ara entenc els teus silencis

Ara entenc els teus silencis,  

L’arqueologia entesa del sentiment guardat 

Rere el plor sostingut. Sempre tan amagat. 

Les ànimes que a estones visitaves al cementiri. 

Tan blanc i tan mut, callat pels anys fins a l’eternitat. 

Ara, la mirada trista que acompanyava la pèrdua dels teus. 

Tan càlida per instint, tan grisa per l’erosió dels dies 

Intensament viva quan tocava, 

De joves passes sempre pausades 

i força als braços que em sostenien. 

Ara potser, començo a entendre el que tu entenies. 

Rere els silencis discrets 

Que omplien l’estança dels que no hi eren, 

Només records dels qui varen pertànyer 

A tu tota una vida. 

Ara entenc la teva veu callada en les darreres albades 

Aquelles que ja no volies veure 

Quan t’obria la finestra per acostar-te-les. 

Tinc la teva veu guardada, encara que callis Pare, 

Per sempre més.

una reflexió, un poema i una ciutat entre les mans

Ahir al matí em semblava haver dormit profundament tota la nit. Era amb un cafè i les obres completes de la Rosalía de Castro al sofà i, per un moment, em va sobrevenir una cosa que creia haver pensat mentre dormia. Li vaig comentar al meu fill Llibert, que seia també al sofà, recent dutxat amb el seu batí de quadres i el seu I-Pad a les mans: "és curiós, la Terra gira sobre si mateixa a gran velocitat i, al mateix temps, al voltant del Sol també a gran velocitat i alhora tot el Sistema Solar sobre si mateix i, tot i així, no percebem el moviment." El nen va alçar la vista de l'I-Pad i em va dir sense titubejar ni un segon: "Sí, amb els dies i els anys." 

Em vaig quedar fora de joc. Els nens troben senzilles respostes a situacions que els adults ens entossudim a complicar. Vaig agrair-li la sàvia apreciació i, per transmetre-li un poc de bellesa, vaig llegir-li un fragment que em va semblar preciós d'A Orillas del Sar que tenia jo entre les mans. Té raó el Llibert, en aquest poema hi veig clar el pas dels dies i els anys a la Terra i la nostra galàxia fent les seves giragonses sobre ella mateixa, i també la plasticitat tan perfecta amb què la Rosalía descriu Santiago de Compostela. 

Cementerio de vivos! -murmuraba

yo al cruzar por las plazas silenciosas 

que otros días de glorias nos recuerdan. 

¿Es verdad que hubo aquí nombres famosos, 

guerreros indomables, grandes almas? 

¿Dónde hoy su raza varonil alienta? 

La airosa puerta de Fonseca, muda, 

me mostró sus estatuas y relieves 

primorosos, encanto del artista; 

y del gran Hospital, la incomparable 

obra del genio, ante mis tristes ojos 

en el espacio dibujóse altiva. 

Después la catedral, palacio místico 

de atrevidas románicas arcadas, 

y con su Gloria de bellezas llena, 

me pareció al mirarla que quería 

sobre mi frente desplomar, ya en ruinas, 

de sus torres la mole gigantesca. 

Volví entonces el rostro, estremecida, 

hacia donde atrevida se destaca 

del Cebedeo la celeste imagen, 

como el alma del mártir, blanca y bella, 

y vencedora en su caballo airoso, 

que galopando en triunfo rasga el aire. 

Y bajo el arco oscuro, en donde eterno 

del oculto torrente el rumor suena, 

me deslicé cual corza fugitiva, 

siempre andando al azar, con aquel paso 

errante del que busca en donde pueda 

de sí arrojar el peso de la vida. 

Atrás quedaba aquella calle adusta, 

camino de los frailes y los muertos, 

siempre vacía y misteriosa siempre, 

con sus manchas de sombra gigantescas 

y sus claros de luz, que hacen más triste 

la soledad, y que los ojos hieren. 

Y en tanto... la llovizna, como todo 

lo manso, terca, sin cesar regaba 

campos y plazas, calles y conventos 

que iluminaba el sol con rayo oblicuo 

a través de los húmedos vapores, 

blanquecinos a veces, otras negros. 

retrat en rhodoïd

Ves al detall. Estirava el coll mirant quin dels passadors en Rhodoïd m’agradava més. Ho pensava aquest matí, quan provava de col·locar-me un dels clips que aguantaven el recollit que m’havia fet abans d’anar a treballar. Tota l’estona s’afluixaven i acabaven caient. Això no passava amb aquells passadors que portava la tieta expressament de París, he pensat. Els tenia posats a l’aparador que hi havia rere el mostrador on cobrava a les clientes de la perruqueria de la Bonanova. Allà lluïen esplèndides diademes, passadors i pinces que recollien la cabellera a la manera clàssica o més moderna. Tria el que més t’agradi, em deia la tieta després que em pentinés la Marina, una de les oficiales que hi tenia treballant. Liso? Te lo quieres estirar? NOOO, con el rizo tan bonito que tienes, te pongo espuma y te quedará una melena preciosa! VISTE? Era dolça i colombiana la Marina. Mai em vaig atrevir a dir-li que no em deixés el cabell amb el ris natural. A vegades m’asseia al tocador central que hi havia al bell mig de la perruqueria, il.luminada pel llum blanc que entrava de la cantonada del carrer Calatrava. Al mirall hi veia reflectits els colls estirats amb els caps que es recolzaven al rentacaps, mentre les noies passaven l’aigua tèbia per les seves melenes. Quan la Marina acabava de passar-me el difusor amb el cap per avall, tornava a incorporar-me i l’únic que havia de fer era esperar. M’esperava a que li pintessin les ungles a la meva mare, normalment en un to perlat, i allà és quan estirava el coll mirant quin dels passadors o diademes en Rhodoïd m’agradava més. La senyora Raventós també esperava. Preguntava amb el tint i el paper d’alumini encara al cap. Aquella d’allà és la meva germana, i aquesta la seva petita. Aquell era el seu espai natural que dominava amb elegància i professionalitat. S’enorgullia cada vegada que hi anàvem. No tenia fills la tieta i ho brodava tallant els cabells amb navalla.

zombie

Tinc imatges difuses de les notícies d’aquella època, però aquesta la tinc clara: un carrer comercial barrat pel precinte policial ple de runes i el silenci posterior a l’explosió de dues bombes de l’IRA. Era a la localitat anglesa de Warrington, i va ser un 20 de setembre del 1993. Allà hi van morir un nen de tres anys i un altre d’onze. Tenia la impressió, en aquell moment, que ni l’IRA ni l’ETA acabarien mai amb la seva violència, en canvi, gràcies al rebuig de la societat enfront d’aquest tipus de lluita armada i al diàleg polític, hem pogut veure el final d’aquestes dues bandes terroristes. 

Dolores O’Riordan, la cantant del grup irlandès The Cranberries, va compondre, un any després d’aquell atemptat, Zombie, una cançó protesta contra aquelles morts i la violència que venien patint des del 1916. La cançó va calar fons en el jovent de l’època i va arribar a tot el món, fins i tot als bars musicals més de moda per on em movia jo llavors. Aquest tema va ser tot un himne. 

Demà farà un any de la prematura mort d’aquesta cantant de veu profunda i reivindicativa. 

postal de sitges

Mai més he tornat a veure aquell collaret de peces blaves. Amb els anys van quedar desgastades. Com les parades de Sitges des d’on hi penjava. Les cordes tibants amb altres collarets de colors han desaparegut. I aquells estius amb olor d’Aftersun al final del dia, també. Si de cas, la sal que hi havia a les tovalloles esteses al terrat, rememora avui aquells dies enganxada a les roques del penya-segat del Vivero des de llavors. I uns crustacis, entre milers, han tornat al Mare Nostrum, de dotze en dotze sobre altres safates d’acer, amanits només amb un polsim de sal gruixuda. Crec que el rellotge de l’església es va quedar aturat per deixar entre parèntesi un oasi en calma com una perla de Drexel. No tornarà el daurat sobre la meva pell, que es va esborrar fa anys, amb el cos i el cap enfonsats dins del mar durant la posta. El tren ens espera. I ja no queden les ombres d’alguns dels que hi van ser. Ara marxa, allunyant-me del tot d’aquell color blau profund que lluïa als vespres d’agost, mentre demanava un gelat de llet merengada al carrer del Pecat.

cèrvols a l'hivern

En alçar la vista de l’ordinador em vaig adonar que n’hi havia dues. Fins feia només uns minuts, sobre la prestatgeria on guardem els arxivadors del departament, hi havia LA postal de Nadal que ens havia enviat un proveïdor japonès. Solitària i digna com a únic símbol de la festivitat cristiana d’aquesta època. Anys enrere el mateix sobre de la prestatgeria estava ple a rebentar de postals d’arreu de la península i part del món. Enviar postals de felicitació per Nadal és una tradició en vies d’extinció. Ho comentava l’altre dia en veu alta. Abans, per la meva condició d’alta, sempre em tocava arreplegar el bon grapat que començava a acumular pols passat festes, i les llençava a les escombraries fins a rebre’n de noves l’any següent. N’hi havien amb el Naixement, moltes provinents de la península, o els clàssics pare Noel i paisatges nevats des de països anglosaxons, normalment. Els millors desitjos de felicitat i prosperitat per a l’any entrant i una rúbrica en boli o ploma al seu interior. Aquelles postals deixaven un pòsit d’il.lusió nadalenca en l’ambient que mai arribaran a tenir els missatges que es desfan virtualment.

Tota aquesta introducció, però, ve a col.lació de la segona postal que vam rebre d’un agent de Valladolid. Acabava de preparar una exportació al Marroc quan vaig alçar la vista per descansar els ulls. La prestatgeria de què us parlava la tenia just al meu davant. I vaig veure una postal d’uns bambis amb uns arbres de fulla caduca i tronc pelat, i un sol naixent, molt oriental, sobre un fons blanc. Què maca! Vaig exclamar. Em vaig aixecar per mirar qui l’havia enviat i vaig pensar que seria una d’aquestes d’Unicef. Vaig veure que era de l’Associació de pintors amb la boca i el peu. I de cop vaig pensar en aquell espai mut de persones que ens pensem que no existeixen. El món té tantes perspectives ... Vaig tornar a mirar el dibuix i vaig al.lucinar. I al seu darrere vaig descobrir el títol i l’autor de l’obra: CÈRVOLS A L’HIVERN, de JEONG PARK, pintor amb la boca, hi deia.

Jeong Park va néixer a Corea l’any 74, i als 16 anys es va trencar la primera i la cinquena vertebra dorsal quan es llançava a una piscina quedant-se tetraplègic. El mateix any de l’accident va començar a pintar amb la boca i només dos anys després es va formar acadèmicament a l’Associació d’artistes amb la boca i el peu. Combina aquarel.la amb oli o acrílic i fa meravelles com aquestes amb la boca. 

L’art no entén de fronteres físiques perquè la creació està en la ment de la persona. 

descobrint ben carson

Vaig descobrir el doctor Alonso Puig de casualitat no fa gaire a la xarxa, un dia que l’entrevistava el Jaume Barberà al programa Singulars. Em va captar enseguida l’energia i l’entusiasme amb què transmetia allò que explicava aquest cirurgià especialista en l’aparell digestiu. Parlava de com les emocions poden influir de manera directa tant en l’estat cognitiu, com en les malalties d’una persona. I feia tan fàcilment entenedor el llenguatge mèdic que gairebé t’agafaven ganes de posar-te a estudiar medecina. Em va semblar una persona brillant i sàvia, ja no tant pel seu saber, com per la seva manera de transmetre’l a fi de bé, sense por a expandir-lo entre aquells que l’escolten. Són persones que imanten i motiven. 

Tendeixo a ser reincident quan alguna cosa m’agrada molt, així és que ahir vaig estar escoltant-lo de nou en una sèrie de xerrades que organitza el BBV per al País digital i que estan francament bé. També he de dir que estan dirigides a una societat, la nostra, que té cobertes -i les sobrepassa- les seves necessitats vitals i acaba creant-se angoixes sovint innecessàries. Vull dir que aquest tipus de conferències a Ruanda, per exemple, no tindrien cap sentit. És important contextualitzar les coses. 

Mentre parla de filosofia de vida, de maneres d’agafar-se les coses i de connexions neuronals, el doctor Alonso Puig fa una cosa que m’encanta: sense adonar-te t’exposa un exemple tan concret i tan al.lucinant que et fa pensar que la vida realment és màgica. I això ho diu també textualment enmig de la narració. 

Al setembre del 1951 va néixer a la ciutat de la indústria automobilística per antonomàsia, Detroit, Benjamin Carson. Llavors tenia un germà més gran que la seva mare havia tingut amb el seu pare, tots dos procedents de nombroses famílies rurals de l’estat de Georgia. Quan el noi té vuit anys i una altra germana, la seva mare descobreix que el seu pare té una altra família en paral.lel. Decideix separar-se i per tirar endavant assumeix dues, inclús tres feines alhora netejant apartaments i oficines de Detroit. El noi es ressent de la situació familiar, és clar, i té greus dificultats a l’escola primària quan comença, a més a més, a rebre insults per part de companys de classe, cosa que naturalment el fa estar irascible i desenvolupar un caràcter fins i tot agressiu. 

La seva mare, que és conscient de la situació, decideix restringir les hores que els seus fills passen enfront del televisor i al carrer. Donat que no té prou diners per comprar-los, els obliga a anar cada dia a la biblioteca a llegir dos llibres per setmana i passar-li un informe detallat de la lectura, malgrat que ella amb prou feines sabia llegir (es va casar als tretze anys). 

Al curs següent el professor de ciències va treure una pedra a la classe i la va mostrar als alumnes. Què és això? Va preguntar-los sense que cap d’ells tingués ni idea. El professor va insistir, segur que no sabeu què és? El jove Benjamin tenia la resposta en el seu cap, l’havia vista entre les desenes de llibres que la seva mare li havia obligat a llegir. Va ser davant la insistència del professor que es va atrevir a aixecar la mà tímidament i va respondre: OBSIDIANA. Efectivament, va donar amb la resposta, però el professor va voler animar al seu alumne a explicar allò que sabia sobre l’obsidiana. I va parlar-li sobre composicions químiques, origen, usos, jaciments i no va parar fins a esdevenir un dels més prestigiosos neuro-cirurgians del món. L’any 1987 va ser el primer cirurgià en realitzar amb èxit l'operació de la separació de dos bessons siamesos, amb un equip de 70 persones i una durada de 22 hores. 

La meva assignatura preferida era estar al carrer, però afortunadament per a mi vaig tenir una mare que va creure que era intel.ligent. Ben Carson

*A alguns països l’obsidiana s’empra també com a escalpel per molts cirurgians, ja que les fulles ben elaborades d’aquest material tallen molt més nítidament que els bisturís d’acer d’alta qualitat.