D'aquelles tardes de torrades impregnades d'oli i sucre al damunt, d'aquella finestra amb vidres bisellats i la tia Maria al seu darrere, en conservo l'olor del pa i la llum de la tarda, taronja, reflectida al segon sobre les seves ulleres. La bata de cotó estampada amb flors de colors i els turmells que apareixien foscos sota aquesta, tacats pels anys que no perdonen i per una delicada circulació de la sang al seu cos.
No hi ha mesos. Ni setembres ni geners. Com si no importessin aquests en el passat. Potser estius. I horts amb tomàquets de Montserrat enormes, rosats i olorosos, i mongetes per collir quan eren tendres. I ous per pondre sota les gallines que eren encara al galliner.
Hi ha petons i converses a la cuina. I cadires al voltant de la taula de fòrmica mentre m'asseia a escoltar-les. I minuts durant l’hora en què es rostia el pollastre acabat de plomar. Un got de mistela al damunt del marbre blanc. I mentre feia xup, xup, el pollastre, ella somreia i em preguntava "com va l'escola, maca?".
Hi ha una nena que puja lentament una rampa fins al garatge. I entra tranquil·la a esperar el seu berenar de torrada amb oli i sucre. Escolta el soroll del pa calent que surt d'un salt de la Taurus d'acer que endollava sempre que la visitava, la tia Maria.
La llum de la tarda encara era clavada a través d'aquells vidres bisellats, taronja al meu davant. Ens esperava de tant en tant. Aquells anys esborrats queden ja sense sons. Sense persones a les seves cadires. Ni al voltant de la taula. Amb converses que resten indefinides, suspeses entre unes vides que van ser i ja no són.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada