de camí a l'escola (any 1940)

Quan el meu pare era nen tenia per costum anar a peu a l’escola. Traçava un camí de gairebé dos quilòmetres des de la casa de pagès on vivia fins a la plaça de l’església on estava el mestre i l’aula amb els pupitres. La meva mare, en canvi, no s’havia de moure gaire per aprendre a llegir i escriure. L’escola era casa seva, no perquè fos la més aplicada de la classe, sinó perquè el seu pare n’era el mestre. L’edifici de l’ajuntament era, en el seu cas, un dos en un: la seva llar i la seva aula.

Durant el trajecte dels dos quilòmetres, aquell nen de set anys es reunia amb altres nens, igualment vinguts de masies que quedaven encara més allunyades. “Ehhhh! Pere, espera’ns!”. La carretera no era com ara. Vull dir que no estava asfaltada. I el concepte dels cotxes començava a ser tota una modernitat. I tota una estranyesa, també. La freqüentaven (i no sempre) carros tirats per cavalls. Pagesos que anaven de camp a camp. Marmanyers que anaven de poble a poble. Però els nens són nens des que la humanitat existeix. Els mou la curiositat, les coses noves, una energia imparable que va in crescendo. Alguns, els que venien de més lluny, portaven carmanyoles amb vianda per l’hora de dinar, al migdia. Plegats feien via, i mentre caminaven jugaven a cotxes. No és que portessin cotxets de joguet a les carteres, no. Feien volar la seva imaginació i s'apostaven per a qui seria el primer cotxe que passés per la carretera. “El primer que passi serà per mi!”.

Les pedres cruixien per sota la sola de les seves petites sabates. De lluny, el soroll d’un carro els feia entusiasmar en va, perquè quan s’acostava només s’havien d’apartar a un dels vorals perquè passés. Un còdol llençat a una bassa de tant en tant... i res. No en passava cap en tot el camí. Així és com arribaven a la plaça del poble i a l’escola. Segurament, després farien volar uns avions de paper a dins de l’aula que anirien a parar al cap del professor. I rebria el càstig qui menys se’l mereixia, probablement el que seia a primera fila atent a la pissarra i al guix que la dibuixava. Més tard, les carmanyoles d’alumini s’escalfarien en un fogonet que tenia el mestre en un racó de la classe. I quan ja havien acabat la lliçó, tornarien a peu fent el mateix trajecte plegats, que també era part de l’escola, és clar. On les pedres, els bassals, els carros i els cotxes -si és que n’arribava a passar algun- formaven part del temari.