porz goret

De vegades tinc la sensació que el meu lloc original és una illa del nord, tan poc habitada com la d’Ouessant. O algun lloc inhabitat de la Patagònia, amb restes de glaciars mil·lenaris i que tinc de fons de pantalla a l’ordinador de la feina. Sempre que l’obro em quedo observant aquell paisatge uns minuts. Em dóna aire abans d’engegar el correu i connectar l’R-3. Els paisatges, com la música, com la poesia, em serveixen per nodrir-me l’esperit i activar les neurones. Quan anava a l’institut no existia la música del Yann Tiersen – que sovint em poso-, però ja aleshores tenia la mania d’estudiar les matèries escoltant música clàssica. M’ajudava a concentrar-me i a aïllar-me del món exterior. Encara ara conservo aquesta mania a l’hora de llegir i d’escriure. Agraeixo enormement la creativitat, l’enginy i l’esforç dels músics per crear tanta bellesa. Disculpeu-me si sona cursi. Però ho escric tal i com ho sento. 

Ouessant és una illa de la Bretanya francesa, i allà va néixer el compositor Yann Tiersen. Si sortim de les composicions que el van donar a conèixer pel film d’Amélie, sempre que sento les seves notes és com si escoltés les onades del mar i el fort vent una tarda sobre una illa deserta. Porz Goret és una població d’Ouessant, i també una cançó de l’artista bretó que fa encara més magnífic el paisatge i els colors grisos de l’illa.

Un d’aquests matins de vacances, molt de matí i encara fosc, llegia poesia d’en Martí i Pol, que considero d’una sensibilitat extraordinària com n’hi ha poques. Mentre el llegia, òbviament, l’acompanyava la cançó de què us he parlat fins ara. Impossible llegir-lo sense que se t’encongeixi el cor. 

Ho deixo tot, però estreno claror.

Faré un pas més i fugiré de mi

per preservar l'empremta d'un desig

que sé que mai no m'abandonarà....

Perdre la hisenda em dóna llibertat.

El mirall s'ha trencat en mil bocins

i en cadascun m'hi veig, desmesurat.

Amor, amor que em crides quan no hi sóc,

¿Per quins camins massa sovint te'm perds

si et duc al sexe, al cor i al pensament?

Ho deixo tot i aprenc codis secrets

en el silenci lúcid de la nit.

Demà em dibuixaré en una paret,

demà passat, si em vaga, faré el mort

i al tercer dia ressuscitaré.

Després els versos es riuran de mi

i jo em riuré dels versos, complagut.

Seré molts o potser no seré cap.

Ho deixo tot, aprofiteu-se'n, gent.

Al que no sóc li agrada el desgavell.

Tot el turment em turmenta ben poc.

Només un cos de dona em fa feliç

i ara el descric tancant, solemne, els ulls.

Espero el llamp que m'ha de redimir.

A poc a poc, em posaré dempeus.

S'apropa el gran moment. Ho deixo tot.

PUNT I FINAL. Miquel Martí i Pol