un any pèssim

Ja he acabat amb en Fante, i he tornat. M’han agradat molt les dues coses. L’any pèssim del John Fante i l’Alt Empordà. 

Si hi ha una cosa que em captiva d’aquest escriptor és l’aparent senzillesa amb què escriu. Fa autèntica prosa poètica de les foteses de la vida, dels gestos més insignificants, de la quotidianitat, i ho transforma en tot un espectacle per als sentits. És el poder d’un gran escriptor que no va ser reconegut com a tal fins després de la seva mort. Amb Un any pèssim he rigut a pulmó obert aquests dies, estirada a l’hamaca que quedava sota l’ombra de la noguera de Mas Ribas. La xafogor esclafava l’aire. Però tot i així, encara me’n sortia dels pulmons per riure de les exagerades comparacions que hi feia en Dominic Molise, l’alter ego d’en Fante a la novel.la, un adolescent que només somia amb ser un gran jugador de beisbol i poder així ajudar la seva pobre família. 

Aquí ho torna a repetir, com qui no vol la cosa fa servir un recurs narratiu que ja em vaig trobar a Pregunta-ho a la pols i que em va encantar. En aquella era la pols, la pols literal. A Un any pèssim és la neu. Les volves blanques, suaus a vegades, brusques i tallants com agulles d’altres. Aquesta intencionada imatge de la neu caient constant durant tota la història és el símbol del llastre familiar. El determinisme amb què creu que ha nascut: la pobresa i els seus orígens italians el van marcar en gran mesura durant tota la seva obra. Un pare castrant que no el deixa evolucionar, però que, a diferència de La germandat del raïm, una altra de les seves excel.lents novel.les, en aquesta estableix un diàleg més íntim amb el seu progenitor, i intueixo que en realitat el que voldria haver tingut però no va tenir. 

John Fante, sota el meu parer, fa un retrat excepcional de l’Amèrica de la depressió dels anys 30, més excepcional ho fa el fet que és des de l’òptica d’un fill d'immigrants que intenta obrir-se pas en una terra de grans oportunitats, com diu ell. Aquesta visió de l’alteralitat fa especial aquest tipus d’escriptors, perquè s’assenten sobre una realitat sovint deformada des de fora, i que ells saben traslladar com ningú perquè l'han viscut en primera persona. 

Poc després de llegir aquest paràgraf que citaré ara, deixava el llibre sobre la tovallola. Vaig anar passejant fins al moll grec per la platja de Sant Martí d’Empúries amb els meus fills. Un cop allà, ens va sorprendre la grandària del moll, i la seva resistència a les onades i el vent malgrat el pas del temps. De tornada per la vora del mar, amb els nostres peus enfonsats a dins, el Llibert va dir: “I pensar que aquesta aigua és exactament la mateixa que van trepitjar els grecs i els romans de fa més de dos mil anys...”. 

Em va fer aturar i pensar. Com també va fer-ho el paràgraf que vaig deixar suspès a la tovallola. 

- Saps qui és en Joe DiMaggio, pare? I en Tony Lazzeri i el Frank Crosetti? 
- Jugadors de beisbol – va dir amb un grunyit. 
- Has sentit a parlar d’en Babe Pinelli, d’en Lou Fonseca, d’en Ron Pelligrini? 
- Més jugadors de beisbol. 
- D’en Vic Monte, del Sam La Torra, del Boots Zarlingo? 
- Jugadors de Beisbol. 
- Persones, pare! Éssers humans com tu i com jo. Fills de sastres, de carnissers, de pescadors. De barbers i miners. Italoamericans de llars com la nostra, de tots els racons d’aquesta terra d’oportunitats. I saps què es diu de les oportunitats, pare? 
- Digues-m’ho tu, que ho saps tot. 
- Que només es presenten una vegada. 

UN ANY PÈSSIM. John Fante (1908-1983)