l'esmorzar , hivern del 1940

Els pots de confitura de carbassa eren a dins d’unes prestatgeries que hi havia al rebost. També hi tenia conserves de tomàquet que havia deixat preparades a l’estiu, després de collir-los al camp. Corria un vent humit a primera hora que entrava per la porta que acabava d’obrir de bat a bat. Així romandria la resta del dia. Les seves mans eren grans, i amb elles tallava la cansalada que conservava dins del llard amb què la fregiria durant mitja hora a la paella. Les oques, els ànecs i les gallines començaven a esgarrapar la terra de l’era que hi havia a l’entrada de la casa. La figuera i les pruneres eren nues, com la gran noguera que a l’estiu donava ombra fresca i quilos de nous tendres. L’immediat era preparar l’esmorzar. La corna de la cansalada ja era ben rossa. A fora, el vent s’havia aturat i el cel començava a tenyir-se d’un blau marí. Després ja pensaria a agafar els ous, encara calents, i matar un pollastre per l’hora de dinar. Del sopar encara quedaven unes mongetes del ganxet amb patates que havia bullit el vespre anterior. Els seus ulls eren d’un verd grisós quan la seva vista s’enlairava per dir bon dia als dos fills petits, que observaven a peu dels fogons com fregia les mongetes amb el suc que havia quedat de la cansalada. Ells no ho preguntaven perquè sabien que el pare ja era a llaurar el camp. La terra és lenta però imparable. Res d’això passava pel seu cap, però. L’immediat era collir les cols que havien crescut durant hivern, després d’acomiadar-se dels seus fills que marxaven a peu a l’escola. A la cort l’esperaven els porcs i les truges. Hi apareixia ella amb un cubell ple de restes de pa, fruita i fulles de col per donar-los el seu esmorzar, que també era immediat. 

Al vespre, quan ja era fosc, la Teresa mirava el cel i observava els animals. Feia fred, però les estrelles i la calma en què reposava el bestiar presagiaven un bon inici de primavera. 

Pagesa collint cols (Joaquim Mir)