dissabte, 19 de gener del 2019

una reflexió, un poema i una ciutat entre les mans

Ahir al matí em semblava haver dormit profundament tota la nit. Era amb un cafè i les obres completes de la Rosalía de Castro al sofà i, per un moment, em va sobrevenir una cosa que creia haver pensat mentre dormia. Li vaig comentar al meu fill Llibert, que seia també al sofà, recent dutxat amb el seu batí de quadres i el seu I-Pad a les mans: "és curiós, la Terra gira sobre si mateixa a gran velocitat i, al mateix temps, al voltant del Sol també a gran velocitat i alhora tot el Sistema Solar sobre si mateix i, tot i així, no percebem el moviment." El nen va alçar la vista de l'I-Pad i em va dir sense titubejar ni un segon: "Sí, amb els dies i els anys." 

Em vaig quedar fora de joc. Els nens troben senzilles respostes a situacions que els adults ens entossudim a complicar. Vaig agrair-li la sàvia apreciació i, per transmetre-li un poc de bellesa, vaig llegir-li un fragment que em va semblar preciós d'A Orillas del Sar que tenia jo entre les mans. Té raó el Llibert, en aquest poema hi veig clar el pas dels dies i els anys a la Terra i la nostra galàxia fent les seves giragonses sobre ella mateixa, i també la plasticitat tan perfecta amb què la Rosalía descriu Santiago de Compostela. 


Cementerio de vivos! -murmuraba

yo al cruzar por las plazas silenciosas 

que otros días de glorias nos recuerdan. 

¿Es verdad que hubo aquí nombres famosos, 

guerreros indomables, grandes almas? 

¿Dónde hoy su raza varonil alienta? 


La airosa puerta de Fonseca, muda, 

me mostró sus estatuas y relieves 

primorosos, encanto del artista; 

y del gran Hospital, la incomparable 

obra del genio, ante mis tristes ojos 

en el espacio dibujóse altiva. 


Después la catedral, palacio místico 

de atrevidas románicas arcadas, 

y con su Gloria de bellezas llena, 

me pareció al mirarla que quería 

sobre mi frente desplomar, ya en ruinas, 

de sus torres la mole gigantesca. 


Volví entonces el rostro, estremecida, 

hacia donde atrevida se destaca 

del Cebedeo la celeste imagen, 

como el alma del mártir, blanca y bella, 

y vencedora en su caballo airoso, 

que galopando en triunfo rasga el aire. 


Y bajo el arco oscuro, en donde eterno 

del oculto torrente el rumor suena, 

me deslicé cual corza fugitiva, 

siempre andando al azar, con aquel paso 

errante del que busca en donde pueda 

de sí arrojar el peso de la vida. 


Atrás quedaba aquella calle adusta, 

camino de los frailes y los muertos, 

siempre vacía y misteriosa siempre, 

con sus manchas de sombra gigantescas 

y sus claros de luz, que hacen más triste 

la soledad, y que los ojos hieren. 


Y en tanto... la llovizna, como todo 

lo manso, terca, sin cesar regaba 

campos y plazas, calles y conventos 

que iluminaba el sol con rayo oblicuo 

a través de los húmedos vapores, 

blanquecinos a veces, otras negros. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada