una tarda amb l'elsa

Té les mans fines, amb taques -no gaires- pròpies d’una dona de 86 anys. Parlen de tota una vida pausadament i amb fermesa alhora, com imagino ho feien les notes del piano que durant tants anys va tocar. Feia més de vint-i-cinc anys que no la veia. L’Elsa em rep amb un ampli somriure i un look del tot actual: camisa texana amb incrustacions metàl·liques, pantalons Slim en una tonalitat beige, cabells curts, grisos, pretesament desordenats i unes arracades de brillants amb forma de margarita, precioses, “les hi tinc molt de carinyo, eren de la meva mare, però ja em pengen massa, veus?”, em diu.

Al saló, unes prestatgeries blanques plenes de llibres, un sofà chester en vellut verd oliva dels que tant m’agraden, olis sobre teles replicant Gauguin i un projecte original d’un hall del Liceu que no es va arribar a dur a terme mai. Al dibuix s’hi aprecia una escalinata amb una barana en forja d’estil modernista i una font que recorda a la de Trevi. A sota, el seu piano ben tapat. Li pregunto si ja no el toca mai i amb gest contundent em fa que no amb el cap. Com si ja no li quedessin més composicions per interpretar a la vida. Com aquell que ja ho hagués escoltat tot. A l’altre costat de la sala ens acompanya el seu marit, somrient i absent, ara malalt d’alzheimer.

 - Encara trobo molt a faltar la teva tieta, saps? Jo me l’estimava molt.

Els havia unit una gran amistat des de la seva joventut. De quan una lluïa un avançat estil garçon parisenc i l’altra destil·lava un aire molt Tippi Hedren.

Els ulls se li embassen de llàgrimes molt discretament i em parla dels fills, dels néts, de la Victòria dels Àngels, de la seva tieta i professora d’aquesta, dels seus deixebles...

 - Mantinc contacte amb vuit o deu d’ells... m’ha donat moltes satisfaccions, moltes, això de fer de mestra.

Amb els ulls vidriosos em mira fixament i mig somriu. M’agafa les mans per parlar-me en veu baixa.

 - La veritat és que estic molt sensible últimament i amb això del meu marit ploro cada dos per tres... però a la gent els dic que tinc la vista cansada o que estic amb conjuntivitis. Vah! Res d’això, res d’això, creu-me.

Les mans de l’Elsa fa molts anys que ja no toquen el piano ni l’arpa, tot i que va ajudar a aprendre l’art d’imprimir les millors melodies a molts dels seus alumnes del Conservatori de música del Liceu. Damunt del piano una fotografia d'ella en la seva maduresa, rossa, guapíssima, d’una bellesa entre la Tippi Hedren i la Bo Dereck, tal i com jo la recordava la darrera vegada que la vaig veure.  

Un temps enrere em trucava molt emocionada per felicitar-me per les Cinc dones de veritat: “m’ha arribat moltíssim, Jèssica...”. En l’aire queden coses que aquí no transcric, perquè no tot allò que es parla o es viu s’ha de posar per escrit. Però la conversa es va estendre de manera que qui va acabar emocionada vaig ser jo. Pensava en aquells que ens han anat deixant pel camí i que tants i tan vius records han deixat en les nostres vides. I també, que ens van calar fort perquè ells mateixos quan vivien ho feien intensament. Vaig pensar en els moments. En ells mateixos. I vaig estar dies pensant-hi.

Diumenge al matí, mentre tornava de córrer, sonava el telèfon. Vaig contestar enseguida. Era la veu estriada de l’Elsa que em demanava un altre llibre per regalar aquests nadals. “Sempre dic que seran els últims que faig, i mira, no hi ha manera...”

I semblarà una tonteria, penso que difícilment s’hagués donat la situació de cap altra manera.

Però només per aquests moments compartits amb gent tan estupenda com l’Elsa, penso que ja va valdre molt la pena escriure’l. Per mi són un regal que no té preu.


Com el 2014 per aquestes dates, com l'any passat, aquest també. Bon Nadal des de La Bústia Groga.