Avui m’he aixecat pensant-me que era divendres, és clar que
ahir era dijous fins que vaig creuar la porta de l’oficina pensant-me que era
dimecres. És una cosa molt típica entre els del calendari gregorià,
equivocar-se de dies abans de posar els peus a terra o de que soni el
despertador o de creuar la porta de l’oficina, fins i tot, després de menjar-te
la torrada amb melmelada de dissabte creient-te que només tens deu minuts per
vestir-te i anar a la feina perquè és divendres.
De totes maneres –i tornant a l'inici- he aprofitat el
matí com si fos un diumenge. He tingut temps de reflexionar en silenci i de
llegir dos capítols del llibre del Carl Sagan, que és una bona manera
d’aprofitar les hores d’insomni. Ahir, per exemple, em vaig llevar sobresaltada
de matinada quan somiava que em tragava una mena d’ullal animal i se’m quedava
travat a la tràquea minuts després d’haver-me despertat. Fins que no vaig
llegir algunes pàgines de El món i els
seus dimonis, no me’l vaig acabar d’empassar. L’astrònom americà,
divulgador científic en vida tot i que sota el meu punt de vista un gran
humanista en la seva globalitat, sempre em dóna respostes a preguntes que a
vegades m’havia fet sobre l’Univers, em fa ballar el cap al voltant d’aspectes
de la nostra societat actual sobre els quals no hi havia parat atenció,
m’emociona i fa que m’adoni de la petitesa de la nostra espècie. En aquest
llibre fa un profund raonament contra tot allò que soni a superstició i
pseudociència, però sobretot és una defensa –en la línia del seu pensament- del
mètode científic com a eina fonamental per fer avançar les societats. M’encanta la seva atomicitat
del coneixement, citant, explicant sempre vida i obra dels seus mestres
predecessors i coetanis. I quan parlo d’atomicitat em refereixo a que té una
manera d’explicar les coses que fa que et vinguin ganes de saber més, de cercar
més, et desperta la curiositat i és aquesta visió tan àmplia de la realitat,
Universal en el sentit còsmic i terrenal en el sentit emocional del terme, que m'agrada tant. Ell
fa càlida la ciència, resumint de manera molt planera.
Dins del seu sentiment ateu de l’existència, amb el qual
m’identifico plenament, m’agrada destacar aquest paràgraf que he llegit a la pàgina 225 i
que trobo d’una sensibilitat extraordinària envers els seus pares. No és l’únic en
què parla d’ells, però copsa molt bé el seu sentit pragmàtic de la vida.
Els meus pares van morir fa anys. Jo estava molt unit a
ells. Encara els trobo a faltar moltíssim. Sé que sempre serà així. Anhelo
creure que la seva essència, les seves personalitats, allò que tant vaig
estimar d’ells, existeix -real i veritablement- en algun altre lloc. No
demanaria gaire, tan sols cinc o deu minuts a l’any, per exemple, per
parlar-los dels seus néts, per posar-los al dia de les darreres novetats, per
recordar-los que els estimo. Hi ha una part de mi – per molt infantil que soni-
que es pregunta on estaran. ‹‹Us va tot bé?››, m’agradaria preguntar-los.
L’última paraula que se’m va ocórrer dir al meu pare en el moment de la seva
mort va ser : ‹‹Cuida’t.››
A vegades somio que parlo amb els meus pares i, de sobte,
immers encara dins l’engranatge del somni, s’apodera de mi l’aclaparadora
constatació que en realitat no van morir, que tot ha estat una mena d’horrible
error. Per fi, estan aquí, sans i estalvis, el meu pare explicant acudits
dolents, la meva mare aconsellant-me amb tota sinceritat que em posi una
bufanda perquè fa molt de fred. Quan em desperto emprenc un breu procés de
lamentació. Senzillament, alguna cosa dins meu s’afanya a creure en la vida després
de la mort. I no té el més mínim interès en saber si hi ha alguna proba
contundent de si existeix.
Així doncs, no me'n ric de la dona que visita la tomba del seu
marit i parla amb ell de tant en tant, potser en l’aniversari de la seva mort.
No és difícil d’entendre. I, si tinc dificultats amb l’estat ontològic de la
persona amb qui parla, no importa. No es tracta d’això. Es tracta de que els
humans es comporten com humans.
Possiblement demà em desperti pensant-me que és dissabte i
em prepari les torrades amb melmelada encara que sigui divendres. Però la
lectura de primera hora no me la treu ni el calendari gregorià.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada