Neixen de les aigües turbulentes
Preguntes obviades
Un cercle que és finit
I tu qui ets?
S’enfonsen els peus dins del fang
És el cos qui et separa
Els braços
El pit
L’estómac
El cor és dins.
Els ulls s’enlairen.
En la pupil·la és el destí.
Si l’obvies seràs tu amb la resposta.
Endinsa-t’hi!
Que l’ànima poruga no et destorbi.
Que l’empremta del fang sec
Només sigui un record d’aquells peus.
I la finitud del cercle, un fantasma del destí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada