no és cap espòiler, és la vida

Al llibre surt perfectament descrit el centre d’atenció i seguiment de les drogodependències. Les seves petites estances, el seu hortet, l'aire modest i el silenci en què esperen els seus pacients la corresponent dosi de metadona. No és cap espòiler, és la vida. La dels que per allà transiten i la que em vaig trobar jo, durant uns grisos dies de gener, d'ara farà un any.

Escric des del mòbil un any després.

Feia dos mesos que havia dinat a un bar de polígon amb la seva neboda. És una companya de feina i quedem algun migdia per dinar plegades. Mig menú és suficient, o bé un entrepà complet i alguna conversa trivial. Llibres, projectes de vida (fa poc que té parella), vacances previstes i bloc. Em preguntava com el tenia. I li exposava el meu proper projecte, llavors embrionari, d'escriure una novel.la basada en la vida d'una noia, ex-toxicòmana, a qui fa anys que conec. Al seu juvenil rostre -té només 27 anys- se li afegia, de sobte, una enorme riallada i un:

- ¿Qué dices? Mi tía es doctora especialista en tratar a drogadictos! Ella estaria encantada de hablar contigo, porque además da muchas conferencias sobre el tema... (aquell dia ella menjava uns espaguettis al pesto, ho recordo perfectament, i enrotllava l'última forquillada de pasta mentre m'ho deia).

Al meu rostre - menys juvenil, ja en sumo 41, ara- se li afegia una mirada absorta i un "vaya! pues va a ser que el destino se ha cruzado en mi camino para que siga con esto sí o sí."

En aquell moment no tenia encara el seu telèfon -el de la seva tieta-, ni cap idea de com plasmaria la història al llibre. Però tenia moltíssimes ganes de saber. De descobrir què em trobaria.

L'únic condicionant era que no podia donar el seu nom ni el del centre, tampoc. Dit i fet: m'obria les portes de bat a bat.

Era un dia (dos, van ser) gris, lleig, de gener. Fora indicacions aquí, les localitzacions les ficciono al llibre. Però aquells dies, aquella saleta d'espera, aquella dona que s'asseia al meu costat, amb rostre ensopit, de mitjana edat, ni idea de què feia més enllà d'esperar-se com jo, tot era real. El negre que s'esperava dret al fons del passadís, callat, juntament amb dos homes -blancs- un d'ells sense dents i amb els cabells grisos abans d’hora, engominats, tots amb robes d'un senzill que tirava cap a vell, imagino que ja de segona mà, o poc renovades. Tots esperaven el seu torn.  Per ordre els aniria cridant, un a un, la infermera, a qui també descric perfectament al llibre – vint-i-pocs, afable, amb llargues rastes i un piercing al nas- i la seva dosi de metadona, mar tranquil.litzadora d'opiaci que els arriba quan més la necessiten. Sí, és així. Em sobtava aquell silenci, i aquells ulls tristos, tan tristos de no saber on agafar-se, ves a saber si perquè mai s'havien pogut agafar enlloc o perquè els prims fils que els aguantaven s’havien trencat del tot. Tot, repeteixo, era allà aquells dies de gener. I ella. Ella que em feia passar amb un somriure a la seva consulta, situada a la primera habitació de totes les que hi havia al centre. Ella era qui rebia el primer filtre. Sense estridències. M'explicava casos, múltiples històries, abusos sexuals, bipolaritats, famílies destrossades, famílies que segueixen, pacients que no ho semblen ( no ho semblen?). No. Addiccions que s'amaguen rere l’opac cortinatge de l'alta societat, també. Es mostrava seriosa mentre m'ho explicava, i m'ensenyava el centre després d'advertir-me en veu molt baixa que no deixés el mòbil a la seva consulta "per si de cas".

Al registre de gravació queden informacions clau que em van ser de gran utilitat. Essència d’alguns dels casos que perfilo al llibre. Vaig parar l’enregistradora quan em parlava de les seves dues filles, cinc minuts abans que sonés el telèfon de la consulta. M’havia de deixar. Era un pacient que arribava amb el mono. No es podia esperar. Anava per feina. Ens acomiadàvem amb el desig de veure’ns un dia amb més calma, per fer un cafè.

Al mes d’agost ens arribaven les vacances a gairebé tots. Enmig de tot, molts mesos d’espais omplerts amb el tràfec del transitar diari. Gairebé tot es parava. També els 51 anys del cor del seu marit un dia d’agost de vacances mentre eren a Cadaqués. M’assabentava quan tot començava a tornar a la normalitat, a la petita cuina que tenim per dinar a la feina. La trucava per donar-li el condol i tots els ànims que es puguin donar en situacions com aquestes, que sempre et sembla que són pocs perquè mai s’està prou preparat per afrontar-ho. Penjàvem sense gaires estridències, també.

Segueixo escrivint des del mòbil.

Les vides de les persones que ja no hi són queden exactament allà on eren quan van marxar. Les que queden seguiran obrint portes a les consultes, esperant el seu torn perquè els cridi la infermera, anant a dinar a un bar de polígon, omplint els migdies amb mig menú, entrepans complets i converses trivials. No és cap espòiler, és la vida tal com és.