mala lletra

Acostumo a escriure amb la mà esquerra des que vaig començar a compondre les meves primeres paraules. Primer van ser les vocals. Les recordo anotades en guix de colors sobre una pissarra negra amb un llum fluorescent blanc al damunt i tants nens al meu davant, que m’impedien veure-les bé. I des de llavors que vaig decidir seure sempre a la primera filera de l’aula. Després van ser les síl·labes que ens feien escriure amb llapis i lletra lligada desenes de vegades repetidament en un full pautat. I més tard, allò que definia la forma de les coses, del temps, dels sentiments, de la vida d’una nena de cinc anys. 

Dic acostumo quan hauria de dir sempre, llevat que per força hagi d’emprar la dreta cas que em manqui la mà esquerra. Podria passar. Un braç trencat va ser-ne el motiu farà ja 26 anys. Tot i que no explicaré les causes ara, perquè aquest text s’ha intuït en començar a escriure una adreça que anotava avui al migdia en un sobre, mentre acabava d’enllestir unes exportacions a Egipte. Em penso que en aquell moment a la ràdio sonava el “Californication” dels Red Hot Chilli Peppers. En tot cas, això no és rellevant. Era la lletra. La cal·ligrafia, sí. Mai se m’ha donat bé. I aquí, mai és mai. O més aviat podria dir que sempre se m’ha donat fatal. La mà esquerra no en té la culpa, és clar. 

Acostumo a esborrallar el nom del client, la seva adreça, el transitari que se’n farà càrrec i la data del dia al damunt d’un sobre carregat de documents que creo expressament perquè les mercaderies puguin marxar, més o menys tranquil.lament, això ja no dependrà de mi, ni de la cal·ligrafia feta amb la meva mà esquerra. Potser d'un canal vermell en la inspecció duanera, d'una tempesta enmig de l’Atlàntic, d'un incendi dins del vaixell, d'un conflicte bèl.lic al país de destí, d'un embús per excés de trànsit naval a prop de la zona portuària o d'un iceberg a l’Àrtic, posem per cas. Que el cas es dona, i amb freqüència, a més. 

La meva lletra, la meva lletra... en bolígraf, acostumo a escriure també en una llibreta petits esbossos dels episodis del llibre que escric. La lletra és lletja i s’entén poc, però la llibreta és MEVA. No ha de viatjar més enllà del meu escriptori ni de la meva imaginació. I les idees que anoto amb la meva mà esquerra, tot i que bastant il·legibles, són prototips prou sòlids com per construir-hi una vida tan sorprenent o tan rutinària com jo la vulgui fer a la novel.la. 

Ara que me n’adono, sona el “Liebestraum” d’en Franz Liszt a l’Spotify, tot i que això no és rellevant tampoc. Però la poca destresa amb la meva mà esquerra m’ha portat avui fins aquí, i bé haig d'anotar-ho en aquesta entrada.