Dues tasses calentes de cafè i un tros de bescuit de xocolata al cos. Queden restes del sopar d’ahir als fogons i els plats bruts a la pica que després recolliré. John Cheever ho passa malament a la pàgina 181 dels seus diaris. Penso que deurien ser els cinquanta anys que tenia l’any 1962. Tensió sexual reprimida. La vida que s’escapa. El tren que encara es pot agafar. Pors humanes. Sento un dels nens que em crida, el tranquil·litzo, li faig un petó i torna a adormir-se.
Ahir era un assolellat dia d’hivern. Passes incomptables passejant per la ciutat. Mirades distretes assegudes al parc. Avui, encara és fosc a fora. Quan apugi les persianes el cel serà blau Klein. No penso en més enllà de demà. Com si les hores fossin anys i cada gest una vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada