lucrècia (i la mirada pròpia)

Mirar per la finestra. Un pati interior. Un cel durant la nit. Un matí sota els núvols. El no res per acabar mirant endins. Diria que és el que de manera natural més s'assembla a la meditació. I que, de manera natural també, feia essent només una nena.

Potser em repeteixo... A la vida, en les nostres converses, tendim a repetir-nos. No recordo quan va ser. De tant en tant encara ho faig: mirar el cel, la resta, el no res, per acabar fent-ho endins. Suposo que les paraules que em surten no són més que un reflex d’allò que veig per aquella finestra.

La meva rutina diària segueix, més enllà de les paraules, molt abans diria, i per moments penso que no sé què coi faig escrivint. Exposant-me públicament. Ho dic escric tal i com ho sento. Quan prenc distància (que és com millor es veuen les coses), sovint em sobrevé un sentiment del ridícul molt contradictori, per la mateixa raó que el fet d’escriure en si implica: fer públic els teus pensaments més íntims.

Cada persona és un món. Cada moment és únic. Cada paraula amb què ho descrivim, singular. I no sé si tapar-les. No sé si emmudir-les o bé polir-les perquè el món i les persones llueixin millor. O bé, tal i com són o eren en el seu estat natural. Sense signes d’exclamació ni retòrica que les emmascari. Què fer?

Vull pensar que forma part del procés evolutiu en l’escriptura. En qualsevol faceta de la nostra vida ens passa. L’única manera d’avançar és tenint dubtes i resolent-los. Així és com es construeixen les coses.  Així és com se n’aprèn.

Llegeixo amb subratllador per anar-me’n molt lluny en el temps. Tant com 2.600 anys enrere. Roma començava a constituir-se com a ciutat, amb els seus temples, edificis públics, cases particulars i, fins i tot, allò que comunament més comparteixen els seus conciutadans: una xarxa de clavegueram públic (la Cloaca Maxima). Durant la construcció d’aquesta, molts van quedar tan esgotats que es van acabar suïcidant. L’obligatorietat que els imposava la monarquia no els deixava cap altre escapatòria. Havien de treballar de dies i de nits, sense cap altre opció, sota el fosc i humit subsòl de la ciutat. Com a resposta (als vius), el rei va fer clavar els cossos dels suïcides a unes creus amb l’esperança que actués com a efecte dissuasori en la resta. El fet és que la claveguera la van acabar construint perquè encara avui fa la seva funció.

La violació de Lucrècia pel pintor del Renaixement Tiziano

Mentre això passava, a uns sis quilòmetres de Roma es cometia una violació. Segurament no va ser l’única, però sí la que va transcendir segles més tard. Un grup de joves romans, entre ells el fill del rei Tarquini el Superb, arribaven borratxos al poble de Col.làtia. Posem que fos tardor o hivern, al relat no ho diu, però la filla d’un important cónsul romà teixia cobrellits amb fils de llana en un teler. Sota les ordres del fill del rei, la Lucrècia i les seves criades van deixar de teixir per servir el sopar als seus “convidats”. Després d’atendre’ls, imagino que menys amablement de com ho expliquen els llibres, és més, ignorant les constants insinuacions del fill del rei, la noia va marxar a dormir fastiguejada.

Durant la nit, incapaç de fer-ho sol, en Sext Tarquini entrava a la cambra amb un esclau, i a punta de ganivet va exigir la Lucrècia tenir sexe amb ell. Ella hi accedia amb llàgrimes i en silenci.

La jove va esperar que aquest marxés de casa seva per avisar el seu marit i el seu pare. Després d'explicar-los què havia passat es clavava un ganivet al pit. Segles més tard, poetes i autors, entre ells sant Agustí, posaven en dubte, no que s'hagués suïcidat, sinó que hagués estat violada, perquè al final: no ho havia consentit?

Torno a l’actualitat i miro per aquella finestra. Veig (veiem) discursos que sovint es repeteixen. Raons tan diverses com individuals que s’escapen del meu abast. Mirar en profunditat m’ajuda a entendre-les una mica millor.

Deixo el subratllador que ressalta les línies de la història de la Lucrècia.

Documentació:

SPQR. Una historia de la Antigua Roma. Mary Beard. (Ed. Crítica, 2016).