la festa sorpresa

No sé com no hi vam caure. Solia tenir jet-lag cada vegada que tornava d’un viatge. I casualment va tornar de Corea el diumenge abans del seu cinquantè aniversari. La Lina era robòtica des del primer dia que la van contractar per portar el compte més important de l’empresa. Es posava taps per treballar i no suportava que poséssim la ràdio. Al cap d’uns mesos teníem un correu del director prohibint-nos la ràdio al departament. Vam guardar el vellet aparell Aiwa a dins d’un armari en fòrmica beige, també vellet. Tampoc suportava que atenguéssim les trucades telefòniques, però no podíem matar els clients i, malgrat posar-se uns taps d’espuma taronges a les orelles, de tant en tant ens feia callar amb un fort “TSSSSSST”. Ens miràvem els uns als altres astorats i ella seguia amb els ulls clavats sobre la seva pantalla, com si res. El telèfon seguia sonant, és clar. A la divisió teníem vàries tradicions des de feia un piló d'anys, entre elles tenir la ràdio posada mentre treballàvem. Una altra tradició era fer un regal entre tots als companys en el dia del seu cinquantè aniversari. Amb la Lina, malgrat l'estranyesa del seu comportament des de l'inici, vam fer el mateix. Va ser un dilluns de gener. Com el director tenia coneixement dels seus jet-lags, va convocar-la per a una reunió a les 10 h del matí d'aquell dilluns que complia 50 anys. Ho teníem tot preparat: els globus de colors, la pancarta amb lletres enormes felicitant-la, el pastís i un tiquet per a un dia de massatge i bombolles en un dels millors Spa de Barcelona. Val a dir que entre bambolines, sense que s'assabentés el director, vam estar especulant sobre el fet que no vingués. No home no, no pot ser! Que el Lluís l'ha convocada a una reunió, ha de venir... Ui, ui, ja veuràs com no, que us hi jugueu? Vaig dir jo amb menys fe que d'altres. Aquell dia tenia la regla i quan les dones tenim la regla tenim menys fe de l'habitual. Feia un sol espetegant al carrer, les agulles del rellotge de paret marcaven cinc minuts per les deu i la Lina no apareixia. A aquestes alçades teníem el Lluís descordant-se els botons dels punys de la camisa, mirant el mòbil infructuosament i dient-nos que apaguéssim les espelmes del pastís. Estàvem tots apinyats a dins del seu despatx, parlant en veu baixa, mirant de no fer soroll, i la dona no donava senyals de vida. Ni tan sols robòticament. El pastís era una mousse de xocolata, estava bo. Vam celebrar la festa sorpresa sense l'homenatjada. Va ser un dimarts de gener, el dia següent de menjar-nos el pastís. La vaig veure traient-se els taps taronges de les orelles quan li explicava a algú que havia perdut el telèfon a l'avió i casualment el tenien a objectes perduts de l'aeroport. Em va semblar escoltar Bohemian Rhapsody llunyà, que ens arribava de la ràdio del departament d'I+D. Després ens va fer callar amb un fort “TSSSSSSST”. 

Gent de poca fe.