sobre l'escriptura i alguna reflexió

Quan vaig obrir el meu primer bloc l’any 2013 ho vaig fer com una manera de canalitzar el meu jo i tenir un lloc on donar cabuda a les meves inquietuds i interessos. No és cap secret quan dic que una greu crisi d’estrès laboral va acabar desencadenant una -bona- aptitud que feia anys que ja portava a dins. Això és tan llarg que vaig acabar fent-ne una novel·la d’auto-ficció titulada "L’administrativa" i que encara tinc per publicar. Espero que algun dia capti l’atenció suficient com perquè me la publiquin perquè al cap i a la fi, parla de com les persones quedem atrapades en l’actual sistema econòmic tal i com el tenim muntat. No he començat aquest escrit per fer promoció d’aquesta novel·la, de fet la tinc gairebé oblidada. No he parat d’escriure altres coses, una rere l’altra i de notar, a més, com he anat evolucionant com a escriptora sense proposar-m’ho a priori. Un matí, una conversa a la feina va fer desviar la meva atenció i allò em va obrir els ulls. Molt pocs dies després vaig obrir el bloc a "l’Elle" digital. Semblarà una frivolitat, però després d’aquella crisi (vaig estar quatre mesos i mig de baixa) i d’incorporar-me a la feina amb una altra perspectiva d’agafar-me millor les coses, vaig decidir que si obria el bloc era per escriure sobre temes que m’aportessin i aportessin, al mateix temps que jo aprenia ensenyava també els altres. D’allò va anar venint "La Bústia groga", "Cinc dones de veritat", "Ni un gram", "l’Imprescindible Oxigen", "L’administrativa", "Després de l´última abraçada" (per publicar aquests dos) i encara estic en continu moviment, fent un assaig sobre Bukowski i creant quan em ve qualsevol cosa al cap, com és ara mateix. Vinc de La Roca Village, ho tinc a deu minuts de casa per la ronda de Cardedeu i m’hi acosto només quan em fan falta sabates, perquè calço un 42 i allà trobo alguna botiga on encara tenen calçat de dona d’aquesta numeració. Mai m’ha agradat anar a centres comercials i menys amb el sentit que se li dóna des de fa uns anys cap aquí: consum com a temps d’oci, com si avorrir-se o entretenir-se en qualsevol altre cosa que no impliqui diners fos una opció pobra. Intento estar-hi el mínim de temps possible, no més de deu minuts, vaig directament a la Timberland o la Camper i si trobo alguna que m’estigui bé pago i marxo. No sé, però penso que això algun dia farà un pet com una gla. Mentrestant haurà donat llocs de feina i haurà generat moviment econòmic, és clar, però si algun dia aquests turistes que venen decideixen marxar de compres a un altre país que es posi més de moda doncs ja podem tancar la paradeta. Però no és això el que m’espanta, és el sense sentit del consum pel consum, i la dimensió global que està adquirint. Potser sóc un bitxo raro. Ja he deixat al sabater unes tipus ballarines que he trobat per 25 euros, és l’avantatge de tenir un número poc habitual, que trobo ofertes bé de preu de parells que queden obsolets. 

Normalment repasso les notícies a la premsa on-line, mai per la xarxa, però he encès la tele per veure una pel·li i estava TV3 posada d’ahir. Em sembla que sempre ha tingut molt bons cronistes a internacional. Estaven relatant l’atemptat jihadista a l’Afganistan, un fanàtic immolat enmig d’un casament xiïta. 63 morts. Després que si el govern d’aquest país està acordant la marxa de tropes nord-americanes a canvi de no donar refugi als jihadistes, i que els jihadistes estan enfadats per això. I BUM. També greus disturbis a Portland, una de les ciutats més progressistes dels Estats Units, entre grups d’extrema dreta i antifeixistes que ja es van manifestar contra el govern de Trump quan va sortir electe. I el vaixell de L’Open Arms amb gent que fuig de la fam i de conflictes a l’espera d’un món millor al continent europeu. Com a escriptora sempre he preferit fotografiar la realitat que m’envolta a través dels meus relats, poemes i novel·les, per a mi és la millor manera d’empatitzar amb les persones. El lector ja és prou intel·ligent com per extreure una lectura social de la història que estic explicant. A més, crec que mai se m’ha donat bé el gènere de l’opinió perquè no tinc prou coneixements com per argumentar segons quins temes, i perquè res és blanc ni negre -ara que està tan de moda polaritzar les coses per les xarxes virtuals. Prefereixo mirar les notícies i fer-me la meva pròpia lectura. Acabo d’escriure això sense saber opinar, però tancant el televisor amb els mals endèmics de sempre: interessos de poder, fanatisme i pobresa, mala peça al teler.