Ara entenc els teus silencis,
L’arqueologia entesa del sentiment guardat
Rere el plor sostingut. Sempre tan amagat.
Les ànimes que a estones visitaves al cementiri.
Tan blanc i tan mut, callat pels anys fins a l’eternitat.
Ara, la mirada trista que acompanyava la pèrdua dels teus.
Tan càlida per instint, tan grisa per l’erosió dels dies
Intensament viva quan tocava,
De joves passes sempre pausades
i força als braços que em sostenien.
Ara potser, començo a entendre el que tu entenies.
Rere els silencis discrets
Que omplien l’estança dels que no hi eren,
Només records dels qui varen pertànyer
A tu tota una vida.
Ara entenc la teva veu callada en les darreres albades
Aquelles que ja no volies veure
Quan t’obria la finestra per acostar-te-les.
Tinc la teva veu guardada, encara que callis Pare,
Per sempre més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada