devia ser primavera

Rere la finestra hi ha una nena, juga a observar i mentre observa veu com els moviments més insignificants es fan grans. El ràpid aleteig dels pardals s’alenteix i el gat que enfila veloç pel tronc del pi s’hi queda hores que es fan eternes fins que el gos, cansat de bordar, gira cua i desapareix cap al final del camí. 

Mentre juga a observar, la nena es queda quieta, immòbil, és una manera de fer-se invisible, amb el poder que li atorga aquest estat. Se li aguditzen els sentits i es fa gairebé omnipresent. Una dona camina pel parc quan els rajos del sol travessen l’iris verdós de la nena. Em penso que només espera que transcorrin els minuts. El tren passa lent i desapareix. De fet fa un sotragueig ràpid, que dura uns quaranta segons, però les seves pupil·les veuen tots i cadascun dels passatgers que hi van a dins. Li ha semblat escoltar el clic de la màquina de picar bitllets del revisor. Al seu davant s’hi asseu un noi de cabells llargs, llisos i castanys, que duu uns auriculars a les orelles. També ha vist una dona d’uns quaranta anys que la mirava per la finestra. Ha somrigut en veure que la nena l’observava i li ha fet un gest amb el palmell de la mà. La melena arrissada de la dona es va allunyant, sembla que encara somriu però ja no la veu. Just en aquell moment el sol de la tarda es reflecteix sobre els vidres dels vagons, que es mouen ràpidament, i el seu reflex il·lumina de manera intermitent el rostre de la nena, que es queda absorta esperant el final del darrer vagó. Tot passava llavors. La llum, el tren, el gat que baixava, el gos que tornava, els pardals que s’aposentaven, la dona que passejava. Callava i pensava. 

A la tarda, quan la cortina del sol rogenc cau 

Cada moviment que segueixo amb la mirada 

Queda fixat en la fina línia de l’horitzó. 

Els minuts es vesteixen amb ales 

Una ombra de dona i petjades 

Pensaments amagats corren dins d’un vagó. 

Se’n van. 

(...) 

Devia ser primavera. No recordo ben bé com seguia aquell poema. Recordo el color del cel, vermell, i l’estació al seu inici. I la pinassa que queia al repeu de la meva finestra. Aquells pins han crescut una barbaritat, i la Mixirres va morir fa uns vint-i-cinc anys. Recordo intacta la seva mirada felina i el ronc que feia quan es fregava per entre les meves cames. El boxer del veí mai va arribar a enxampar-la. 

En realitat, el poema només era una excusa per recordar tot allò.