després de dr. Foster

Deixava la capsa d’ansiolítics, a punt de buidar-la, al damunt del marbre de la cuina. Unes ulleres fosques sota els seus ulls negres, i una melena rossa que apuntava unes canes a mig tenyir, emmarcava un rostre trist, esgotat, traït. L’Eva se n’anava al llit, ample, de 1,80 mts, fins feia un mes de matrimoni, amb l’esperança de poder tancar els ulls una nit més. El pit se li tancava, li faltava la respiració que no arribava a omplir-li els pulmons. Ja no li sortien les llàgrimes. Se li havien esgotat feia dies. 

- Digue’m, què collons és això?- l’Eva llençava als peus d’en Sebas un comprovant de pagament de l’hotel Llafranc.

- El què?- l’home, morè i engominat, com si no anés amb ell la cosa.

- Extres de nevera per dues nits d’hotel a Llafranc! No se suposava que eres al País Basc de viatge?

- Hosti, i jo què sé, deu ser un error! 

- Amb qui hi has anat?

- Estàs sonada! Però què dius? 

- Si marxes, ja ho pots fer del tot!- i li deixava la maleta a la porta.

- Veus fantasmes on no n’hi ha!- i tocava el dos.

“No ho crec”, va pensar ella. Però aquella nit ja no va poder dormir. De fet, des de feia tretze anys que no era la mateixa. “Uf, les tetes ja et pengen, potser hauries de fer alguna cosa, no?”; “Aquest pollastre que has portat de casa de ta mare deu ser del súper, segur...”. “No sé per què fas cap curs de màrqueting, què potser et servirà d’alguna cosa per agafar un simple telèfon?”. L’Eva s’esforçava al màxim per aportar nous coneixements a la feina quan li ho oferien i només hi veia la bona voluntat de la mare en ajudar-la a estalviar un temps que no tenia. Recollia el pollastre rostit a quarts de vuit del vespre quan sortia del magatzem de logística on treballava de recepcionista. Era fosc i només volia arribar a casa, fer-se una dutxa i veure en Sebas... d’això ja en feia uns quants d'anys. Ara preferia arribar i estar tranquil.la. Ell es dedicava a esculpir el seu cos al gimnàs els vespres de diari. I de dies, somreia d’amagat a la pantalla del mòbil, mentre l’Eva atenia clients i proveïdors que trucaven a la seva empresa. 

- Sembla que tindrem una ajuda a més dels teus 1.200 euros mensuals... el cap de setmana que ve marxo al País Basc, m’ha sortit una feina per portar uns sacs de sorra amb el camió. De moment seran tres caps de setmana intercalats. Serà un contracte d’obra i servei- en Sebas acabava d’escurar el pollastre de la sogra i es llepava el dits amb gust mentre li ho deia impassible, esperant una resposta eufòrica de la seva dona. 

- Tres només...- mussitava en veu baixa- bé, algo és algo. Ja has fet números? Què et paguen?

- Ostres! No ho sé encara, et sembla malament?

- No, no. Però has de comptar la benzina, els peatges, la pernoctació... te la paguen?

- Doncs és clar, quines preguntes de fer! Au va!

I marxava amb el mòbil a la mà, desapareixia el morè, esculpit i engominat home arribat a la cinquantena. Mentrestant, la seva dona acabava de recollir els plats del sopar i es deixava preparat l’esmorzar de l’endemà. Després mirava un capítol de Doctor Foster, el tercer dels cinc de la primera temporada. I va intuir que sense ser metgessa ni la Gemma Foster potser tenia alguna cosa en comú amb ella: la infidelitat del seu marit. Només que aquest no s’esforçava a dissimular-ho. I el de la sèrie sí. 

Va decidir que esperaria a la manera de Hitchcock. Com la Gemma Foster. Els dies passaven lents a la recepció. Inacabables. I un nus a l’estómac l’impedia menjar el pollastre de la seva mare que ella seguia portant dimecres al vespre per sopar. Res no variava. El compte bancari era al seu nom. Els ingressos de l’últim any i mig havien estat única i exclusivament al seu nom: Eva González. “Portaré algo de metàl.lic per pagar les dietes, després ja m’ho pagaran quan em facin la liquidació pel servei”. L’Eva sabia que només havia d’esperar. Les vendes per impuls suposarien algun gasto imprevist d'última hora. Ho havia après al curs de màrqueting. 

Divendres quan va tornar de la feina ell ja no hi era. Les fines mans de l’Eva obrien els armaris. S’havia endut les seves millors mudes. La camisa de cotó blau cel que ella li havia regalat pel seu aniversari. Els Dockers blau marí que tan bé se li ajustaven. Les Camper en pell marró xocolata que calçava només en ocasions especials. 

Va obrir una cervesa que bevia directament de l’ampolla i va decidir esperar. Mirava el quart episodi de Doctor Foster. Al mòbil cap missatge. Només un whats diumenge al matí: “Hola, estaré a casa sobre les 6”. Ni una trista emoticona. Ni un petó virtual. Les llàgrimes començaven a lliscar rostre avall. La tristor se li aferrava al pit tan fort que començava a fer-li mal. Va obrir l’ordinador. Al compte de La Caixa ja hi constava: 40 euros. Hotel Llafranc. 12.30 P.M. Va imprimir l’extracte que li mostraria després al seu marit, es va obrir una altra cervesa i es posava l’últim episodi de la sèrie. Trepidant final. La protagonista gairebé embogeix, sembla que arribi al suïcidi, que cometi assassinat, que la matin, fins i tot. Però res d’això succeeix. Només passa en la ment de l’espectador. L’única veritat és la que se’ns mostra des del principi i s’amaga a la doctora Gemma Foster: la infidelitat del seu marit cap a aquesta. 

“Aquesta tarda aniré a comprar més ansiolítics”, va pensar l’Eva quan va veure que la capsa era gairebé buida. Es prenia l’ultima pastilla fins a no sentir dolor. I marxava a treballar.