Tot va començar amb la pujada. Feia un dia radiant, però a mi les pujades em maten. A peu, per descomptat, i si són especialment inclinades també en cotxe. Vam quedar a la casa de l'Estartit de la Montse, i em penso que vaig oblidar la darrera vegada que hi havia pujat. El navegador m'indicava ara gira pel carrer Atlàntic, ara pel Mediterrani, i això precisament era el que veia si mirava enrere, el blau del mar però ben avall. Tinc vertigen patològic, i cada cop que he de conduir el Mazda per carreteres que s'enfilen amb un grau d'inclinació superior al 40% ho passo fatal. Se'm tensa la musculatura del coll, se m'acceleren les pulsacions del cor i se'm queden els quàdriceps com a pedres. Però allà estava la Siri, amb la seva veu melodiosa i impassible, vinga prem l'accelerador i aguanta amb la segona que arribaràs, Jèssica. Els nens, que ja ho saben, miraven de tranquil·litzar-me, va mama que ho estàs fent molt bé, que no és tan estreta la carretera, ara aquest carrer a la dreta i ja hi som.
Ja hi érem, tenien raó. Ens esperaven l'Emma, l'Storm i la Montse, a punt i sempre somrient. Vaig rebufar alleugerida i li vaig explicar el meu mal. Va sorprendre's amb un Ostres! Si? Una reacció normal davant d'una fòbia tan estranya, és clar. Després vam tornar a baixar la pujada, però llavors no em va fer cosa perquè tinc la impressió que frenant domino més el meu vertigen. O serà que em dirigeixo a terra ferma i això em dóna seguretat. Vam anar cap al port, on ens esperava el Xavi, l'amic de la Montse que ens portaria amb la seva menorquina cap a les Medes. Blue sea. Barquetes per desenes que s'ancoraven en boies al voltant de la Meda gran. Un sol espetegant i llençar-me per la borda per fer-me un bany. Tots es van anar llençant a l’aigua un a un. Vaig fer-ho unes quantes vegades malgrat que pensava que li tenia fòbia a ficar-me mar endins. Sovint ens pensem que tenim por a coses que mai hem fet. La vaig superar. Havia d'apaivagar la cremor del sol i el mareig que em pujava per la gola de tant en tant. Nens a l'aigua, ulleres del Decathlon per mirar els peixos i més blau cobalt. A sota, infinitat d'algues i sorra blanca que atorgaven aquest contrast de blaus tan característic de les aigües de les Medes. S'escoltava un guirigall que venia dels altres vaixells que rodejaven l'illa. No estàvem sols. Últim bany, engegada de motor i voregem les aigües que queden davant la cova del dofí. El Xavi fa un cop de timó i sentim un CLAC sec. Cop de timó. La barca avança mar endins. Cop de timó i la Montse: "Gira, no?". L'amic fa anar el braç d’un costat a l’altre movent la fusta. "No, no. No gira. Corre, truca el club que ens vinguin a rescatar". Cara de circumstàncies. Atura el motor i nervis. La menorquina avança uns metres més endins, mar endins, i es balanceja fort amb les onades. Passa una llanxa a tota velocitat i comencem a cridar, "eh!, eh!" Ens miren i ens saluden. No volem saludar. No els puc deixar marxar. Em trec el mocador de platja verd poma que duia posat i l'enlairo amb el braç, sacsejant-lo amb energia mentre els cridàvem. Giren cua i s'acosten. Són anglesos. És una llanxa petita que va fins a Roses. Fan cara d’haver-los trencat els plans per uns minuts però nosaltres només pensem en sobreviure. Els llencem una corda i ens acosten fins a la cara nord de l'illa. Ombra sobre més vaixells ancorats. Un iot d'uns quinze metres veu el panorama. Una família, avis, nets, més nets que treuen el cap. Ja havien rescatat un altre vaixell aquell matí. S’ofereixen a ajudar-nos. Els nens seuen expectants. Canviem la corda i ens acomiadem dels anglesos. Ens porten fins a la benzinera del port i aconseguim trepitjar terra ferma. Ja sabia jo que em donava més seguretat. La fusta del timó s'havia partit de quall. Sort de les gambetes a la planxa i la fideuà de l'hostal de Santa Clara que ens van fer passar l'ensurt i la gana. Blue sea.
(A la Montse Romero, que m'ho va demanar)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada