Era un vespre blanc de maig. Gairebé blau, però massa clar com per acostar-se al cel d’un vespre de primavera. Només faltava mitja hora perquè fos una nit clara, als seus inicis un dia de gairebé juny. Tot era massa quiet al darrere d’unes nervioses orenetes que sobrevolaven uns quants metres per damunt meu. Ho feien amb els seus becs ben oberts intentant capturar l’aire i el menjar amb forma d’insectes que sobrevolaven invisibles, també. Feia cinc minuts que havia menjat un gelat després de sopar. Era de gel abans que es desfés a la meva boca. No sabia si començar el relat en present quan tot just l’iniciava perquè l’escrivia el mateix dia que succeïen els fets del relat que escric. Però vaig preferir distanciar-me, i així observaria el cel com s’anava enfosquint a poc a poc i em detindria a veure com sacsejaven nervioses les seves ales les orenetes. Després, més endavant, ja ho farien com en càmera lenta. En el passat tot es fa més lent. Les rectes es fan corbes i els objectes queden lluny però intactes.
Disculpeu, m’havia quedat en el gelat que es desfeia a la boca. Ja havíem sopat. Abans d’això havia estat llegint uns contes d’en Sherwood Anderson. Entre els darrers fulls d’un conte titulat Ciertas cosas perduran, el protagonista viatja a través de la seva imaginació fins a terres italianes amb la dona dels seus somnis. Passegen per colines de la Toscana, s’acosten a castells de terres encantades i la seva princesa -així és com ell la veu- s’esvaeix entre la realitat del moment. De sobte, l’home es desperta i s’adona que el llibre que està escrivint és només una excusa per inventar-se altres històries i no escriure’l mai. Això era només el final. Abans tot era un bucle que contínuament desembocava en altres històries que interrompien el llibre que sempre acabava posposant. I vaig arribar a la conclusió que això era el que havia turmentat en vida l’escriptor de Camden: no haver arribat mai a escriure la seva gran obra. Em va impactar llegir que moria en empassar-se un escuradents mentre era de creuer al Pacífic. “Pobre Sherwood!”, vaig pensar. ”Quina mort tan cruel per a un moment tan dolç com estar de vacances sobre el mar...”
Abans de tenir dubtes en el temps verbal del relat, abans d’acabar de llegir el conte, molt abans que el gelat es desfés a la meva boca i del vespre blanc a punt de ser nit clara, havia estat el matí, ja més blau, calorós però encara fresc per als qui ens llevem incansablement d’hora. (Entre mig, paperassa, trucades i feines d’aquestes que a vegades m’entretinc a explicar-vos per aquí, i que poso entre parèntesi perquè és així com vull que us imagineu aquest espai. La resta del dia és el que he narrat abans i el que vindrà ara).
Sota el cel blau i sobre el ràpid asfalt de l’autovia, directament al davant de la meva feina, un motorista quedava incrustat a la part del darrere de l’Audi que duia al seu davant. Literalment clavat. Potser és difícil de veure la imatge. Jo només era allà a dalt, que des de la finestra observava l’escena que passava en present però tan lenta, tan a poc a poc, que els minuts abans que arribés l’ambulància se’m feien eterns. Jo no havia escoltat els crits del noi. Se suposava que patia en silenci. Tan sols veia el seu casc, el cap que sobresortia de dins del cotxe, i restava immòbil mentre al seu costat tres homes donaven voltes nervioses com les orenetes ho farien després sobre un vespre blanc de finals de maig. D’entre mig de l’asfalt i entre el centenar de cotxes n’hi havia un que s’aturava lentament al costat de la mitjana. Si existeixen els àngels imagino que és així com apareixen. Era una dona d’uns quaranta anys, prima, de cabells recollits amb una cua tibant, dins d’uns texans ajustats i un polo blau marí de màniga curta. El seu rostre era seriós i la seva actitud tranquil·litzadora. Com de feia anys que ho portava escrit. Era metgessa. S’acostava al ferit per fer-li els primers auxilis. Mai va deixar d’enraonar-li. Després, quan van arribar les ambulàncies i els policies, els va dirigir amb aplom, tot i que deixant entreveure una certa preocupació pel noi, encara immòbil al vidre del darrere de l’Audi.
Ella marxava tal i com havia arribat. Lentament s’esvaïa com la princesa del conte de l’Anderson, entre la realitat d’aquell matí de primavera.
(La resta, i també ho poso entre parèntesi, és com un final inacabat. Veia l’ambulància endur-se el ferit que abans havia estat motorista, molt abans ja no us puc dir què era, perquè no ho sé, només espero que estigui bé a hores d’ara).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada