coses que sí (III)

Molts dissabtes -no sempre- un bikini per esmorzar. Ah! Amb mantega a sobre del pa per daurar-lo bé. Imprescindible.

Les lectures dels matins, quan encara és fosc, tothom dorm, els carrers estan per posar i el silenci és l’únic acompanyant.

Les dutxes d’aigua bullint quan tinc fred a l’hivern.

Observar els nens quan fan deures. Molt concentrats. Molt al seu aire.

Retrobar-me amb un vell conegut després de molts, molts anys. Encara que només sigui per uns minuts.

L’arròs del mig menú dels dijous per 6,50 euros. Amb postres incloses.

Les converses que s’escapen, que escolto, per entre aquest mig menú.

Centrar-me en les coses que sí.

La nova prestatgeria de Case que ens hem posat al saló. Per posar-hi fotos i omplir de llibres. M’encanta.

La ràdio al cotxe. Banda sonora en moviment. Va ser font d’inspiració per a un dels meus primers posts.

La plaça de la Porxada de Granollers. I els carrerons que, com afluents, t’hi porten.

El ball. Ballar molt. És el meu refugi juntament amb l’escriptura.

El Sol després d’una tempesta d’estiu. El Sol un migdia d’hivern. El Sol un dia de primavera. El Sol sempre.

Sense dubtar-ho, la carn, el peix i la fruita del comerç de proximitat. Bé, ara li diuen Slow Food, però és el comerç del poble de tota la vida.

Utilitzar La Bústia Groga, el meu bloc personal, com a laboratori de proves de les meves dèries. Ideal per a disseccionar històries, experimentar amb paraules i trobar la meva pròpia veu.

Earth. El documental de la BBC. Brutal. Brillant. Complet. (No us perdeu aquest tall).

la memòria dels sabors

Feia dies que sortien salats. Els plats, els gots, els coberts. Feia dies que hi trobava el gust fort de la sal enganxat als meus llavis, després d’empassar-me un o dos glops de llet amb mel, a les nits. El mateix em passava amb la cervesa: es barrejava el gust sec, salat, amb la seva amargor daurada. Passava, en canvi, més inadvertida, la sal, entre les cullerades del caldo d’hivern, les verdures, els ossos de vedella i de pernil.

L’olfacte i el gust són un bon arxiu de la nostra memòria personal. Molt personal. A mi, per exemple, l’olor de l’aftersun em transporta als meus estius a Sitges, i aquells vespres a la terrassa amb terra de tova catalana, vermella, de l’àtic al carrer de l’Aigua. O el gust del cafè amb gelat de vainilla que ahir mateix em prenia de postres, per exemple, em recorda als primers cafès que la meva mare em deixava tastar rere la barra del bar que teníem a Montmeló. Era una manera de dissimular la seva fortor i, també, d’apaivagar les meves ànsies de descobrir nous sabors. O la naftalina. Ara ja no es posa tant però és impossible que, en ensumar-la, no recordi el pis de la meva tieta al barri de les Tres Torres. Els seus armaris n’eren plens. De boles de naftalina i camises de seda i  suaus rebeques d’angora.  

Feia dies, dic, que en posar els llavis en contacte amb la tassa del cafè hi notava un gust de salobre estrany. I va ser quan, de sobte ho vaig recordar: el rentavaixelles. La sal del rentavaixelles. Ja m’havia passat feia temps. En carregar-lo de sal, al seu compartiment, a ull evidentment, potser per excés, cada cop que posem un rentavaixelles, tota la vaixella queda amb gust de sal. També vaig recordar de l’altra vegada, que havia d’esbandir de nou tots els gots, plats i coberts sota l’aixeta, amb aigua calenta, un a un.

Mica en mica, la sal s’ha anat diluint, i el seu sabor ja no es barreja entre el cafè del matí, la cervesa del migdia o la sopa de la nit. I tampoc haig de tornar a esbandir, un a un, els coberts sota l’aixeta.

Com la sal, amb l’edat, els nostres sentits també es van diluint, però el mar, la barra en fusta marró fosc i les camises de seda transparents, ja han quedat gravades en el meu arxiu per sempre més. 

einstein i la relativitat

Ignoro si pels volts dels anys 90 del segle XIX era gaire habitual passejar-se sobre els ponts que contemplen el pas del riu Ticino, a la localitat llombarda de Pavia. La veritat és que les belles vistes conviden a fer-ho. En qualsevol cas, és molt probable que qui per allà passés aquells dies, hagués coincidit amb un jove adolescent de cabells encara curts i aire solitari. Feia poc que havia deixat la seva escola a Alemanya. Als mestres els molestaven les constants preguntes que els feia aquell alumne, brillant en matemàtiques i física, i li van dir que la seva sola presència destruïa la disciplina de la classe. Per motius laborals, els seus pares abandonaven Alemanya i es traslladaven a prop de Milà, a Pavia, i va ser allà que el jove va poder meditar lliurement sobre temes molt allunyats de l’estricta disciplina militar de l’escola prussiana. El jove era l’Albert Einstein i les seves meditacions canviarien la visió del món.  

Uns tres anys abans que això passés, en un acte de caritat, els pares de l’Albert acollien a casa seva a un jove estudiant de medecina polonès, que anava cada divendres a dinar. Es deia Max Talmey. Aquest li va regalar un llibre a l’Albert, encara nen, i va ser el que va despertar el seu interès per la ciència: era el Llibre popular de Ciència natural del també alemany Aaron Bernstein. A la primera pàgina del llibre es descrivia la increïble velocitat de l’electricitat a través dels fils i també la de la llum a través de l’espai. I al nen li venien preguntes al cap. Entre interrogants va posar quin seria l’aspecte del món si un mateix es pogués desplaçar al damunt d’una onda de llum. VIATJAR A LA VELOCITAT DE LA LLUM! És clar, si un es desplaçava sobre la onda de llum, era impossible saber que estava al seu damunt: si un marxava sobre la cresta d’una onda, romandria sobre la cresta i perdria tota la noció de que allò era una onda. Alguna cosa estranya passa a la velocitat de la llum. I com més hi pensava més preguntes li venien al cap. Es va fer qüestions relatives al temps i a l’espai, i es va adonar que el temps no era una constant, sinó una variable que depenia de l’estat del moviment de l’observador. Parlo de la famosa teoria de la relativitat.

He buscat alguns exemples i m’ha semblat que aquest és bastant entenedor: imaginem-nos un tren i dos individus. Un d’ells va dins del tren i l’altre el veu passar a gran velocitat des de la vora de la via. El tren es mou a 200 kilòmetres per hora. Creieu que es mou? Sí i no al mateix temps. Per a la persona que va asseguda dins del tren, aquest no es mou, està quiet. Només es mou per a qui l’observa des del voral de la via. És relatiu, tot depèn del punt de vista de l’observador.

Einstein es va imaginar també que algú dins del tren tirava una pilota cap endavant a 20 kilòmetres per hora. Per a la persona que és a dins, la pilota es mou a 20 Km/h. Per a qui està a fora, en canvi, aquella pilota es mou a 220 (200+20) Km/h. Però és aquí on hem de recordar que la velocitat de la llum sempre és la mateixa (300.000 Km/segon), no així el temps.

Si substituïm la pilota per una llanterna projectant llum, la persona que és a fora no veu el raig propagar-se a la velocitat de la llum + els 200 Km/h del tren, la veu desplaçar-se a la velocitat de la llum, sense més, independentment de si el tren va ràpid o lent, perquè la velocitat de la llum és una constant. És a  dir, la llum es desplaça a idèntica velocitat tant si l’objecte es mou com si està estacionari. A més, no hi ha cap objecte material que pugui desplaçar-se a una velocitat superior a la de la llum. Però imaginem-nos ara que podem viatjar a una velocitat molt pròxima a la de la llum. Conduint un scooter, per exemple. A mesura que la nostra velocitat augmenta començarem a veure pel darrere els objectes que avancem. Si estem conduint amb el cap rígid mirant cap endavant, les coses que estaven al darrere aniran apareixent dins del nostre camp de visió davanter. Ens quedarem comprimits en la direcció del moviment, la nostra massa augmentarà i el temps, la nostra sensació del temps, es farà més lent, conseqüència d’aquest desplaçament pròxim a la velocitat de la llum (és l’anomenada dilatació temporal).

En definitiva: com el temps s’alenteix, un viatge a una velocitat pròxima a la llum seria una mena d’elixir de vida.

El jove Einstein es va rebel.lar contra el concepte de marcs de referència privilegiats en física i el mateix va fer en política. En un Univers ple d’estrelles que sortien projectades en totes direccions, no hi havia cap lloc que estigués en “repòs”, cap estructura des de la qual contemplar l’univers que fos superior a cap altra estructura qualsevol. La cosa és molt simple: les lleis de la natura han de ser idèntiques des de qualsevol racó de l’Univers. Aquest és el significat de la paraula relativitat.   

Bibliografia:

Albert Einstein: Creator and Rebel, B.Hoffman. New York, New American Library (1972).

Cosmos, C.Sagan. Planeta (1997).

una tarda amb l'elsa

Té les mans fines, amb taques -no gaires- pròpies d’una dona de 86 anys. Parlen de tota una vida pausadament i amb fermesa alhora, com imagino ho feien les notes del piano que durant tants anys va tocar. Feia més de vint-i-cinc anys que no la veia. L’Elsa em rep amb un ampli somriure i un look del tot actual: camisa texana amb incrustacions metàl·liques, pantalons Slim en una tonalitat beige, cabells curts, grisos, pretesament desordenats i unes arracades de brillants amb forma de margarita, precioses, “les hi tinc molt de carinyo, eren de la meva mare, però ja em pengen massa, veus?”, em diu.

Al saló, unes prestatgeries blanques plenes de llibres, un sofà chester en vellut verd oliva dels que tant m’agraden, olis sobre teles replicant Gauguin i un projecte original d’un hall del Liceu que no es va arribar a dur a terme mai. Al dibuix s’hi aprecia una escalinata amb una barana en forja d’estil modernista i una font que recorda a la de Trevi. A sota, el seu piano ben tapat. Li pregunto si ja no el toca mai i amb gest contundent em fa que no amb el cap. Com si ja no li quedessin més composicions per interpretar a la vida. Com aquell que ja ho hagués escoltat tot. A l’altre costat de la sala ens acompanya el seu marit, somrient i absent, ara malalt d’alzheimer.

 - Encara trobo molt a faltar la teva tieta, saps? Jo me l’estimava molt.

Els havia unit una gran amistat des de la seva joventut. De quan una lluïa un avançat estil garçon parisenc i l’altra destil·lava un aire molt Tippi Hedren.

Els ulls se li embassen de llàgrimes molt discretament i em parla dels fills, dels néts, de la Victòria dels Àngels, de la seva tieta i professora d’aquesta, dels seus deixebles...

 - Mantinc contacte amb vuit o deu d’ells... m’ha donat moltes satisfaccions, moltes, això de fer de mestra.

Amb els ulls vidriosos em mira fixament i mig somriu. M’agafa les mans per parlar-me en veu baixa.

 - La veritat és que estic molt sensible últimament i amb això del meu marit ploro cada dos per tres... però a la gent els dic que tinc la vista cansada o que estic amb conjuntivitis. Vah! Res d’això, res d’això, creu-me.

Les mans de l’Elsa fa molts anys que ja no toquen el piano ni l’arpa, tot i que va ajudar a aprendre l’art d’imprimir les millors melodies a molts dels seus alumnes del Conservatori de música del Liceu. Damunt del piano una fotografia d'ella en la seva maduresa, rossa, guapíssima, d’una bellesa entre la Tippi Hedren i la Bo Dereck, tal i com jo la recordava la darrera vegada que la vaig veure.  

Un temps enrere em trucava molt emocionada per felicitar-me per les Cinc dones de veritat: “m’ha arribat moltíssim, Jèssica...”. En l’aire queden coses que aquí no transcric, perquè no tot allò que es parla o es viu s’ha de posar per escrit. Però la conversa es va estendre de manera que qui va acabar emocionada vaig ser jo. Pensava en aquells que ens han anat deixant pel camí i que tants i tan vius records han deixat en les nostres vides. I també, que ens van calar fort perquè ells mateixos quan vivien ho feien intensament. Vaig pensar en els moments. En ells mateixos. I vaig estar dies pensant-hi.

Diumenge al matí, mentre tornava de córrer, sonava el telèfon. Vaig contestar enseguida. Era la veu estriada de l’Elsa que em demanava un altre llibre per regalar aquests nadals. “Sempre dic que seran els últims que faig, i mira, no hi ha manera...”

I semblarà una tonteria, penso que difícilment s’hagués donat la situació de cap altra manera.

Però només per aquests moments compartits amb gent tan estupenda com l’Elsa, penso que ja va valdre molt la pena escriure’l. Per mi són un regal que no té preu.


Com el 2014 per aquestes dates, com l'any passat, aquest també. Bon Nadal des de La Bústia Groga.

lucrècia (i la mirada pròpia)

Mirar per la finestra. Un pati interior. Un cel durant la nit. Un matí sota els núvols. El no res per acabar mirant endins. Diria que és el que de manera natural més s'assembla a la meditació. I que, de manera natural també, feia essent només una nena.

Potser em repeteixo... A la vida, en les nostres converses, tendim a repetir-nos. No recordo quan va ser. De tant en tant encara ho faig: mirar el cel, la resta, el no res, per acabar fent-ho endins. Suposo que les paraules que em surten no són més que un reflex d’allò que veig per aquella finestra.

La meva rutina diària segueix, més enllà de les paraules, molt abans diria, i per moments penso que no sé què coi faig escrivint. Exposant-me públicament. Ho dic escric tal i com ho sento. Quan prenc distància (que és com millor es veuen les coses), sovint em sobrevé un sentiment del ridícul molt contradictori, per la mateixa raó que el fet d’escriure en si implica: fer públic els teus pensaments més íntims.

Cada persona és un món. Cada moment és únic. Cada paraula amb què ho descrivim, singular. I no sé si tapar-les. No sé si emmudir-les o bé polir-les perquè el món i les persones llueixin millor. O bé, tal i com són o eren en el seu estat natural. Sense signes d’exclamació ni retòrica que les emmascari. Què fer?

Vull pensar que forma part del procés evolutiu en l’escriptura. En qualsevol faceta de la nostra vida ens passa. L’única manera d’avançar és tenint dubtes i resolent-los. Així és com es construeixen les coses.  Així és com se n’aprèn.

Llegeixo amb subratllador per anar-me’n molt lluny en el temps. Tant com 2.600 anys enrere. Roma començava a constituir-se com a ciutat, amb els seus temples, edificis públics, cases particulars i, fins i tot, allò que comunament més comparteixen els seus conciutadans: una xarxa de clavegueram públic (la Cloaca Maxima). Durant la construcció d’aquesta, molts van quedar tan esgotats que es van acabar suïcidant. L’obligatorietat que els imposava la monarquia no els deixava cap altre escapatòria. Havien de treballar de dies i de nits, sense cap altre opció, sota el fosc i humit subsòl de la ciutat. Com a resposta (als vius), el rei va fer clavar els cossos dels suïcides a unes creus amb l’esperança que actués com a efecte dissuasori en la resta. El fet és que la claveguera la van acabar construint perquè encara avui fa la seva funció.

La violació de Lucrècia pel pintor del Renaixement Tiziano

Mentre això passava, a uns sis quilòmetres de Roma es cometia una violació. Segurament no va ser l’única, però sí la que va transcendir segles més tard. Un grup de joves romans, entre ells el fill del rei Tarquini el Superb, arribaven borratxos al poble de Col.làtia. Posem que fos tardor o hivern, al relat no ho diu, però la filla d’un important cónsul romà teixia cobrellits amb fils de llana en un teler. Sota les ordres del fill del rei, la Lucrècia i les seves criades van deixar de teixir per servir el sopar als seus “convidats”. Després d’atendre’ls, imagino que menys amablement de com ho expliquen els llibres, és més, ignorant les constants insinuacions del fill del rei, la noia va marxar a dormir fastiguejada.

Durant la nit, incapaç de fer-ho sol, en Sext Tarquini entrava a la cambra amb un esclau, i a punta de ganivet va exigir la Lucrècia tenir sexe amb ell. Ella hi accedia amb llàgrimes i en silenci.

La jove va esperar que aquest marxés de casa seva per avisar el seu marit i el seu pare. Després d'explicar-los què havia passat es clavava un ganivet al pit. Segles més tard, poetes i autors, entre ells sant Agustí, posaven en dubte, no que s'hagués suïcidat, sinó que hagués estat violada, perquè al final: no ho havia consentit?

Torno a l’actualitat i miro per aquella finestra. Veig (veiem) discursos que sovint es repeteixen. Raons tan diverses com individuals que s’escapen del meu abast. Mirar en profunditat m’ajuda a entendre-les una mica millor.

Deixo el subratllador que ressalta les línies de la història de la Lucrècia.

Documentació:

SPQR. Una historia de la Antigua Roma. Mary Beard. (Ed. Crítica, 2016).

dies inoblidables

S’agafa el mentó amb la seva maneta, entretanca els ulls, es gira cap a mi i amb aire pensatiu em diu:

- Ummm, mama, em penso que estic inspirat avui... vaig a escriure un post.

Un post que respira frescor i naturalitat pels quatre costats. I una maduresa que ja intuíem des que era ben petit i que sovint ens ha deixat en escac i mat. Sense paraules.

Mentre acabo d’editar-lo, com és propi d’un nen de 10 anys, ell segueix amb la tablet jugant al Clash Royale. 

Faig un copy-paste, tal i com ell l’ha escrit (amb foto inclosa).

DIES INOBLIDABLES

Per a qui no sap que són els dies inoblidables (rarament) els dies inoblidables son aquells dies que penses: ”aquest dia mai l’oblidarem ”,aquells dies que et fan sentir màgic. 

No se perquè (ressalto que no soc científic) cada cop que vius un dia inoblidable (almenys jo) sents un sentiment de satisfacció. Tinc que revelar que sempre, en els primers instants, estic una mica nerviós però al final de qualsevol manera, sempre em deixo anar.

Però hi ha alguns dies inoblidables que penses que ho seran i al final... no ho són, com si et regalessin una llaminadura i t’ha la prenguessin, com si et clavessin una estaca en el cor. Encara me’n recordo del dia que vam anar al “Green Park” i tres nenes em van espatllar el dia. 

Per a les persones més curioses, no explicaré el que va passar (Pot ferir sentiments). Bàsicament que en la vida tot no son rosetes.

Us preguntareu perquè estaré fent aquest post: demà tornaré a experimentar un dia inoblidable més…EL MEU ANIVERSARI!!!!! 

I per fi faré 10 anys, per això, aquest post és tan important per a mi.     

Gerard Teulé

de camí a l'escola (any 1940)

Quan el meu pare era nen tenia per costum anar a peu a l’escola. Traçava un camí de gairebé dos quilòmetres des de la casa de pagès on vivia fins a la plaça de l’església on estava el mestre i l’aula amb els pupitres. La meva mare, en canvi, no s’havia de moure gaire per aprendre a llegir i escriure. L’escola era casa seva, no perquè fos la més aplicada de la classe, sinó perquè el seu pare n’era el mestre. L’edifici de l’ajuntament era, en el seu cas, un dos en un: la seva llar i la seva aula.

Durant el trajecte dels dos quilòmetres, aquell nen de set anys es reunia amb altres nens, igualment vinguts de masies que quedaven encara més allunyades. “Ehhhh! Pere, espera’ns!”. La carretera no era com ara. Vull dir que no estava asfaltada. I el concepte dels cotxes començava a ser tota una modernitat. I tota una estranyesa, també. La freqüentaven (i no sempre) carros tirats per cavalls. Pagesos que anaven de camp a camp. Marmanyers que anaven de poble a poble. Però els nens són nens des que la humanitat existeix. Els mou la curiositat, les coses noves, una energia imparable que va in crescendo. Alguns, els que venien de més lluny, portaven carmanyoles amb vianda per l’hora de dinar, al migdia. Plegats feien via, i mentre caminaven jugaven a cotxes. No és que portessin cotxets de joguet a les carteres, no. Feien volar la seva imaginació i s'apostaven per a qui seria el primer cotxe que passés per la carretera. “El primer que passi serà per mi!”.

Les pedres cruixien per sota la sola de les seves petites sabates. De lluny, el soroll d’un carro els feia entusiasmar en va, perquè quan s’acostava només s’havien d’apartar a un dels vorals perquè passés. Un còdol llençat a una bassa de tant en tant... i res. No en passava cap en tot el camí. Així és com arribaven a la plaça del poble i a l’escola. Segurament, després farien volar uns avions de paper a dins de l’aula que anirien a parar al cap del professor. I rebria el càstig qui menys se’l mereixia, probablement el que seia a primera fila atent a la pissarra i al guix que la dibuixava. Més tard, les carmanyoles d’alumini s’escalfarien en un fogonet que tenia el mestre en un racó de la classe. I quan ja havien acabat la lliçó, tornarien a peu fent el mateix trajecte plegats, que també era part de l’escola, és clar. On les pedres, els bassals, els carros i els cotxes -si és que n’arribava a passar algun- formaven part del temari.