els anys 1991 i 1992 que un jove Toni va mantenir unes converses amb l’escriptor de Sueca amb la intenció de fer-ne un llibre en format literari i revisat pel mateix Fuster. La mort sobtada d’aquest, el mes de juny del 92, va deixar inacabat aquell projecte inicial, però això no va impedir que el contingut d’aquelles converses es publiqués el desembre d’aquell mateix any. 

Vaig començar el llibre abans d’agafar el vol cap a Nàpols i ja des de la primera pàgina em va atrapar el sentit de l’humor tan àcid de Joan Fuster. D’ell havia llegit el Diccionari per a Ociosos, un assaig on reuneix una sèrie d’escrits i reflexiona sobre una àmplia varietat de temes “per divertir-te o fer-te pensar o qualsevol altra cosa per l’estil” com diu ell en un moment d’aquestes converses. Em vaig alegrar molt quan vaig llegir en aquest mateix diàleg mantingut amb en Toni Mollà que el Diccionari era encara llavors, d’entre els seus, el seu llibre preferit. Ja aleshores em va semblar un home amb una visió molt perifèrica i global de les coses, entenedor, amb un gran sentit de la justícia, coherent i molt al dia dels debats de la seva època. Un humanista que s’interessava tant per la literatura, com per la ciència, la llengua, la política, les arts o la filosofia. 

“El problema és que no es pot renunciar a l’avanç de la tècnica i la tecnologia. És una situació ambigua i contradictòria (...) però el que no pots fer és renunciar als avenços. Tu no portaries aquesta camisa, ni tindries aquest bolígraf, ni les ulleres, ni t’arreglaries la barba amb aquella maquineta que tens a casa, ni tindries el cotxe per venir a Sueca, ni hi hauria llum elèctrica per a enregistrar aquesta conversa”. Potser és que estic avesada a treballar envoltada d’enginyers industrials, que a tot hi troben un raonament específic, però em va encantar aquesta reflexió d’ell, d’algú que es qüestiona la funcionalitat de les coses i que diu molt també del seu pragmatisme i poder d’observació quotidià. 

De fet, moltes de les observacions que fa sobre el perquè dels esdeveniments històrics del moment (caiguda del mur de Berlín, guerra del Golf, guerra dels Balcans, els integrismes, entre d’altres), serien molt aplicables a l’actualitat, tal i com ens hem vist immersos en la societat global d’ara.

Acostumo a llegir lenta i de manera aleatòria les meves lectures. Les Converses inacabades les vaig acabar abans del que em pensava, des de la Puglia italiana, al taló de la bota estant, sota el meu punt de vista amenes, fresques i, sobretot, interessants “d’escoltar”. Talment és com si, 25 anys després, tinguessis en Joan Fuster conversant amb tu.