com vaig descobrir la norah jones

Deu fer uns vuit anys, en una època en què els bessons encara depenien molt de les atencions paternals, i jo tot just sortia d'una forta crisi d'estrès laboral, vaig començar a acostar-me al bibliobús durant les tardes de dimecres.

Al poble no hi havia biblioteca encara, i al davant mateix de l'ajuntament s'instal.lava cada setmana un enorme bus groc que feia el servei de préstec bibliotecari. Els nens sortien d'escola a les cinc, així és que a les quatre jo em plantava al davant de les portes de la biblioteca amb rodes. Recordo amb especial afecte aquells primers dimecres de primavera. Devia ser primavera, sí. No buscava res concret, ni anava amb cap recomanació feta, però marxava d'allà, quatre tardes al mes, amb la bossa de roba farcida de CD's, revistes d'arquitectura, moda o ciència, pel.lícules i algun llibre d'assaig. Coses per desconnectar de les obligacions diàries, entretenir-me i fer-me les estones lliures més profitoses, en definitiva.

D'entre aquells compactes, i ja entrada la tardor, un dia en vaig agafar un amb la coberta ben vermella. Hi havia una noia morena, asseguda a terra, amb un vestit de ratlles blanques i negres i mirant al no-res. Em va capturar el seu aire naïf. No tenia ni idea de qui era ella, però en preguntar, a l'arxiu de la biblioteca la tenien catalogada com a cantant de jazz. "T'agradarà", em va dir l'instint.

Recollia els nens i de tornada, gairebé fosc, vaig posar el CD a l'aparell de música mentre preparava el sopar. Les notes del baix, del piano i la seva veu entre dolça i trencada em va atrapar enseguida. La cantant era la Norah Jones.

Després li seguiren altres compactes d'altres colors i un concert, aquest que us penjo aquí, que vaig veure des del pati de casa estirada a una hamaca, una xafogosa tarda d'agost de fa set anys. Un concert d'una nit d'estiu del 2007 a Amsterdam. I va ser allà, entre la meva hamaca, la xafogor i la veu de la Norah a la vora dels canals de fredes aigües, on m'hi vaig acabar d'enamorar. Impossible no fer-ho. 

L'instint com a guia gairebé sempre l'encerta.

converses inacabades

De tant en tant penjava algun capítol a la xarxa. D’aquells que, per la seva extensió, havies de desplegar amb un clic sobre el “veure més” si volies llegir-ne la seva totalitat. D’aquells que, per la seva extensió també, sovint passen desapercebuts entre mirades apressades que es passegen cegues per la jungla cibernàutica. Jo vaig optar per pitjar el “veure més” i endinsar-me entre unes línies que em van cridar l’atenció. Respiraven frescor i profunditat alhora. Gairebé sempre, les bones descobertes no són fruit de la casualitat, sinó d’un interès trobat. Només cal anar amb els ulls ben oberts i impregnar-te d’altres coneixements.

Així és com vaig descobrir els dietaris de l’escriptor valencià Toni Mollà. Mai he entès aquells que critiquen la literatura del jo, de l’auto-referència. Com si no fos literatura. Com si nodrir-se de la vida d’un mateix restés valor a la creativitat de l’autor i atractiu a la seva obra. Precisament perquè sóc coneixedora de la dificultat que comporta enfrontar-se al propi mirall totalment nu per a exposar-ho després, aquests escrits són els que més valoro. Complets he llegit Més enllà de San Francisco, Un adéu a la tribu i Quadern d’entretemps, llibres escrits amb la valentia de la primera persona, notes personals preses a través de la seva experiència vital, apunts dels seus viatges pels Estats Units i per Europa, en què cartografia un mapa subjectiu on s’hi barregen el to intimista dels fets més individuals amb la voluntat d’intervenir en allò públic. Destacaria d’ell la capacitat innata que té d’incorporar referents socioculturals en les seves notes. De manera natural introdueix autors, cites, obres literàries, cinematogràfiques, fets històrics i polítics, que encaixen com peces de rellotgeria suïssa en cadascuna de les vivències que relata. Jo, que espero poder anar-hi algun dia, de moment he viatjat literàriament a Nova York, -i quin viatge!- a través dels seus dietaris. 

“Morir deu ser deixar d’escriure” va deixar dit Joan Fuster, i “fer-ho -escriure- és per a mi com respirar per poder viure”, és el que li vaig dir un dia a un company de feina estranyat que jo ho fes. 

Justament de Joan Fuster m’arribaven unes Converses inacabades (Ed.Tàndem) una mica abans de les vacances d’estiu. “Per a Jèssica, amb la seguretat que les llegirà amb la mateixa atenció que jo les vaig escoltar”, em dedicava en una de les pàgines interiors el seu autor, Toni Mollà, a qui li agraeixo el gest enormement. 

Va ser entre els anys 1991 i 1992 que un jove Toni va mantenir unes converses amb l’escriptor de Sueca amb la intenció de fer-ne un llibre en format literari i revisat pel mateix Fuster. La mort sobtada d’aquest, el mes de juny del 92, va deixar inacabat aquell projecte inicial, però això no va impedir que el contingut d’aquelles converses es publiqués el desembre d’aquell mateix any. 

Vaig començar el llibre abans d’agafar el vol cap a Nàpols i ja des de la primera pàgina em va atrapar el sentit de l’humor tan àcid de Joan Fuster. D’ell havia llegit el Diccionari per a Ociosos, un assaig on reuneix una sèrie d’escrits i reflexiona sobre una àmplia varietat de temes “per divertir-te o fer-te pensar o qualsevol altra cosa per l’estil” com diu ell en un moment d’aquestes converses. Em vaig alegrar molt quan vaig llegir en aquest mateix diàleg mantingut amb en Toni Mollà que el Diccionari era encara llavors, d’entre els seus, el seu llibre preferit. Ja aleshores em va semblar un home amb una visió molt perifèrica i global de les coses, entenedor, amb un gran sentit de la justícia, coherent i molt al dia dels debats de la seva època. Un humanista que s’interessava tant per la literatura, com per la ciència, la llengua, la política, les arts o la filosofia. 

“El problema és que no es pot renunciar a l’avanç de la tècnica i la tecnologia. És una situació ambigua i contradictòria (...) però el que no pots fer és renunciar als avenços. Tu no portaries aquesta camisa, ni tindries aquest bolígraf, ni les ulleres, ni t’arreglaries la barba amb aquella maquineta que tens a casa, ni tindries el cotxe per venir a Sueca, ni hi hauria llum elèctrica per a enregistrar aquesta conversa”. Potser és que estic avesada a treballar envoltada d’enginyers industrials, que a tot hi troben un raonament específic, però em va encantar aquesta reflexió d’ell, d’algú que es qüestiona la funcionalitat de les coses i que diu molt també del seu pragmatisme i poder d’observació quotidià. 

De fet, moltes de les observacions que fa sobre el perquè dels esdeveniments històrics del moment (caiguda del mur de Berlín, guerra del Golf, guerra dels Balcans, els integrismes, entre d’altres), serien molt aplicables a l’actualitat, tal i com ens hem vist immersos en la societat global d’ara.

Acostumo a llegir lenta i de manera aleatòria les meves lectures. Les Converses inacabades les vaig acabar abans del que em pensava, des de la Puglia italiana, al taló de la bota estant, sota el meu punt de vista amenes, fresques i, sobretot, interessants “d’escoltar”. Talment és com si, 25 anys després, tinguessis en Joan Fuster conversant amb tu. 

cuori agitati

<<No hem de perdre res del nostre temps. Potser n'hi va haver de més bells, però aquest és el nostre.>> 

Jean Paul Sartre

Durant uns anys de la meva adolescència vaig créixer acompanyada de les notes de la banda sonora de les meves germanes grans. L'Eros Ramazzotti, la Madonna, el Prince o la Tracy Chapman, eren algunes d'elles. Hits que encapçalaven les llistes d'èxits dels noranta i que, involuntària i circumstancialment, me'ls vaig fer meus també. Més tard, amb els anys, aniria definint els meus gustos musicals de manera força eclèctica i sense guiar-me gaire per tendències. Mentrestant, quan ets el petit, sovint et trobes enmig d'un paisatge ja molt embastat i, a força d'observar-lo, l'estimaràs o l'odiaràs, però el que és segur és que acabarà formant part del teu futur memoràndum vital.

És així encara que no ho vulguis. Si no sortien les notes del "Canzoni lontane" per l'aparatós equip Aiwa de la meva germana Vanessa, ho feia el "Talking about the revolution" de la Tracy Chapman pels altaveus del Corsa blanc de la Susana, mentre enfilàvem cap a Sitges per les inacabables corbes del Garraf. I depèn com, em trobava plantificada enmig d'un concert de la Madonna a l'Estadi Olímpic, dos estius abans dels Jocs -xafogós estiu- agafada de la mà de la Iolanda i ballant amb deliri la coreografia del “Express Yourself."

Penso aquestes línies des de la costa de l'Adriàtic, asseguda a la sorra d'una platja de Brindisi, amb els cabells tots regirats per l'intens mestral que no s'atura des què vàrem arribar a la Puglia. Ara les escric des d'una masseria de l'interior, entre un mar d'oliveres majestuoses, un sol que es desperta molt abans que el nostre, i un Aperol amb prosecco que va, ben fresc, coll avall. El temps aquí s'ha aturat, no sabria dir des de quan. Les figues de moro creixen a la terra aspra i s'esperen al plat, dolces i indefenses, un cop pelades. Les mores espurnegen uns camins d'aires balears i tornen àcides i morades quan exploten dins la boca. I la focaccia fermenta de matinada i arriba des del forn de llenya, encara calenta, amb la ceba, l'orenga i els tomàquets, reposada damunt les estovalles, per esmorzar.

Una estona abans de perdre'm entre aquests pensaments davant del fort onatge de l'Adriàtic, anant per l'autovia de la costa que va des de Bari fins a Lecce, sonaven cançons a l'emissora de ràdio del cotxe. Cançons italianes en la majoria. A mi em sonaven velles. Així, com molt llunyanes. Possiblement seria el ritme, o l'estiu, o l'entorn, no ho sé, perquè en desconeixia els autors que les cantaven. Però entre elles, de cop i volta, una de coneguda. S'encadenaven, igual que en un grafit dels vuitanta, les notes del "Cuori agitati" de l'Eros Ramazzotti. I seria l'entorn, el sol potser massa alt quan eren les 10 del matí, el so típicament enllaunat de l'italo-pop d'aquella època o les seves lletres que em portaven fins a un estiu del 88, quan escoltava, sortint dels altaveus Aiwa, aquells "cors inquiets, fortament agitats, disposats a ajudar a qui ens ho demani, a qui sent les coses de veritat."

Acabo d'anotar aquestes línies ara, a les sis i deu del matí, quan el sol aquí ja fa estona que ha sortit i el mestral bufa encara amb força, sense parar. El temps és un punt exacte que ens pertany. I segueix.

San Vito dei Normanni, dimecres 16 d'agost del 2017.

final

Ell no va escoltar la seva mort. No la va sentir. Els ulls li sobresortien de les òrbites i encara li regalimava un rajolí de sang per la comissura dels llavis. Les mans encarcarades, totes dues, s’aferraven a la soga que s’havia posat al coll, com si a l’últim moment se n’hagués desdit. Però llavors ja va ser massa tard. Pel terra, a un metre per sota dels seus peus, pixum i femta havien quedat fent un bassal pudent sobre el gris sòl del magatzem. Les pales del toro mecànic eren ben enlairades, al màxim, i el seu cos era inert, encara calent, quan els crits de la Mari, la dona de fer feines, ressonaven per tota la fàbrica. L’Esteban, el sord de l’encarregat, s’havia tret la vida. Havia decidit penjar-se als 48 anys d’edat un dilluns de febrer del 2012. El rellotge que portava al canell no se l’havia tret. Marcava les 6:10 h del matí quan la Mari corria escales amunt, descosint a crits les seves cordes vocals. 

Callava sempre. Sempre callava. Carregava, descarregava. Mercaderies en continu moviment que no sentia. No li calia. I la carta. La carta la va deixar al damunt de la taula que hi havia dins la petita oficina del costat del moll. Unes claus i la cartera l’acompanyaven. 

“No vull que em trobin la dona i els fills. L’únic lloc segur on puc morir és aquí. Sé que vosaltres us en fareu càrrec del meu comiat”. Era manuscrita sota un pols agitat. Molt mal manuscrita. 

Un s’imagina que el del costat sempre té solucionades les coses, així en general i sense endinsar-se massa, però en realitat és la voluntat que ens ho fa imaginar així. Per què hauria d’estar patint?

- Pensava que ja havia arreglat el tema de la casa... – el departament estava mut. Es tallava el silenci. Aquell matí estàvem gairebé tots quan arribava l’Ignasi del comitè i exclamava: “el sord s’ha penjat! Hòstia puta, el sord s’ha penjat!”

- No – prosseguia l’Ignasi- el banc els va embargar tot, i la dona l’havia deixat feia dos mesos per marxar a casa dels seus pares amb els fills. Dormia a una pensió de Granollers, ara. 

La casa feia cantonada a una zona tranquil·la de Les Franqueses. Adossada de 120 metres quadrats amb un petit jardí al seu darrere. Un somni familiar per fi al seu abast. Feia set anys que sortien feliços per la porta de la sucursal bancària. Ell tampoc l’escoltava, el grinyolar de la porta. Però signava feliç la hipoteca. 

- I la dona què fa?

- Des que va tancar la immobiliària on treballava que no ha trobat feina. 

Tots vam seguir muts. Jo agafava el Fiat de tornada per la ronda abans d’entrar a Granollers. Posar l’Alicia Keys no tenia massa sentit en aquell moment. M’aturava a un costat del voral per deixar pas a una ambulància i un cotxe dels mossos que volava. “Corrien, així corrien aquest matí, però un mai s’imagina...” 

petit esbós de M.Mawadi

El dia que en Salif Mamadou Mawadi em va regalar el vestit típic de Mali -un migdia per a ser exactes- no ho vaig dubtar ni un segon: vaig col·locar-me el turbant al cap i la peça llarga al cos, rígida com un sac, d’un blanc òptic enlluernador. Vaig deixar anar un ampli somriure i vaig agrair-li el detall sense donar-li la mà. La seva religió no li ho permetia. 

- Vous êtes très gentil, monsieur Mawadi. 

- Cette robe va très bien avec vous.

- Ah, oui, c’est ma taille! Je vous le remercie beaucoup. 

Monsieur Mawadi s’expressava en un francès gutural que costava d’entendre. Parlava endins, sonant greu, com ho fan tots a l’Àfrica occidental, i ell, a més, ho feia en un to especialment baix. Jo hi posava l’oïda, però tot d’una callava per deixar pas a les meves paraules, com quan conversàvem per telèfon cada setmana. “La famille. La santé. Les paiements. Le conteneur. Les métrages”. Però, sobretot, la família. Per a ells un pilar vital en les seves existències. La meva cap i jo ho recalcàvem de manera especial quan hi parlàvem. Aquell dia li vaig preguntar quants fills tenia. Em va dir que tres i “un de camí, de la meva segona esposa, es dirà Salif si és nen”, així, sense admiració. Sempre parlava sense signes d’exclamació, però amb una honestedat que desarmava. “Et tes jumeaux? Est-ce que je peux voir des photos?”, també sempre em preguntava pels bessons. Em mirava tímid, amb un somriure suau, per sobre del seu metre noranta cinc d’alçada. Les seves mans, malgrat tractar-lo de vostè, eren joves, no arribaven a la trentena. Destacava la seva negror sobre la tela blanca del vestit que em va regalar. Ell no portava el boubou. Venia amb roba d’occidental: pantaló tipus Dockers i un polo taronja. D’occidental despistat, vull dir. Érem en ple mes de gener i a Mali feia calor. Era la primera vegada que l’havien deixat trepitjar Europa després d’anys de petició del visat.

- Mamadou, le directeur général nous attend, on y va?- aquest era el director comercial, que li parlava de tu a tu i l’agafava amistosament per les espatlles. 

Mamadou era un bon client. Era el millor client que tenia la multinacional com a ens individual. Encara ho és. Compra teles a Europa, sandàlies a la Xina, maquinària a l’Índia. Després ho ven als malians des del seu taller a Bamako. I paga, en el pitjor dels casos, el 70 % de la comanda per avançat. Ell ja hi està avesat. Per als països en conflicte com el seu és pràcticament condició sine qua non per poder treballar amb Europa. 

El rellotge marcava gairebé dos quarts de quatre i jo m’acomiadava d’ell desitjant-li  un bon viatge fins a París, la seva següent destinació. “Santé pour ta famille”, em deia somrient, amb veu profunda, quasi tan fosca com la seva pell. Tot seguit entrava al despatx dels directors amb els directors. Jo em treia el turbant i el vestit que vaig guardar a l’armari quan vaig arribar a casa.

Després d’aquella reunió, fa quatre anys, li vaig perdre la pista. La direcció va fer una sèrie de canvis estratègics i M. Mawadi passaria a ser client preferencial de la firma des de la mateixa central, a Alemanya. 

Mesos enrere picava un correu al meu ordinador. Impossible recordar al voltant de què. A ambdós costats, un company i una companya feien el mateix. Més enllà, la meva anterior cap, immòbil enfront de la seva pantalla amb l’auricular del telèfon enganxat a l’orella. Sempre passa desapercebuda, ella, però són molts anys de complicitats laborals. De sobte vaig notar que l’aire quedava enrarit. I els segons congelats. Sabia que alguna cosa havia passat. Em vaig girar per mirar-la, muda, sense preguntar però preguntant. 

- El fill petit del Mamadou s’ha mort. No sé, no l’he entès molt bé, entre la situació, els nervis... I ja saps com parla- m’ho deia completament descol·locada- una pulmonia m’ha semblat... es veu que no se n’ha sortit. 

juliols

Existeixen juliols per recórrer ciutats

Passos somnàmbuls i edificis tallats

Juliols de tardes eternes i somnis d’infants

Juliols que donen ombra d’arbres caducs

I rajos perennes d’un rei astre en el firmament.

Existeixen juliols per capbussar-se en les onades

Braçades indemnes i un mar escapçat

Juliols de nits que es fan curtes i converses que tornen

Juliols assedegats que aturen el temps

I hores que passen indefinidament.

Existeixen juliols per caminar cap als grisos

També al juliol.

Juliols de camps que baden i blats segats

Juliols de moviments que s’aquieten

Oceans de núvols i un cel amagat

Sobre un pensament clar i camins infinits.

primer llibre de bloomsbury

Va passar fa 2.163 anys. El setge i la destrucció final de la ciutat de Cartago per part dels romans va ser extremadament cruent i dur.

Cartago, situada a la costa mediterrània, molt a prop de l’actual Tunis, era una ciutat pròspera i rica, envoltada d’una gran muralla de 33 quilòmetres de perímetre, i es disputava amb Roma l’hegemonia de la Mediterrània occidental des de l’any 264 a.c. En un seguit de conflictes armats que van durar dècades, a les conegudes com a Guerres Púniques, els romans van aconseguir enderrocar la gran potència del nord d’Àfrica de la mateixa manera que ho van fer els nazis amb la ciutat russa de Sant Petersburg durant la Segona Guerra Mundial: tallant tota comunicació per mar, i per tant, impedint-los qualsevol accés a l’aprovisionament durant més de dos anys, fins a aconseguir sotmetre els cartaginesos per inanició i arrasar el lloc. No devia ser fàcil destruir una ciutat tan sòlidament edificada com Cartago. Ni tan sols Roma va arribar a tenir una muralla que arribés als 20 quilòmetres de perímetre.

En l’assalt final, els soldats romans es van obrir pas pels carrers on s’alineaven edificis de fins a set pisos, van anar saltant de teulada en teulada, llençant els seus habitants al buit (els que quedaven vius, perquè milers d’ells ja s’havien mort de gana), derruint i prenent foc a les estructures a mesura que avançaven, fins que les runes que ells mateixos havien provocat els van interceptar el pas. Després van aparèixer els encarregats d’enretirar les restes. En un dels pocs relats que es conserven del moment, explica Polibi que es podien veure les cames dels moribunds recargolant-se entre els esfondrats materials de construcció, amb el cap i el cos enterrats en ells. Van cremar-ho tot i van obrir camí per acabar amb l’acostumat saqueig de béns materials i culturals.

A l’actualitat, els ossos trobats pels arqueòlegs en aquestes capes de destrucció, així com la quantitat de  pedres, bales d’argila i fones que s’hi han desenterrat, indiquen que aquesta descripció no deu estar gaire allunyada de la realitat.

Per poc que revisis la història, t’adones que, encara que no vulguis, l’home és l’únic animal que topa, no dues, sinó repetidament amb la mateixa pedra. Les atrocitats locals i mundials que s’han anat succeint al llarg de la història ens demostren que els avenços tecnològics no ens fan valedors de ser animals racionals. Com diu Carl Sagan a Ombres d’avantpassats oblidats: “una nova generació abandona alegrement les seves facultats crítiques i escèptiques. Es treu la pols de consignes i odis antics. Allò que fa poc es murmurava amb culpabilitat s’ofereix ara com a axioma polític. Hi ha crides renovades a favor de l’etnocentrisme, la xenofòbia, l’homofòbia, el racisme, el sexisme i la territorialitat. I tenim tendència a rendir-nos amb un sospir d’alleugeriment a la voluntat de l’alfa, o a desitjar que hi hagi un alfa a qui poder-nos rendir.”

Fa uns dies revisava l’obra d’en Martí i Pol. Em van venir al cap les línies del llibre de la Mary Beard. Aquesta sempre diu que la història t’ensenya a observar en profunditat però que mai et dona respostes. Si per una cosa m’entusiasma en Martí i Pol és pel seu optimisme, malgrat haver patit la greu malaltia que va patir fins al final dels seus dies. Mentre buscava entre els seus poemes un per llegir al casament de la meva germana Vanessa, em vaig topar amb el número 1 del Primer llibre de Bloomsbury, que no recordava i que m’agrada especialment pel que té d’encoratjador. "No tot està perdut", vaig pensar.

No tot és desar somnis pels calaixos

Rodejats d’enemics o bé d’objectes

Que subtilment i astuta ens empresonen.

Perquè viure és combatre la peresa

De cada instant i restablir la fonda

Dimensió de tota cosa dita,

Podem amb cada gest guanyar nous àmbits

I amb cada mot acréixer l’esperança.

Serem allò que vulguem ser.

Pels vidres del ponent encrespat,

La llum esclata.

Bibliografia:

SPQR. Una historia de la Antigua Roma. Mary Beard. (Ed. Crítica)

Sombras de antepasados Olvidados. Carl Sagan i Ann Druyan. (Ed. Planeta)

Antologia Poètica. Miquel Martí i Pol. (Ed. Barcanova)