Anne Sullivan, la professora que va donar el món a la Helen Keller

Quan l’escriptor anglès Charles Dickens tenia trenta anys va anar de visita a l’Institut Perkins per a cecs de Boston. Era l’any 1842. Allà va conèixer la Laura Bridgman, una nena sorda i cega que va fer grans avenços en la comunicació gràcies al mètode dactil.lològic emprat amb les mans. Va escriure sobre ella a les seves American Notes: 

Els seus sentiments socials i els seus afectes són molt forts, i quan està asseguda fent feina o a prop d’algun dels seus amiguets, es retira de la seva tasca a cada moment per abraçar-los i petonejar-los amb una serietat i calidesa que resulten commovedores. Tan forta sembla la tendència natural del pensament a posar-se el vestit del llenguatge, que sovint es posa amb el llenguatge dels dits, lent i tediós com és. Però és només quan està sola que està callada, perquè si s’adona de la presència d’algú al seu voltant, es mostra inquieta fins que pot seure’s amb ell, agafar la seva mà i conversar-hi una estona per mitjà d’un senyal. 

Helen Keller de nena i la professora Anne Sullivan, el 1888

Uns quaranta cinc anys després, aquelles American Notes arribaven a la casa del propietari del diari Tuscumbian North Alabama, l’Arthur Keller, ex-capità de l’exèrcit confederat. Estava casat en segones núpcies amb la Kate Adams, una dona vint anys més jove que ell, culta i filla de militar. És en aquest punt on comença la pel.lícula, Un miracle per a Helen Keller, un remake d’aquella de l’any 1962 que va obtenir un parell d’Òscars. La vaig veure l’altre dia no sense fer-me un fart de plorar. Sovint hi ha coses que se’m queden a la memòria com adormides però de manera latent, com si d’alguna manera no em deixessin descansar fins a treure’n l’entrellat del tot. Vaig sentir parlar de la Helen Keller fa més d’un any al doctor Mario Alonso Puig durant una de les seves xerrades. La citava com a exemple de superació i em va cridar l’atenció aquella frase amb què l'americana va respondre a un periodista cap al final de la seva vida, quan li va preguntar: senyoreta Keller, hi ha alguna cosa pitjor que ser cega? Sí, és pitjor poder veure i no tenir una visió, perquè com veiem el nostre futur determina el nostre present. 

Xerrant de gent gran i de dones exemplars l’altre dia al despatx, em va venir al cap aquesta dona. El circuit sinàptic es posava en marxa de nou i reprenia la biografia d’aquesta escriptora nascuda el 1880 a Tuscumbia, Alabama, i que amb dinou mesos d’edat va patir unes fortes febres escarlatines (hi ha qui diu que podria haver estat una meningitis), que li van provocar la pèrdua de la visió i de l’oïda, i per consegüent, també de la parla. La Helen va estar uns anys sumida en una absoluta i total foscor, i en un absolut i total silenci, que li provocaven un continu malestar que expressava a través d’atacs de ràbia i d’ira. Havent llegit el relat de Dickens i esperançada, la seva mare va decidir posar-se en contacte amb l’Institut Perkins per a cecs perquè busquessin una institutriu per a la nena que caminava a palpentes per la granja on vivien. Ja aleshores la mare havia tingut un segon fill, encara de mesos quan apareix a la biografia la gran artífex de la futura vida d’aquella nena: l’Anne Sullivan. 

Els pares de l’Anne Sullivan van fugir de la Gran fam irlandesa de mitjans del segle dinou i van emigrar cap als Estats Units. L’Anne va néixer quan ja vivien a Massachussets, l’abril del 1866. A la pobresa i la fam, s’hi va afegir la mala salut, i quan l’Anne tenia cinc anys va contraure tracoma, una malaltia que va lesionar seriosament la seva vista deixant-la gairebé cega. Dos dels seus quatre germans van morir d’infants i malgrat que la mortalitat infantil era en aquells temps molt corrent, no puc deixar de pensar en el dolor de les mares que patien aquelles pèrdues i com les remuntaven tenint encara més descendència. És impressionant la força i l’instint de supervivència que tenim els humans. Malauradament la tuberculosi va afectar la seva mare, que va estar malalta un temps fins que va morir quan la nena tenia només vuit anys. Incapaç de tirar endavant amb els fills, el seu pare va enviar-los a una casa de caritat, la Tewksbury Almshouse, on pocs mesos després també va morir el germà gran de l’Anne, afectat també per una branca de la tuberculosi que comença als malucs. L’oportunitat li va arribar als catorze anys, el dia que membres d’una comissió especial per a cecs van visitar Tewksbury, i la noia no va parar de seguir el grup fins a poder parlar amb ells i convèncer-los que la portessin a una escola d’educació especial. Així va ser com, el mateix any que naixia la Helen Keller, el 1880, una adolescent Anne Sullivan ingressava a la Perkins School per a cecs, a la vegada que es va anar sotmetent a diverses operacions per millorar la seva escassa visió. A l’escola va patir la humiliació d’alguns dels seus companys, a causa de la manca de modals i la ignorància amb què va entrar, però allò, lluny de desanimar-la va suposar un repte per a ella, i aviat destacaria com l’alumna més brillant de l’escola. L’any que en feia vint, es va graduar amb honors, i va ser l’encarregada de fer el discurs de graduació l’any 1886. Estant a l’escola va aprendre i treballar, juntament amb la mateixa Laura Brindgman, l’alfabet manual per a cecs i sords. Experiència que li serviria perquè uns mesos després, el març del 1887, el director de la Perkins la requerís per a la feina d’institutriu de la Helen Keller. 

La Helen Keller tenia llavors set anys i l’únic llenguatge que sabia era que si l’apartaven volia dir que marxés i si l’agafaven del braç que s’apropés. L’Anne Sullivan, amb molta paciència, va començar a guiar la seva alumna fent-li tocar objectes (una nina, una cullera, un got, la llana, un vestit) per associar-los a paraules mitjançant el llenguatge dactil.lològic. Per a un millor aprenentatge va aïllar-la durant unes setmanes de la seva família i va ser durant una lliçó, en què la jove professora va fer-li tocar amb una mà l’aigua que corria d’una font, mentre amb l’altra mà li lletrejava amb els dits la paraula Water, que la Helen va connectar el concepte del llenguatge de signes amb els objectes que l’envoltaven. Aquell mateix dia va poder dir (amb les mans) mare, pare, mestra i t’estimo. 

Gràcies a la instrucció de Sullivan, Keller va aprendre a prop de 600 paraules, així com les taules de multiplicar, i també a llegir amb l’alfabet Braille en qüestió de mesos. Aviat arribarien les notícies de l’èxit de Sullivan a l’escola Perkins, que va escriure informes per assentar-se com a institució de referència. Això va arribar a oïdes del Thomas Edison, del Graham Bell i del Mark Twain, que van voler trobar-se amb la Helen. Va ser gràcies a aquest últim que va conèixer el magnat del petroli Henry Huttleston i la seva dona, Abbie, qui, en no poder els pares de la Helen seguir pagant els seus estudis, van finançar el seu pas per la universitat de Harvard. Allà es va llicenciar en lletres i a banda de l’anglès també va aprendre alemany i francès. Més tard es va convertir en una oradora i autora de diversos llibres, gran defensora de les persones amb discapacitat. Es va unir al partit socialista i va escriure i fer campanya a favor de la classe treballadora, a banda de conèixer nombroses personalitats entre els quals el president d’Estats Units John F. Kennedy. 

En un moment de la pel.lícula, Un miracle per a Helen Keller, entre llàgrimes de desesperació i davant la irascibilitat de la nena que no entén la foscor i el silenci que la turmenten, l’Anne Sullivan li diu: si et pogués donar una paraula, una sola paraula, tindries el món per a tu! Doncs el va aconseguir. 

Ara penso en Charles Dickens i aquelles notes, i la importància d'allò que queda en els llibres, que no ho és tot, però mireu, és molt. 

Helen Keller llegint els llavis

L’Anne Sullivan va morir el 1936, als 70 anys. La Hellen Keller l’1 de juny del 1968 als 87 anys. Estan enterrades una al costat de l’altra a la Catedral nacional de Washington.

casta diva

emocionar-me escoltant la Callas ara que s’acaba l’estiu 

queda tota una vida rere el seu cant sostingut

diuen que trista en amors

gloriosa en l’èxit.

el cel il·lumina a tots per igual 

però el blau mai és el mateix, veritat?

avui travessava el carrer vell i pensava en totes aquelles vides

faltades que ja no hi són. 

Me les recordaven les façanes quietes, d’obra vista i repintades

Intactes. 

I el vi dolç que m’hauria agradat seguir compartint amb elles.

És meravellós que aquesta tarda torni Bellini amb la Callas,

pensava que era cosa de les fulles seques que em recorden

que ja està aquí la tardor.

la venus esgarrada

Londres, 1914. 

A la sala 30 de la National Gallery s’exposa La Venus del espejo del Diego Velázquez. Una sufragista, de cognom Richardson va entrar i va esgarrar la tela a cops de destral. Set talls entre les espatlles i la seva figura. Havien arrestat la fundadora de tot aquest moviment, l’Emmeline Pankhurst i “volia destruir la imatge de la dona més bella de la mitologia com a protesta contra el govern perquè han destruït la dona més bella de la història moderna”, va al·legar davant del tribunal. Li van caure sis mesos de presó. 

Velázquez la va pintar als voltants del 1650, i va ser el 1918 que van donar el dret de vot a les dones majors de 30 anys a Anglaterra. La Mary Richardson no suportava, va dir, com contemplaven els homes bocabadats la Venus nua. 

Dubto que s’hagués aturat ella a contemplar-la per un instant. Si ho hagués fet, la destral li hauria caigut de les mans. 

año nuevo

Cliqueu el play per escoltar la història d'avui:



Año Nuevo, autora: Joanna Walsh
Veu: Jèssica Roca

sobre l'escriptura i alguna reflexió

Quan vaig obrir el meu primer bloc l’any 2013 ho vaig fer com una manera de canalitzar el meu jo i tenir un lloc on donar cabuda a les meves inquietuds i interessos. No és cap secret quan dic que una greu crisi d’estrès laboral va acabar desencadenant una -bona- aptitud que feia anys que ja portava a dins. Això és tan llarg que vaig acabar fent-ne una novel·la d’auto-ficció titulada "L’administrativa" i que encara tinc per publicar. Espero que algun dia capti l’atenció suficient com perquè me la publiquin perquè al cap i a la fi, parla de com les persones quedem atrapades en l’actual sistema econòmic tal i com el tenim muntat. No he començat aquest escrit per fer promoció d’aquesta novel·la, de fet la tinc gairebé oblidada. No he parat d’escriure altres coses, una rere l’altra i de notar, a més, com he anat evolucionant com a escriptora sense proposar-m’ho a priori. Un matí, una conversa a la feina va fer desviar la meva atenció i allò em va obrir els ulls. Molt pocs dies després vaig obrir el bloc a "l’Elle" digital. Semblarà una frivolitat, però després d’aquella crisi (vaig estar quatre mesos i mig de baixa) i d’incorporar-me a la feina amb una altra perspectiva d’agafar-me millor les coses, vaig decidir que si obria el bloc era per escriure sobre temes que m’aportessin i aportessin, al mateix temps que jo aprenia ensenyava també els altres. D’allò va anar venint "La Bústia groga", "Cinc dones de veritat", "Ni un gram", "l’Imprescindible Oxigen", "L’administrativa", "Després de l´última abraçada" (per publicar aquests dos) i encara estic en continu moviment, fent un assaig sobre Bukowski i creant quan em ve qualsevol cosa al cap, com és ara mateix. Vinc de La Roca Village, ho tinc a deu minuts de casa per la ronda de Cardedeu i m’hi acosto només quan em fan falta sabates, perquè calço un 42 i allà trobo alguna botiga on encara tenen calçat de dona d’aquesta numeració. Mai m’ha agradat anar a centres comercials i menys amb el sentit que se li dóna des de fa uns anys cap aquí: consum com a temps d’oci, com si avorrir-se o entretenir-se en qualsevol altre cosa que no impliqui diners fos una opció pobra. Intento estar-hi el mínim de temps possible, no més de deu minuts, vaig directament a la Timberland o la Camper i si trobo alguna que m’estigui bé pago i marxo. No sé, però penso que això algun dia farà un pet com una gla. Mentrestant haurà donat llocs de feina i haurà generat moviment econòmic, és clar, però si algun dia aquests turistes que venen decideixen marxar de compres a un altre país que es posi més de moda doncs ja podem tancar la paradeta. Però no és això el que m’espanta, és el sense sentit del consum pel consum, i la dimensió global que està adquirint. Potser sóc un bitxo raro. Ja he deixat al sabater unes tipus ballarines que he trobat per 25 euros, és l’avantatge de tenir un número poc habitual, que trobo ofertes bé de preu de parells que queden obsolets. 

Normalment repasso les notícies a la premsa on-line, mai per la xarxa, però he encès la tele per veure una pel·li i estava TV3 posada d’ahir. Em sembla que sempre ha tingut molt bons cronistes a internacional. Estaven relatant l’atemptat jihadista a l’Afganistan, un fanàtic immolat enmig d’un casament xiïta. 63 morts. Després que si el govern d’aquest país està acordant la marxa de tropes nord-americanes a canvi de no donar refugi als jihadistes, i que els jihadistes estan enfadats per això. I BUM. També greus disturbis a Portland, una de les ciutats més progressistes dels Estats Units, entre grups d’extrema dreta i antifeixistes que ja es van manifestar contra el govern de Trump quan va sortir electe. I el vaixell de L’Open Arms amb gent que fuig de la fam i de conflictes a l’espera d’un món millor al continent europeu. Com a escriptora sempre he preferit fotografiar la realitat que m’envolta a través dels meus relats, poemes i novel·les, per a mi és la millor manera d’empatitzar amb les persones. El lector ja és prou intel·ligent com per extreure una lectura social de la història que estic explicant. A més, crec que mai se m’ha donat bé el gènere de l’opinió perquè no tinc prou coneixements com per argumentar segons quins temes, i perquè res és blanc ni negre -ara que està tan de moda polaritzar les coses per les xarxes virtuals. Prefereixo mirar les notícies i fer-me la meva pròpia lectura. Acabo d’escriure això sense saber opinar, però tancant el televisor amb els mals endèmics de sempre: interessos de poder, fanatisme i pobresa, mala peça al teler.

blue sea

Tot va començar amb la pujada. Feia un dia radiant, però a mi les pujades em maten. A peu, per descomptat, i si són especialment inclinades també en cotxe. Vam quedar a la casa de l'Estartit de la Montse, i em penso que vaig oblidar la darrera vegada que hi havia pujat. El navegador m'indicava ara gira pel carrer Atlàntic, ara pel Mediterrani, i això precisament era el que veia si mirava enrere, el blau del mar però ben avall. Tinc vertigen patològic, i cada cop que he de conduir el Mazda per carreteres que s'enfilen amb un grau d'inclinació superior al 40% ho passo fatal. Se'm tensa la musculatura del coll, se m'acceleren les pulsacions del cor i se'm queden els quàdriceps com a pedres. Però allà estava la Siri, amb la seva veu melodiosa i impassible, vinga prem l'accelerador i aguanta amb la segona que arribaràs, Jèssica. Els nens, que ja ho saben, miraven de tranquil·litzar-me, va mama que ho estàs fent molt bé, que no és tan estreta la carretera, ara aquest carrer a la dreta i ja hi som. 

Ja hi érem, tenien raó. Ens esperaven l'Emma, l'Storm i la Montse, a punt i sempre somrient. Vaig rebufar alleugerida i li vaig explicar el meu mal. Va sorprendre's amb un Ostres! Si? Una reacció normal davant d'una fòbia tan estranya, és clar. Després vam tornar a baixar la pujada, però llavors no em va fer cosa perquè tinc la impressió que frenant domino més el meu vertigen. O serà que em dirigeixo a terra ferma i això em dóna seguretat. Vam anar cap al port, on ens esperava el Xavi, l'amic de la Montse que ens portaria amb la seva menorquina cap a les Medes. Blue sea. Barquetes per desenes que s'ancoraven en boies al voltant de la Meda gran. Un sol espetegant i llençar-me per la borda per fer-me un bany. Tots es van anar llençant a l’aigua un a un. Vaig fer-ho unes quantes vegades malgrat que pensava que li tenia fòbia a ficar-me mar endins. Sovint ens pensem que tenim por a coses que mai hem fet. La vaig superar. Havia d'apaivagar la cremor del sol i el mareig que em pujava per la gola de tant en tant. Nens a l'aigua, ulleres del Decathlon per mirar els peixos i més blau cobalt. A sota, infinitat d'algues i sorra blanca que atorgaven aquest contrast de blaus tan característic de les aigües de les Medes. S'escoltava un guirigall que venia dels altres vaixells que rodejaven l'illa. No estàvem sols. Últim bany, engegada de motor i voregem les aigües que queden davant la cova del dofí. El Xavi fa un cop de timó i sentim un CLAC sec. Cop de timó. La barca avança mar endins. Cop de timó i la Montse: "Gira, no?". L'amic fa anar el braç d’un costat a l’altre movent la fusta. "No, no. No gira. Corre, truca el club que ens vinguin a rescatar". Cara de circumstàncies. Atura el motor i nervis. La menorquina avança uns metres més endins, mar endins, i es balanceja fort amb les onades. Passa una llanxa a tota velocitat i comencem a cridar, "eh!, eh!" Ens miren i ens saluden. No volem saludar. No els puc deixar marxar. Em trec el mocador de platja verd poma que duia posat i l'enlairo amb el braç, sacsejant-lo amb energia mentre els cridàvem. Giren cua i s'acosten. Són anglesos. És una llanxa petita que va fins a Roses. Fan cara d’haver-los trencat els plans per uns minuts però nosaltres només pensem en sobreviure. Els llencem una corda i ens acosten fins a la cara nord de l'illa. Ombra sobre més vaixells ancorats. Un iot d'uns quinze metres veu el panorama. Una família, avis, nets, més nets que treuen el cap. Ja havien rescatat un altre vaixell aquell matí. S’ofereixen a ajudar-nos. Els nens seuen expectants. Canviem la corda i ens acomiadem dels anglesos. Ens porten fins a la benzinera del port i aconseguim trepitjar terra ferma. Ja sabia jo que em donava més seguretat. La fusta del timó s'havia partit de quall. Sort de les gambetes a la planxa i la fideuà de l'hostal de Santa Clara que ens van fer passar l'ensurt i la gana. Blue sea. 

(A la Montse Romero, que m'ho va demanar)

la festa sorpresa

No sé com no hi vam caure. Solia tenir jet-lag cada vegada que tornava d’un viatge. I casualment va tornar de Corea el diumenge abans del seu cinquantè aniversari. La Lina era robòtica des del primer dia que la van contractar per portar el compte més important de l’empresa. Es posava taps per treballar i no suportava que poséssim la ràdio. Al cap d’uns mesos teníem un correu del director prohibint-nos la ràdio al departament. Vam guardar el vellet aparell Aiwa a dins d’un armari en fòrmica beige, també vellet. Tampoc suportava que atenguéssim les trucades telefòniques, però no podíem matar els clients i, malgrat posar-se uns taps d’espuma taronges a les orelles, de tant en tant ens feia callar amb un fort “TSSSSSST”. Ens miràvem els uns als altres astorats i ella seguia amb els ulls clavats sobre la seva pantalla, com si res. El telèfon seguia sonant, és clar. A la divisió teníem vàries tradicions des de feia un piló d'anys, entre elles tenir la ràdio posada mentre treballàvem. Una altra tradició era fer un regal entre tots als companys en el dia del seu cinquantè aniversari. Amb la Lina, malgrat l'estranyesa del seu comportament des de l'inici, vam fer el mateix. Va ser un dilluns de gener. Com el director tenia coneixement dels seus jet-lags, va convocar-la per a una reunió a les 10 h del matí d'aquell dilluns que complia 50 anys. Ho teníem tot preparat: els globus de colors, la pancarta amb lletres enormes felicitant-la, el pastís i un tiquet per a un dia de massatge i bombolles en un dels millors Spa de Barcelona. Val a dir que entre bambolines, sense que s'assabentés el director, vam estar especulant sobre el fet que no vingués. No home no, no pot ser! Que el Lluís l'ha convocada a una reunió, ha de venir... Ui, ui, ja veuràs com no, que us hi jugueu? Vaig dir jo amb menys fe que d'altres. Aquell dia tenia la regla i quan les dones tenim la regla tenim menys fe de l'habitual. Feia un sol espetegant al carrer, les agulles del rellotge de paret marcaven cinc minuts per les deu i la Lina no apareixia. A aquestes alçades teníem el Lluís descordant-se els botons dels punys de la camisa, mirant el mòbil infructuosament i dient-nos que apaguéssim les espelmes del pastís. Estàvem tots apinyats a dins del seu despatx, parlant en veu baixa, mirant de no fer soroll, i la dona no donava senyals de vida. Ni tan sols robòticament. El pastís era una mousse de xocolata, estava bo. Vam celebrar la festa sorpresa sense l'homenatjada. Va ser un dimarts de gener, el dia següent de menjar-nos el pastís. La vaig veure traient-se els taps taronges de les orelles quan li explicava a algú que havia perdut el telèfon a l'avió i casualment el tenien a objectes perduts de l'aeroport. Em va semblar escoltar Bohemian Rhapsody llunyà, que ens arribava de la ràdio del departament d'I+D. Després ens va fer callar amb un fort “TSSSSSSST”. 

Gent de poca fe.