milà, bressol del disseny

Tornen les onades del Pacífic, immenses, a xocar irades contra la costa xilena. Tornen, sí, i l’aire marí es fa so, llum, acompanyant de naus, fa bellugar l’aigua que catapulta tan negra els peixos, les sirenes, les més rares espècies i pedres quan és fosc nit. Arrosseguen els mascarons que un dia van ser vaixells que portaven les vides que després van llevar, i traspuen la memòria a través de la fina línia de l’horitzó. Les veritats des d’aquella línia s’entreguen amb forma de poema i nostàlgia en paraules de l’escriptor Pablo Neruda. Vaig entendre-ho una mica millor quan, fa mesos, llegint les seves memòries, vaig descobrir que era un entès en petxines i coquines marines, tant, que fins i tot va arribar-ne a recopilar una de les més importants col·leccions del món. El mar era una de les seves passions. I el seu llenguatge era impregnat de salnitre.

Sovint em passa també que, sense adonar-me, impregno alguns dels meus escrits amb el llenguatge de les meves fal·leres: la música, el ball i el disseny industrial en són algunes. No és estrany, doncs, que m’aturi a descriure una cadira formiga abans de la teràpia en grup d’algun personatge, dins d’una sala freda i asèptica; o un sofà chester entapissat en xenilla verda al saló de casa meva un vespre trist de primavera; o un escriptori en fusta de faig sota un munt de manuscrits per corregir al despatx d’un corrector d’estil. Tots ells formen part del meu imaginari com a escriptora, però molt abans d’això, em mostren com a una encuriosida del disseny i de la seva història.

És diumenge, migdia assolellat de primavera, net, radiant i tranquil. Obro el Tacchini Journal per la pàgina 80 mentre em prenc una cervesa i viatjo al nord d’Itàlia, Milà m'apareix entre línies i al sud d’un triangle anomenat Brianza, els altres vèrtexs del qual el formen les ciutats de Como i Lecco. També entre línies hi apareixen mans que tallaven, esculpien, picaven, decoraven i, malgrat ser anònimes, la seva traça era reconeguda i sol·licitada més enllà dels Alps, més enllà de la vall del Rin, fins arribar als països nòrdics: eren els anomenats mestres Comacini, sorgits fa més d’un miler d’anys d’entre alguns dels ciutadans d’aquest territori de la Llombardia.

portal catedral königslutter 

Ja m'he pres mitja cervesa i de sobte han passat molts segles. El sol encara brilla. L’any 1893 va ser un any crucial per acabar convertint la ciutat de Milà com a la capital de disseny: el filantrop i fill de comerciants d’origen jueu, Prospero Moisé Loria va fundar la “Società Umanitaria”, una escola d’arts i oficis per als joves amb pocs recursos. De formació autodidacta, en Prospero, que es manifestava inculte, va decidir invertir part de la seva riquesa a favor de l’avenç cultural i social de la zona, essent també un dels fundadors de la Universitat d’Arts decoratives de Monza.

alumnes a la società umanitaria

Fundada aquesta primera institució, juntament amb els més reconeguts gremis i associacions europees de l’època (l’Arts & Crafts a Anglaterra, el Werkbund a Alemanya, el Secession und Werkstätte a Àustria) van assentar les bases per a una cultura del disseny i del producte connectades a una societat més moderna. Al mateix temps que esclatava la Revolució russa i empitjorava l’hivern a Sant Petersburg, naixien a Milà La Rinascente i la Fiera Campionaria, institucions i fires comercials dedicades a la mostra de mobiliari de petites i mitjanes empreses.  

Després silenci. Sempre apareixen les guerres. Va ser rere la irracionalitat de la Gran Guerra que sorgí el Racionalisme Italià, fundat pel conegut com a Grup dels 7 durant els anys 20 del segle passat, una colla d’arquitectes també de la Llombardia que pretenien tornar “l’ordre i la raó”, la funcionalitat amb formes més pures i essencials (edificis horrorosos, he de dir) rebutjant tot tipus d’ornamentació i decoració, oposant-se al classicisme establert fins llavors i en certa mesura, va esdevenir una nova via d’expressió per a un nou règim que ja estava sorgint amb força: el feixisme.

L’any 1933 la Mostra d’Arts industrials i decoratives es trasllada de Monza al Palazzo dell’Arte de Milà i se celebrarà cada tres anys en lloc de cada dos com fins llavors. La Triennale va acabar esdevenint el punt de trobada de les més destacades marques de disseny tant italianes com internacionals.

Després d’un fosc període que va conduir Itàlia cap a la Segona Guerra Mundial, l’any 1947 hi ha un petit raig de llum amb un lent ressorgir de la societat i el restabliment d’aquestes mostres amb la vuitena Triennale, dedicada precisament a la reconstrucció de la ciutat i la societat a través de l’arquitectura moderna i el disseny.

L’any 1956, el naixement de l’Associazione Disegno Industriale (ADI), encara vigent avui, va ser notable per la inclusió, no només de dissenyadors, arquitectes i artistes gràfics, sinó també per tots aquells involucrats en la indústria -empresaris, periodistes, escoles, investigadors, etc.- a fi de posar ordre a tots els components de la comunitat del disseny i donar-li impuls creatiu a aquesta. M'acabo la cervesa, ja tèbia, quan la dècada arriba també al seu final.

El 1961, el mateix any que s’editaven els “Cantos Ceremoniales” del xilè Neruda, naixia una mostra que aviat creuaria les fronteres comercials i passaria a ser un fenomen cultural que envairia la ciutat amb milers d’esdeveniments oberts al públic i la consagraria com la que és considerada la més important del planeta en qüestió de disseny: el Salone del Mobile o la Milan Design Week.

OCEANA, dame las conchas del arrecife

Para cubrir con sus relámpagos los muros,

Los Spondylus, héroes coronados de espinas,

El esplendor morado del múrex en su roca:

Tú sabes cómo sobre la sal ultramarina

En su nave de nieve navega el Argonauta.

“Cantos Ceremoniales”, Pablo Neruda

un got de mistela al damunt del marbre blanc

D'aquelles tardes de torrades impregnades d'oli i sucre al damunt, d'aquella finestra amb vidres bisellats i la tia Maria al seu darrere, en conservo l'olor del pa i la llum de la tarda, taronja, reflectida al segon sobre les seves ulleres. La bata de cotó estampada amb flors de colors i els turmells que apareixien foscos sota aquesta, tacats pels anys que no perdonen i per una delicada circulació de la sang al seu cos.

No hi ha mesos. Ni setembres ni geners. Com si no importessin aquests en el passat. Potser estius. I horts amb tomàquets de Montserrat enormes, rosats i olorosos, i mongetes per collir quan eren tendres. I ous per pondre sota les gallines que eren encara al galliner.

Hi ha petons i converses a la cuina. I cadires al voltant de la taula de fòrmica mentre m'asseia a escoltar-les. I minuts durant l’hora en què es rostia el pollastre acabat de plomar. Un got de mistela al damunt del marbre blanc. I mentre feia xup, xup, el pollastre, ella somreia i em preguntava "com va l'escola, maca?".

Hi ha una nena que puja lentament una rampa fins al garatge. I entra tranquil·la a esperar el seu berenar de torrada amb oli i sucre. Escolta el soroll del pa calent que surt d'un salt de la Taurus d'acer que endollava sempre que la visitava, la tia Maria.

La llum de la tarda encara era clavada a través d'aquells vidres bisellats, taronja al meu davant. Ens esperava de tant en tant. Aquells anys esborrats queden ja sense sons. Sense persones a les seves cadires. Ni al voltant de la taula. Amb converses que resten indefinides, suspeses entre unes vides que van ser i ja no són.

coses que sí IV

- Els teixits de lli a l’estiu. L’arruga natural que crea. La frescor que desprèn.

- El suc de tomàquet amb pebre negre i llimona a qualsevol època de l’any.

- El color violat del crepuscle del matí. Exactament el de les 6h10 min. la primera setmana de juny. No surt a cap pantone. Només al cel d’aquella hora.

- Els ulls dels meus fills quan els llegeixo El Cosmos. Oberts com a plats, a punt d’interrompre en qualsevol moment per preguntar, per fer notar alguna reflexió seva. Boníssims!

- Les pintures de Lita Cabellut. Descobrir-la un dia. Flipar amb la seva biografia. Enamorar-me dels seus quadres. Assabentar-me’n al dia següent que exposa aquesta tardor per primera vegada a Barcelona. Agendada queda.

- Per cert, la tardor, la tardor, la tardor. Les catifes de colors que moren amb fulles al terra. Els graus que refresquen l’aire. La llum de la tarda que marxa. Els nous projectes. Les piles carregades. La calma que torna. Diria que és l’estació que més descric als meus escrits. 

- El raïm negre a la tardor. I ja la deixo.

- Crear un personatge de ficció per a un dels meus llibres i que de sobte m’aparegui de morros una tarda pel carrer. Amb els mateixos trets, la mateixa forma de moure’s, la mateixa edat, els mateixos orígens, el mateix somriure, el mateix accent. Com sortit directament de la pàgina 90. Em va passar abans d’ahir.

- Els divendres tarda. Anar sense presses. La compra a la carnisseria del poble. Que bo tot. La copa de vi mentre preparo el sopar. La sensació de deixar-me anar i reordenar la vida el cap de setmana.

- Els documentals de la historiadora Mary Beard sobre Roma. Apassionants, didàctics, frescs i amb nervi. Gran BBC!

quan les hores s'acaben

Hi ha un pes al final del dia 
Condensat d’àtoms 
Centrifugat de paraules
Perdudes en l’oblit.

Tot allò que observes 

Ni queda blau

Ni és immutable

Ni es fon en el crepuscle

Que tornarà.

Hi ha l’absència 

Quan les hores s’acaben

Queda dispersa en la memòria

Que es fa muda

Quan s’adorm

Entre llençols i somnis

Tornarà el record.

Hi ha la negra nit
Contemplant oberta
Les absències, les paraules
Com estels fugaços
Perfilant el cel
Quan les hores s'acaben.

Tot allò que observes 

Ni queda blau

Ni és immutable

Ni es fon en el crepuscle

Que tornarà.

certes coses perduren

Era un vespre blanc de maig. Gairebé blau, però massa clar com per acostar-se al cel d’un vespre de primavera. Només faltava mitja hora perquè fos una nit clara, als seus inicis un dia de gairebé juny. Tot era massa quiet al darrere d’unes nervioses orenetes que sobrevolaven uns quants metres per damunt meu. Ho feien amb els seus becs ben oberts intentant capturar l’aire i el menjar amb forma d’insectes que sobrevolaven invisibles, també. Feia cinc minuts que havia menjat un gelat després de sopar. Era de gel abans que es desfés a la meva boca. No sabia si començar el relat en present quan tot just l’iniciava perquè l’escrivia el mateix dia que succeïen els fets del relat que escric. Però vaig preferir distanciar-me, i així observaria el cel com s’anava enfosquint a poc a poc i em detindria a veure com sacsejaven nervioses les seves ales les orenetes. Després, més endavant, ja ho farien com en càmera lenta. En el passat tot es fa més lent. Les rectes es fan corbes i els objectes queden lluny però intactes. 

Disculpeu, m’havia quedat en el gelat que es desfeia a la boca. Ja havíem sopat. Abans d’això havia estat llegint uns contes d’en Sherwood Anderson. Entre els darrers fulls d’un conte titulat Ciertas cosas perduran, el protagonista viatja a través de la seva imaginació fins a terres italianes amb la dona dels seus somnis. Passegen per colines de la Toscana, s’acosten a castells de terres encantades i la seva princesa -així és com ell la veu- s’esvaeix entre la realitat del moment. De sobte, l’home es desperta i s’adona que el llibre que està escrivint és només una excusa per inventar-se altres històries i no escriure’l mai. Això era només el final. Abans tot era un bucle que contínuament desembocava en altres històries que interrompien el llibre que sempre acabava posposant. I vaig arribar a la conclusió que això era el que havia turmentat en vida l’escriptor de Camden: no haver arribat mai a escriure la seva gran obra. Em va impactar llegir que moria en empassar-se un escuradents mentre era de creuer al Pacífic. “Pobre Sherwood!”, vaig pensar. ”Quina mort tan cruel per a un moment tan dolç com estar de vacances sobre el mar...” 

Abans de tenir dubtes en el temps verbal del relat, abans d’acabar de llegir el conte, molt abans que el gelat es desfés a la meva boca i del vespre blanc a punt de ser nit clara, havia estat el matí, ja més blau, calorós però encara fresc per als qui ens llevem incansablement d’hora. (Entre mig, paperassa, trucades i feines d’aquestes que a vegades m’entretinc a explicar-vos per aquí, i que poso entre parèntesi perquè és així com vull que us imagineu aquest espai. La resta del dia és el que he narrat abans i el que vindrà ara).

Sota el cel blau i sobre el ràpid asfalt de l’autovia, directament al davant de la meva feina, un motorista quedava incrustat a la part del darrere de l’Audi que duia al seu davant. Literalment clavat. Potser és difícil de veure la imatge. Jo només era allà a dalt, que des de la finestra observava  l’escena que passava en present però tan lenta, tan a poc a poc, que els minuts abans que arribés l’ambulància se’m feien eterns. Jo no havia escoltat els crits del noi. Se suposava que patia en silenci. Tan sols veia el seu casc, el cap que sobresortia de dins del cotxe, i restava immòbil mentre al seu costat tres homes donaven voltes nervioses com les orenetes ho farien després sobre un vespre blanc de finals de maig. D’entre mig de l’asfalt i entre el centenar de cotxes n’hi havia un que s’aturava lentament al costat de la mitjana. Si existeixen els àngels imagino que és així com apareixen. Era una dona d’uns quaranta anys, prima, de cabells recollits amb una cua tibant, dins d’uns texans ajustats i un polo blau marí de màniga curta. El seu rostre era seriós i la seva actitud tranquil·litzadora. Com de feia anys que ho portava escrit. Era metgessa. S’acostava al ferit per fer-li els primers auxilis. Mai va deixar d’enraonar-li. Després, quan van arribar les ambulàncies i els policies, els va dirigir amb aplom, tot i que deixant entreveure una certa preocupació pel noi, encara immòbil al vidre del darrere de l’Audi. 

Ella marxava tal i com havia arribat. Lentament s’esvaïa com la princesa del conte de l’Anderson, entre la realitat d’aquell matí de primavera. 

(La resta, i també ho poso entre parèntesi, és com un final inacabat. Veia l’ambulància endur-se el ferit que abans havia estat motorista, molt abans ja no us puc dir què era, perquè no ho sé, només espero que estigui bé a hores d’ara).

mala lletra

Acostumo a escriure amb la mà esquerra des que vaig començar a compondre les meves primeres paraules. Primer van ser les vocals. Les recordo anotades en guix de colors sobre una pissarra negra amb un llum fluorescent blanc al damunt i tants nens al meu davant, que m’impedien veure-les bé. I des de llavors que vaig decidir seure sempre a la primera filera de l’aula. Després van ser les síl·labes que ens feien escriure amb llapis i lletra lligada desenes de vegades repetidament en un full pautat. I més tard, allò que definia la forma de les coses, del temps, dels sentiments, de la vida d’una nena de cinc anys. 

Dic acostumo quan hauria de dir sempre, llevat que per força hagi d’emprar la dreta cas que em manqui la mà esquerra. Podria passar. Un braç trencat va ser-ne el motiu farà ja 26 anys. Tot i que no explicaré les causes ara, perquè aquest text s’ha intuït en començar a escriure una adreça que anotava avui al migdia en un sobre, mentre acabava d’enllestir unes exportacions a Egipte. Em penso que en aquell moment a la ràdio sonava el “Californication” dels Red Hot Chilli Peppers. En tot cas, això no és rellevant. Era la lletra. La cal·ligrafia, sí. Mai se m’ha donat bé. I aquí, mai és mai. O més aviat podria dir que sempre se m’ha donat fatal. La mà esquerra no en té la culpa, és clar. 

Acostumo a esborrallar el nom del client, la seva adreça, el transitari que se’n farà càrrec i la data del dia al damunt d’un sobre carregat de documents que creo expressament perquè les mercaderies puguin marxar, més o menys tranquil.lament, això ja no dependrà de mi, ni de la cal·ligrafia feta amb la meva mà esquerra. Potser d'un canal vermell en la inspecció duanera, d'una tempesta enmig de l’Atlàntic, d'un incendi dins del vaixell, d'un conflicte bèl.lic al país de destí, d'un embús per excés de trànsit naval a prop de la zona portuària o d'un iceberg a l’Àrtic, posem per cas. Que el cas es dona, i amb freqüència, a més. 

La meva lletra, la meva lletra... en bolígraf, acostumo a escriure també en una llibreta petits esbossos dels episodis del llibre que escric. La lletra és lletja i s’entén poc, però la llibreta és MEVA. No ha de viatjar més enllà del meu escriptori ni de la meva imaginació. I les idees que anoto amb la meva mà esquerra, tot i que bastant il·legibles, són prototips prou sòlids com per construir-hi una vida tan sorprenent o tan rutinària com jo la vulgui fer a la novel.la. 

Ara que me n’adono, sona el “Liebestraum” d’en Franz Liszt a l’Spotify, tot i que això no és rellevant tampoc. Però la poca destresa amb la meva mà esquerra m’ha portat avui fins aquí, i bé haig d'anotar-ho en aquesta entrada.

després de dr. Foster

Deixava la capsa d’ansiolítics, a punt de buidar-la, al damunt del marbre de la cuina. Unes ulleres fosques sota els seus ulls negres, i una melena rossa que apuntava unes canes a mig tenyir, emmarcava un rostre trist, esgotat, traït. L’Eva se n’anava al llit, ample, de 1,80 mts, fins feia un mes de matrimoni, amb l’esperança de poder tancar els ulls una nit més. El pit se li tancava, li faltava la respiració que no arribava a omplir-li els pulmons. Ja no li sortien les llàgrimes. Se li havien esgotat feia dies. 

- Digue’m, què collons és això?- l’Eva llençava als peus d’en Sebas un comprovant de pagament de l’hotel Llafranc.

- El què?- l’home, morè i engominat, com si no anés amb ell la cosa.

- Extres de nevera per dues nits d’hotel a Llafranc! No se suposava que eres al País Basc de viatge?

- Hosti, i jo què sé, deu ser un error! 

- Amb qui hi has anat?

- Estàs sonada! Però què dius? 

- Si marxes, ja ho pots fer del tot!- i li deixava la maleta a la porta.

- Veus fantasmes on no n’hi ha!- i tocava el dos.

“No ho crec”, va pensar ella. Però aquella nit ja no va poder dormir. De fet, des de feia tretze anys que no era la mateixa. “Uf, les tetes ja et pengen, potser hauries de fer alguna cosa, no?”; “Aquest pollastre que has portat de casa de ta mare deu ser del súper, segur...”. “No sé per què fas cap curs de màrqueting, què potser et servirà d’alguna cosa per agafar un simple telèfon?”. L’Eva s’esforçava al màxim per aportar nous coneixements a la feina quan li ho oferien i només hi veia la bona voluntat de la mare en ajudar-la a estalviar un temps que no tenia. Recollia el pollastre rostit a quarts de vuit del vespre quan sortia del magatzem de logística on treballava de recepcionista. Era fosc i només volia arribar a casa, fer-se una dutxa i veure en Sebas... d’això ja en feia uns quants d'anys. Ara preferia arribar i estar tranquil.la. Ell es dedicava a esculpir el seu cos al gimnàs els vespres de diari. I de dies, somreia d’amagat a la pantalla del mòbil, mentre l’Eva atenia clients i proveïdors que trucaven a la seva empresa. 

- Sembla que tindrem una ajuda a més dels teus 1.200 euros mensuals... el cap de setmana que ve marxo al País Basc, m’ha sortit una feina per portar uns sacs de sorra amb el camió. De moment seran tres caps de setmana intercalats. Serà un contracte d’obra i servei- en Sebas acabava d’escurar el pollastre de la sogra i es llepava el dits amb gust mentre li ho deia impassible, esperant una resposta eufòrica de la seva dona. 

- Tres només...- mussitava en veu baixa- bé, algo és algo. Ja has fet números? Què et paguen?

- Ostres! No ho sé encara, et sembla malament?

- No, no. Però has de comptar la benzina, els peatges, la pernoctació... te la paguen?

- Doncs és clar, quines preguntes de fer! Au va!

I marxava amb el mòbil a la mà, desapareixia el morè, esculpit i engominat home arribat a la cinquantena. Mentrestant, la seva dona acabava de recollir els plats del sopar i es deixava preparat l’esmorzar de l’endemà. Després mirava un capítol de Doctor Foster, el tercer dels cinc de la primera temporada. I va intuir que sense ser metgessa ni la Gemma Foster potser tenia alguna cosa en comú amb ella: la infidelitat del seu marit. Només que aquest no s’esforçava a dissimular-ho. I el de la sèrie sí. 

Va decidir que esperaria a la manera de Hitchcock. Com la Gemma Foster. Els dies passaven lents a la recepció. Inacabables. I un nus a l’estómac l’impedia menjar el pollastre de la seva mare que ella seguia portant dimecres al vespre per sopar. Res no variava. El compte bancari era al seu nom. Els ingressos de l’últim any i mig havien estat única i exclusivament al seu nom: Eva González. “Portaré algo de metàl.lic per pagar les dietes, després ja m’ho pagaran quan em facin la liquidació pel servei”. L’Eva sabia que només havia d’esperar. Les vendes per impuls suposarien algun gasto imprevist d'última hora. Ho havia après al curs de màrqueting. 

Divendres quan va tornar de la feina ell ja no hi era. Les fines mans de l’Eva obrien els armaris. S’havia endut les seves millors mudes. La camisa de cotó blau cel que ella li havia regalat pel seu aniversari. Els Dockers blau marí que tan bé se li ajustaven. Les Camper en pell marró xocolata que calçava només en ocasions especials. 

Va obrir una cervesa que bevia directament de l’ampolla i va decidir esperar. Mirava el quart episodi de Doctor Foster. Al mòbil cap missatge. Només un whats diumenge al matí: “Hola, estaré a casa sobre les 6”. Ni una trista emoticona. Ni un petó virtual. Les llàgrimes començaven a lliscar rostre avall. La tristor se li aferrava al pit tan fort que començava a fer-li mal. Va obrir l’ordinador. Al compte de La Caixa ja hi constava: 40 euros. Hotel Llafranc. 12.30 P.M. Va imprimir l’extracte que li mostraria després al seu marit, es va obrir una altra cervesa i es posava l’últim episodi de la sèrie. Trepidant final. La protagonista gairebé embogeix, sembla que arribi al suïcidi, que cometi assassinat, que la matin, fins i tot. Però res d’això succeeix. Només passa en la ment de l’espectador. L’única veritat és la que se’ns mostra des del principi i s’amaga a la doctora Gemma Foster: la infidelitat del seu marit cap a aquesta. 

“Aquesta tarda aniré a comprar més ansiolítics”, va pensar l’Eva quan va veure que la capsa era gairebé buida. Es prenia l’ultima pastilla fins a no sentir dolor. I marxava a treballar.